Diari d'un aspirant a corredor

XXXI Maratón Divina Pastora Valencia

2011-12-01T18:51:00.001+01:00

27 de novembre de 2011

-La meua quarta marató, i la primera que no faig a Barcelona i, sinzerament, per molt que en València hagen canviat de data, que hagen montat la "llegada mágica" i hagen volgut augmentar molt la participació i el nivell dels corredors d'èlit, en aspectes d'organització, encara els queda molt per aprendre.

M'havia apuntat a aquesta carrera amb Fernando, que venia de fer la de Chicago, i, tots dos, veníem amb la idea que ací l'ambient seria molt més fluix i ens costaria molt més arribar al final i, er desgràcia, no ens vam enganyar.

A les 9 e dona l'eixida just davant del Museu Príncipe Felipe. La veritat és que recorda a l'eixida de la Marató de New York, però supose que aquella déu ser prou menys caòtica. Sense saber ni com, ens hem trobat al calaix de 3h30' i la gent nerviosa perquè no cap comença a apilotar-se. Ens posem nerviosos, eixim d'allà i ens posem tranquil·lament al final. A les 9, amb una gran traca, que déu de deixar ben sorpresos els estrangers que hi ha, que no són pocs, es dóna l'eixida.

Comencem a un ritme suau, per arribar a la meta sobre les 4 hores i anem recorreguent els diferents barris de València, amb molta menys animació de la que ens agradaria, només els diferents grups de música, situats en diferents punts de la cursa, però poc acompanyats, i un fantàstic gurp de barrufets, els components d'una falla, disfressats, que animen amb moltes ganes. Passem per la mitja marató amb un temps de 1h58'30'', si el mantenim, complirem l'objectiu. De moment estem molt fresquets, però preocupats perquè als avituallaments només donen aigua, no en falta, però res de sòlid ni de begudes isotòniques.

Van passant els quilòmetres i les sospites es confirmen, només aigua, jo comence a sospitar que, com estic avituat a acabar amb rampes, això ho puc acabar pagant. Al quilòmetre 29, després d'haver passat un parell de túnels, que amb les pujades i baixades ja m'han fet sentir els músculs carregats, passem les torres de Serrans, un punt on hi ha prou animació, entre d'altres, la meua família, em fa il·lusió, a més encara em trobe prou bé. Al quilòmetre 32 comence a tindre rampes als bessons, estire una mica i continue, encara amb Fernando, però van repetint-se i li dic que se'n vaja que ja vorem com arribe. Els últims 10 quilòmetres són una agonia per mi, estic bé físicament però cada 300 metres més o menys he de parar a estirar perquè tinc rampes als dos bessons, perc el compte de les que tinc, però excessives.

Patint i veient com vaig fracassant en els meus objectius: el primer, millorar la meua marca de 3h56'; i el segon, baixar de 4h, em centre en el tercer objectiu, acabar-la per poder dedicar-la. Al final el meu temps serà 4h08'36'', molt lluny del guanyador, el kenià Isaiah Kiplagat Kosgei, amb un temps de 2h07'59''. Fernando sí aconsegueix l'objectiu de baixar de 4 hores: enhorabona!.Al quilòmetre 41, en la baixada al riu, em dóna la sensació que vaig a desmontar-me, però aguante. Poc a poc, arribe al final, una arribada espectacular, però que per mi no ho és tant, m'he passat tot l'estiu correguent per ací. A pesar del dolor de cames i el cabreig terrible amb l'organització pel tema de l'avituallament, em centre en la recta final, veient com la gent no para d'aplaudir, com poc a poc vaig emocionant-me i com, al passar la meta, amb llàgrimes als ulls, mire al cel i pense: "Va per tu, papà. Gràcies per tot, allà on estigues".

XVII Mitja marató Ciutat de Gandia

2011-11-22T00:29:00.001+01:00

13 de novembre de 2011

-Era la segon volta que feia aquesta cursa i, no sé per què, em sembla que no serà l'última. Vaig córrer fa dos anys i, per diferents motius, la impresió no va ser molt bona, però aquest any, he gaudit molt i des d'ací aprofite per felicitar l'organització, tant pels avituallaments, abundants i sense aglomeracions com pels molts punts d'animació, que s'agraeixen molt en els moments de cansament.

L'eixida es dona a les 9 i mitja des de fora de la pista d'atletisme. Fa dos anys, encara s'eixia des de dins, però l'alta participació, 2500 inscrits i uns 2000 participants, fa que això siga impossible. Estic amb el meu cosí Vicent i un amic d'ell fins que comença la cursa però decidisc eixir sol per anar al meu ritme. Als primers dos quilòmetres hi ha molta aglomeració de gent i es fa difícil córrer, però ja em va bé per no precipitar-me en el ritme. Tenia el record d'haver passat molta calor fa dos anys i que no havien donat prou aigua, però avui el clima és ideal i al quilòmetre 3 ja veig un parell de voluntaris amb patins i aigua per si algú ja en necessita. A part dels punts d'avituallament normals, als quilòmetres 5,10,15 i 20, en altres punts apareixen aquests voluntaris per si hi ha necessitats extres, molt bé.

Després d'un començament prou animat, eixim de Gandia i ens dirigim cap al grau on, a l'entrada, molta gent i molta animació, però per tot el passeig marítim, es troba a faltar una mica més de calor de la gent. Només un grup de músics que estan tocant i s'agraeix molt, perquè és una recta molt llarga, que es fa primer d'anada i després de tornada i es fa un poc pesat.

Després d'uns 12 km, abandonem la platja i, per camins entre bancals, tornem cap a Gandia, un altre tros un poc pesat perquè difícilment pot haver gent animant en aquesta zona, però córrer entre tarongers, per als que normalment no tenim l'ocasió, és agradable. Tornem a entrar en Gandia i, a diferència del recorregut que jo havia fet, que anava pel polígon, es corre per carrers tot el tros que queda. Primer a Benirredrà, on semblava que la cosa anava a ser un poc sosa, però hi ha una banda de música que anima molt. Després es corre pel centre de la ciutat fins arribar a la pista d'atletisme, en la qual està situada la meta, una arribada molt xula, a la que arribe un poc justet, supose que algo deshidratat, i no per falta d'aigua, però content, amb un temps de 1h48'06'', en una cursa que ha guanyat Ouais Zitane, del c.c. Garbí amb un temps de 1h5'48''.

21º Medio maratón de Valencia

2011-11-05T09:22:00.001+01:00

23 d'octubre de 2011

-Tercer any seguit que vinc a córrer aquesta cursa i, de nou, amb companyia diferent. Aquest any amb Gabi, Fernando i Maria. Una hora abans ja estem allà, per evitar problemes, però el pàrquing és molt gran i sembla que no hi haurà molts. Com que plou, no podem escalfar massa, símplement esperem. Quan ja falta poc, ens dirigim a l'eixida, a l'avinguda del Port, diferent a la dels anys anteriors, perquè aquest any han canviat el recorregut, un encert en la meua opinió.

A les 9 i mitja es dóna l'eixida i comencem a córrer per l'avinguda del port fins l'Alameda, per tornar per Blasco Ibáñez i passar paral·lels al que serà la meta, quan portem poc més de 9 km. Els avituallaments a la cursa estan ben organitzats, no hi ha massa aglomeració i hi ha prou per tots. L'ambient a la cursa també és prou bo, molta gent, més de 8500 i un ambient molt sa, però com cada any, fora de la gent que corre, es troba a faltar molta animació. Tornem a passar per l'Alameda (segona vegada) i fem un llarg tros pel riu per creuar i entrar al centre de la ciutat. Al carrer la Pau passem pel quilòmetre 15, just el punt en que comence a trobar-me malament, no sé si per deshidratació com sempre o perquè el ritme de 5.05 que hem portat fins ara era massa per mi. Quan travessem la plaça de l'ajuntament, Gabi i Fernando, que tenen molt més ritme se'n van i em quede sol baixant un poc el ritme. Em torne a trobar amb ma mare i Laura, que són el meu públic en aquesta cursa i m'animen. Queden 4 quilòmetres per la meta, que seran de pur patiment, però bueno, això ja no és res. Baixe un poc el ritme. Creuem el riu pel pont de les flors i eixim a l'alameda per tercera volta, un aspecte a criticar a la cursa. Anem fins el final passant pel costat de la ciutat de les arts i ens dirigim tranquil·lament a la meta, davant del port de València, com cada any, però entrant en sentit contrari a l'any anterior. Menys mal que han eliminat el tros del circuit de la fórmula 1. Arribe amb un temps de 1h51'04'' ben cansat, en una cursa que ha guanyat el keniata John Mawangangi amb un temps de 59'45'' i on els meus companys han fet 1h45', el meu objectiu ja no sé si a mig, curt o llarg plaç.

XXI Cursa Vila Olímpica de Barcelona

2011-06-29T01:24:00.001+02:00

26 de juny de 2011
-Després de un mes sense córrer i quasi dos de malaltia, tenia molt de "mono" de cursa i, tot i que no sóc partidari de córrer amb tanta calor, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè era només de 10 km.
A l'arribar a Barcelona, poc després de les 8, la calor ja era prou insoportable, la cosa no pintava molt bé, menys mal que havia anat a pel dorsal el dia d'abans i havia deixat la roba en el cotxe, perquè hi havia molta cua per recollir el dorsal i guardar la motxilla. Ja a aquestes hores, i fins la mateixa hora de sortida, hi havia gent fent cua.
La sortida es donava a les 9 en la cruïlla entre l'Avinguda Vía Icària i el carrer Arquitecte Sert. Eixim a primera línia de platja i anem en direcció al fòrum amb un sol prou insoportable. Just només passar el quilòmetre tres, girem a l'esquerra i passem un pontet per entrar als carrers de la Vila Olímpica, on tenim un poc més d'ombra, però el sol i la calor ja han passat factura a alguns participants, que ja vaig avançant mentre caminen. Se'm fa llarga l'espera de l'avituallament, només passar el quilòmetre 5. Com que ja estava un poc marejat, decidisc parar i beure tranquilament, no vé de mig minutet que puga perdre. Després de beure i refrescar-me bé, seguisc correguent els 5 quilòmetres que queden, a un ritme un poc més baix però tot i això arribe a la meta amb un temps de 48:46, que és el meu millor temps en 10 quilòmetres, molt content, sobre tot perquè no estava massa en forma, però supose que el pes que m'ha fet perdre la malaltia ha ajudat molt. La cursa l'ha guanyada Pol Sie Kwasi, amb un temps de 30:52.

Mitja marató de Cunit

2011-05-01T01:12:00.000+02:00

9 d'abril de 2011

-La meua primera intenció era córrer la cursa dels bombers el diumenge dia 10, però vaig arribar tard a la inscripció i em va fer gràcia el fet de córrer una mitja un dissabte per la vesprada. Amb el que no comptava, era amb que faria una calor terrible este cap de setmana en concret.

A les 3, quan eixia de casa per agarrar el tren, ja estàvem a més de 30 graus. A l'arribar a Cunit, la temperatura era un poc més suau, però tampoc molt. La cursa estava prevista per les 17.30, però com que abans estaven totes les curses de xiquets, no comencem fins prop de les 18. L'organització està molt bé, ja que som pocs participants i ni el guardarroba ni l'entrega de dorsals estan gens saturats, no crec que arribem als 300 participants.

Al començar la cursa, per culpa de ser tant pocs, isc molt més ràpid del que inicialment esperava. És un circuit de dos voltes, que passa per molts carrers de Cunit, molt solitari i amb molt poc ambient. L'únic tros un poquet més agradable és el tros del passeig marítim on, la gent que aprofitava el calor per anar a la platja, tot i estar encara començant abril, anima un poc l'ambient de la cursa. A més, el recorregut ens guardava una sorpresa. En faltar 2 km per acabar la volta, una pujada prou dura, que es passa bé, però ja fa preveure que a la segona volta es farà ben llarga. Passe per meta amb 53.30, si haguera aguantat el ritme, faria 1h47', que per mi ja estaria molt bé, però ja sé que no el mantindré, de fet ja he baixat prou el ritme durant la primera volta. La segona volta se'm fa eterna, la primera meitat molt bé, però els últims 5 km de cursa els vaig veient passar esperant el següent, la calor m'ha deixat tocat i sense ganes de fer un sobre esforç per guanyar com a molt un parell de minuts. Amb això arribe a la meta amb un temps de 1h52'54'', que és més o menys el que esperava fer abans de començar, però prou més lent que el que m'havia imaginat quan portava 5km de cursa i anava molt i molt bé. Supose que amb aquesta cursa s'han acabat per mi les mitges fins després de l'estiu, però ja veurem que ix.

33ª Cursa del Corte Inglés

2011-04-07T00:49:00.001+02:00

3 d'abril de 2011:

Ja des del tren que ens porta a Plaça Catalunya es veu l'ambient impressionant que envolta aquesta multitudinària cursa. 58847 inscrits, gent de totes les edats i condicions, alguns amb intenció de córrer i altres amb la de caminar, però tots amb la de participar d'esta festa de l'esport.
La sortida es dóna a les 9.30 des del Passeig de Gràcia. Davant de tot està la gent amb xip que va a disputar la cursa, i desperdigats per darrere, ocupant una bona part de la Plaça Catalunya estem la resta. És la segona volta que faig esta cursa. En la primera, tenia la intenció de córrer i vaig acabar amb prou mala llet, perquè era gairebé impossible, molta gent caminant i moltíssima gent per avançar, la qual cosa resulta quasi impossible. Avui he vingut amb Laura, amb la idea de caminar i córrer el que es puga però sense pressa. A la sortida hem quedat amb Clàudia i Àlex, que tenen més intenció de córrer, però de moment eixim tots junts a vore què passa.
Quan passem per l'arc d'eixida, ja ha passat més d'un quart d'hora, i difícilment podem fer algo més que caminar ràpid. Agarrem el carrer Aragó i seguim anant poc a poc fins la Plaça d'Espanya. Des d'allí, la pujada a Montjuic, on ja es pot córrer, perquè tot i que la majoria de gent camina, hi ha més facilitat per avançar, encara que la pujada és dura. Clàudia i Àlex es separen i ens esperen amb aigua, que va molt bé per seguir la pujada, però ja després se'n van per davant, perquè nosaltres pugem ben poc a poc.
Arribem a l'estadi i allà es fa uns tap que ens té més de 10 minuts parats i caminant molt poc a poc, arribant fins i tot a agarrar un poc de fred.
Quan eixim d'allà, una pujada curteta i ja baixada fins la meta. Correguem un poc més ràpid i, faltant poc per la meta, ens trobem amb Maria, Mariano i Carmen, que estan fent la cursa caminant. Arribem a la meta de Plaça Catalunya quan el temps marca quasi dos hores, que realment és molt menys, però avui el temps era lo menys important.

Marató de Barcelona

2011-03-24T22:19:00.003+01:00

6 de març de 2011:

-Un any més, i ja van tres seguits, acudisc a l'Avinguda Maria Cristina per participar en esta cursa que cada any va batint records de participació, 15000 inscrits i 12700 participants que arriben a la meta. Aquest any, com a novetat, vinc sol, Mariano no podrà córrer per una lesió, però seguisc participant com a deixeble seu, este club que van crear els seus companys d'entrenament i al que m'he afegit per convertir-me en el seu pitjor representant.

Son les 8.25 del matí i per fi he arribat a col·locar-me en el meu calaix, el de 3h30'-4h. Després d'una odisea per arribar; primer el tren, que a Sabadell Sud s'ha omplert totalment de gent que venia de festa de la zona hermètica, cridant i donant cops (he de dir que vist des de l'altre bàndol intimida el tema). Després la cua per passar pel lavabo, una visita que a les últimes curses s'està convertit en obligada, supose que pels nervis (ni que anés a guanyar...). I després per deixar la roba al guardarroba, on l'aglomeració és tremenda (aquest aspecte és l'únic però que li puc fer a una magnífica organització).

Passat tot això, la música de Montserrat Caballé i Freddie Mercury i el magnífic ambient fan que un s'oblide de tot i es centre en la cursa, amb moltes ganes de que comence. El speaker diu, "heu tingut molta sort, la climatologia és perfecta". No estic gens d'acord, per ser tant matí, pense que fa massa calor.

8:30: Comença la cursa, avancem caminant fins la línia d'eixida, per on passem amb 7 minuts i pico de retard i comencem a córrer. Pugem pel carrer Sants cap al Camp Nou. M'he proposat anar fent tots els quilòmetres per baix de 5:37, que és la mitjana que em va quedar l'any passat, però no només estic fent això sino que estic rodant prop de 5:20, espere no pagar al final un inici tant atrevit.

Quan tornem a passar per la Plaça d'Espanya, ja fets més d'11 quilòmetres, ja hem passat dos avituallaments, hi ha un cada 5km, molt ben organitzats com sempre, no hi ha cap problema per aconseguir aigua o powerade. Intente beure molt de tot, perquè fa molta calor i estic suant moltíssim. Aquest primer quart de cursa, que és el més lleig, aquest any m'ha sorprés gratament, perquè tot i ser molt matí estava ple de gent animant, i això serà una constant durant tota la cursa, cada any millora l'ambient, encara que semble increible.

Pugem per la Gran Via en mig d'un gran ambient fins el Passeig de Gràcia, on el bon ambient i les bones vistes, passem just davant de la Pedrera, no impedeixen que se'm faça llarga, note prou el pendent i no baixe el ritme, això fa que la pujada se'm faça un poc llarga, cosa que no recorde d'altres anys, això em fa pensar que possiblement sí que m'estic enganyant en el ritme i que igual ho pague al final.

Per fi s'acaba el passeig de Gràcia i girem pel carrer Roselló fins la Sagrada Família, a la que li donem la volta pel carrer Marina. Per esta zona el terreny és pla i es corre molt a gust. Pel carrer Valencia eixim a la Meridiana, on hem de pujar un tros per després baixar i passar per la mitja, l'ansietat d'arribar a mitja cursa fa que se'm faça prou llarg també el pas per la Meridiana, tot i que em trobe amb Mariano, que està allà animant amb la Maria i em donen la mà animant-me i amb Rubén, que va uns 10 minuts per davant de mi, quan jo vaig ell ja torna i ens saludem i animem mútuament.

Passe la mitja marató en un temps de 1h55', definitivament, vaig massa ràpid, ara ho veig, però com que em trobe bé, seguisc sense donar-li importància. Poc després de passar la mitja, al pont de Calatrava, em trobe amb Mar, que està animant amb la seua bicicleta i que em diu que el primer ja ha arribat i que ha estat a punt de fer el rècord de la prova. "Què injust, amb el patiment que em queda a mi encara".

Després de fer un trosset prou avorrit, arribem a la Diagonal, el lloc on d'altres anys recordava el millor ambient de la cursa, fem els quilòmetres del 25 al 30, pujant des del Fòrum fins Glòries i tornant. Al quilòmetre 26 em note un poc marejat i comence a quedar-me sense forces, crec que després de 3 anys tinc el "plaer" de conéixer al mur. A un documental del què qui com vaig llegir que aquesta sensació es déu a que passem de cremar hidrats a cremar greixos, que tarden més en cremar-se i això fa que tinguem la sensació que ens quedem sense gasolina uns moments, que depenent de persones duren més o menys. Una llàstima que esta sensació no em deixe gaudir del bon ambient que com cada any es respira a la plaça de les Glòries, on girem per agarrar la Diagonal en sentit contrari.

Quan comence a tindre la sensació que em trobe un poquet millor, el bessó esquerre em fa un avís, i poc després se'm queda enganxat, tinc que parar i estirar. Tenint en compte que encara em queden 14 km, em plantege abandonar, però no sé molt bé com arribar a la meta. A més, sóc molt cabut, i no em ressistisc a abandonar per una rampeta de no res. Decidisc anar poc a poc fins el 30 per menjar i beure bé allà i mirar si puc seguir a 6 minuts el km, amb la qual cosa arribaria per baix de les 4 hores.

Un parell de quilòmetres després ja he dessisiti de fer càlculs, un parell de rampes més fan que m'oblide del rellotge, arribaré com podré. Faig tota la Ronda Litoral caminant, trotant un poc, parant a esirar i així, les rampes van multiplicant-se, en tinc per tots els músculs de les cames, supose que estaré deshidratat, però no ho entenc, tinc la panxa pleníssima de tant que he begut, supose que ha fet massa calor per mi, una pancarta que diu "el dolor es temporal, el orgullo dura siempre" m'ajuda a seguir, però em fa pensar, "espere que el dolor dure poc". Arribe al km 35 i al tros més xulo de tota la cursa ja per darrere del globus de 4h i amb la idea d'arribar amb qualsevol temps, ja sé que serà la meua pitjor marca, em torne a plantejar parar, no sé si val la pena tant patiment ni si em suposarà fer-me una lesió més seriosa, però la gent no para d'animar-me, supose que com a tots, però el fet de dur el nom al dorsal fa que siguin ben personalitzats. De fet em fa molta gràcia un home que, vista la meua cara de patiment em diu "Rafa, me quedo con tu cara i te espero en la meta!", això em posa els pels de punta i m'entren ganes de córrer un poc. Imagino com d'impressionant serà pels professionals vore's tant animats.

A la plaça Catalunya, estan Laura i Nuri, que han vingut a vore'm i, per sorpresa meua, Laura ve canviada disposada a fer l'últim trosset amb mi. Li dic que estiga tranquila, que la faré córrer poc. Fem este últim trosset passetjant i trotant. Ric i xarre amb ella, la qual cosa fa la pena més lleugera. Així poc a poc vaig avançant, fent quilòmetres en més de 8 minuts i fins i tot algun de 9 minuts, terrible, però al final, faig els últims 300 metres sense parar i conseguisc entrar a meta alçant els braços i en una posició prou digna, tenint en compte que tinc els quàdriceps agarrotats des de fa 6 o 7 km. No tinc l'emoció ni l'il·lusió d'altres anys, la sensació més bé és de descans, "per fi!" i el sentiment, de ganes que arribe la de l'any que bé per fer-ho molt bé i oblidar el temps d'enguany: 4h19'28'', per supost, el meu pitjor temps.

XXV Mitja marató de Granollers 2011

2011-03-05T01:56:00.001+01:00

6 de febrer de 2011:
-Un any més, i ja és el quart, torne a Granollers per participar en esta mitja, la primera que vaig córrer, motiu pel qual li tinc un apreci especial. És la primera volta que vaig sol, Juanjo i Mariano, que em solien acompanyar, no venen enguany, un per lesió i l'altre per manca de temps. Arribe amb molta antelació per poder aparcar tranquilament i començar a viure l'ambient. La guardarropia, com sempre, està molt ben organitzada al poliesportiu, i, a pesar de la gran participació, no hi ha cap problema d'aglomeracions. Mitja horeta abans de l'eixida, isc cap a fora per escalfar un poc i vore la primera eixida, que es fa 10 minuts abans, per problemes entre la federació espanyola i la catalana, o alguna cosa així, no estic molt enterat del tema.
Per fi, a les 11, es dóna la tercera eixida, la dels més lents, entre els quals em compte. M'he trobat amb Isabel i comence amb ella, però de seguida ens separem, perquè vull anar més ràpid. No he tingut en compte la quantitat de gent i m'he posat massa arrere. Els primers 5 km són un patiment, avançant gent i fent esses en tot moment. Em vaig posant de mala gent, hi ha grups de corredors que van molt poc a poc i tots en paral·lel i un s'ha de desviar molt per avançar-los.
Així les coses, entre que el recorregut tendeix a pujar i que l'aglomeració de gent és tremenda, la primera meitat de cursa no se m'està fent gens agradable. Menys mal que a l'arribar a La Garriga tenim a la dona del megàfon que està tots els anys animant i realment ens anima i molt, fins i tot un corredor li diu: "...senyora!, jo cada any corro per vostè!" em fan molta gràcia este tipus de detalls.

A part, una de les coses bones d'esta cursa, que té un recorregut molt lleig, és que quan portes uns 8 km et trobes amb els que van al cap de la cursa, i tens l'oportunitat d'anar animant-los, la qual cosa fa la cursa més amena. Enguany, el guanyador final ha estat Erick Kibet, de Kenia, amb un temps de 1h3'25'', i de les dones, Ruth Matebo, amb un temps de 1h14'26''.
El pas pel passeig de la Garriga se'm fa etern, tinc moltes ganes de fer mitja volta i començar la baixada, a més fa molta calor i les aglomeracions als avituallaments fan que un no puga beure més que aigua, i crec que el meu cos necessitava algun altre tipus de sals minerals.
La tornada, com sempre, es fa prou més ràpida que l'anada, però a diferència que altres anys, no la faig gens a gust, entre la mala llet del principi i la calor que em porta prop de la deshidratació, no disfrute gens, arribe a la meta en un temps de 1h51'15'', un poc millor que l'any passat però lluny del meu millor temps. Satisfet una volta més com sempre que acabe una cursa. És el que tenim els corredors de fons, que simplement acabant una cursa ja ens sentim guanyadors, perquè arribar a la meta sempre és una victòria.

Mitja marató de Barcelona 2011

2011-02-06T23:45:00.002+01:00

30 de gener de 2011
-Com sempre la feien just abans de la marató no havia tingut mai l'ocasió de fer esta cursa. Enguany, com és un mes i pico abans i des de que havíem fet la de València, que havíem parlat el Bunker i jo de fer-la, ha estat un bon moment per estrenar-se.
Per ser encara el mes de gener i ser una mitja, l'hora d'eixida em sembla massa matí, menys mal que no em molesta el fred, perquè abans de les 8 ja estem baixant del tren a Arc de Triomf. La guardarropia està a l'aire lliure, encara sort que podem entrar a l'estació del Nord a canviar-nos, perquè està núvol i fa prou fred.
La cursa comença a les 8.45 des de davant del parc de la Ciutadella. Entre el fred, la matinada i que ahir vam passar el dia de turisme, no tinc ningunes ganes de córrer. Però com sempre, quan ens trobem tots preparats per començar, amb la gran quantitat de diners invertits al decathlon que podem veure, i la música de fons que ens anima, ens van entrant les ganes de córrer.
Comencem pel passeig d'Isabel II, intentant no eixir tant lents com a València, però sense abusar, perquè de seguida ens ve la pujada de Via Laietana. Passem pel tros més xulo del recorregut massa matí, i no hi ha gens d'animació. Travessem una deserta Plaça Catalunya i baixem la Rambla fins Colon sense pràcticament ningú pel carrer, ni turistes passejant. La pujada per l'avinguda del Paral·lel fa recordar el final de la marató i els moments durs que es viuen. Però ara el recorregut és diferent, agarrem la Gran Via per dirigir-nos de nou a l'eixida. En estos dos o tres quilòmetres, la pluja que havia començat a caure es torna més forta i comença a molestar, a part de fer xarcos a terra. Menys mal que para, però quan para, em ve un mal de panxa terrible, que em fa parar davant de l'eixida, prop del quilòmetre 10. Després he de canviar un poc el ritme per tornar-me a juntar amb el Bunker. El meu canvi de ritme coincideix amb l'arribada dels primers classificats, que ja arriben a la meta, pense que són vertaderes màquines. La majoria dels que fem la cursa no seríem capaços de seguir-los ni un quilòmetre. M'he creuat amb tres atletes keniates que anaven pràcticament junts. Llàstima no poder vore el esprint, en el qual al final ha guanyat Peter Kosgei amb un temps de 1h02'19''.
La cursa ens porta fins la plaça de les Glòries des d'on baixem per la diagonal fins el fórum, amb prou menys ambient del que sol haver a la marató i supose que encara menys, degut al mal temps. Des d'ací encarem el fórum i el tros més fotut de la marató, fins les torres mapfre, que hui també es fa un poc pesat, són els pitjors quilòmetres, del 16 al 19, i a més no hi ha pràcticament gent mirant.
Passat este tros, ja ens apropem a l'esforç final, els dos últims quilòmetres, en els quals ja comencen a fallar les forces però són sustituides per l'eufòria que a un sempre li entra quan veu que està acabant una cursa. Al final, 1h53'49'', 4 minuts menys que en València i esperant a la pròxima, que en el meu cas és només d'ací a una setmana.

VII Sant Silvestre isòcrona Montecarlo Runners (Sabadell)

2011-01-02T09:28:00.012+01:00

31 de desembre de 2010
-Aquest és el quart any seguit que faig una Sant Silvestre, i cadascuna d'elles en una ciutat diferent, però aquesta ha estat la més curiosa de totes, per una banda, per lo familiar que resultava, poc més de 200 participants, i per una altra banda per la característica que el seu nom indica, una "cursa" (i ho escric així perquè era no competitiva, sense guanyadors ni perdedors) isòcrona, és a dir, on el que tots fem igual és el temps, i no la distància. Tots hem de córrer 50 minuts, i cadascú la distància que puga, baixem pel riu i, quan creiem que hem de fer mitja volta, tornem, perquè la sortida i l'arribada estan al mateix lloc, la qüestió és que cadascú gira quan creu convenient. És una idea semblant a la relativitat d'Einstein, on el temps deixa de ser absolut per ser relatiu, però en aquest cas és la distància de la cursa la que passa a ser relativa.
Arribe a Can Jonqueres 20 minutets abans de que comence la cursa amb Laura, que finalment ha decidit no córrer, m'inscric en aquell moment, aquest fet ja indica que tindrem poques aglomeracions. L'ambient és bo, com el de les curses populars dels pobles. Un cohet indica que queden 10 minuts per la sortida, la gent ja va escalfant. Poc després, un altre cohet indica que queden 5 minuts i, finalment, un tercer fa que tots comencem a córrer, dins d'un ambient molt distès. Baixem pel riu Ripoll direcció Barberà, un camí que he recorregut moltíssimes voltes als meus entrenaments. Vaig a un ritme de aproximadament 5 minuts el quilòmetre, la qual cosa em permetria fer 10 quilòmetres, però com que l'anada és de baixada i la tornada de pujada, decidisc girar quan porte 24 minuts, per fer la tornada més tranquilet. Entre la pluja dels últims dies que han deixat el camí amb prou fang, el pendent de pujada al tornar i que no estic en massa bona forma degut a la parada de quasi tres setmanes per una lesió, la tornada se'm fa prou dura, però arribe a la meta en un temps quasi just de 50 minuts, al igual que la resta de corredors.
Una vegada a la meta, caldet calentet i sorteig de premis, pernils, viatges,... no ens ha tocat res, però tornem cap a casa contents per haver gaudit d'un ambient sa i haver-nos guanyat el sopar de cap d'any, que bé que el disfrutarem.
Bon any 2011 a tots!

Medio maratón de Valencia 2010

2010-12-02T01:27:00.002+01:00

21 de novembre de 2010
-8000 persones inscrites en una mitja marató que, supose, serà l'última en estes dates, ja que per l'any vinent s'ha anunciat la marató de València precisament al novembre, no sé quan faran la mitja.
El dia és ideal, uns 10 graus i poc de sol, ideal per córrer, perquè per la gent que estiga mirant i animant, massa fred. Enguany anem 3 amics, Dani, Juancar i jo. L'objectiu és acompanyar Juancar per vore si l'acaba bé, ja que és la primera mitja que fa. Dani i jo ja havíem fet junts la nostra primera marató a Barcelona.

El recorregut és exactament el mateix de l'any passat. Començant pel port, passant pel centre de la ciutat i tornant al final pel nou circuit de la fórmula 1 per acabar al port de nou. Comencem els últims i eixim molt poc a poc. La idea és anar fresquets per arribar bé al final. Així fem el primer pas per meta encara molt frescos, als 7 km, amb un ritme proper als 6' per km i saludant a Chus, que ens fa fotos i ens anima. Enfilem el riu i creuem per entrar al centre pel carrer la Pau, al final del qual, estan mon pare i ma mare animant-nos, són dels pocs, perquè la gent del carrer, poc abundant, no anima gens. Jo continue amb la meua mania d'aplaudir per vore si els enganxe, però no hi ha manera, prou trist l'ambient. Així les coses, tornem a creuar el riu pel pont de les flors per anar cap al port. Els últims quilòmetres pel paisatge un poc desolador del circuit de la fórmula 1, es fan molt llargs per Juancar, i també per mi, no tant pel ritme sino pel mal de panxa que m'ha entrat. Dani va com si estigués fent un passeig. Per fi, després d'un últim km un poc llarg, enfilem la línia de meta, els tres agarrats, contents i, com sempre emocionats, per la música, el speaker i la gent, que aquí a la meta sí anima. Una cursa més i moltes ganes de fer-ne una altra. A més Chus ens explica que des de fora també s'ha emocionat escoltant a l'speaker descrivint els diferents corredors que anaven arribant. Supose que esta emotivitat és la que fa que cada volta siguem més els enganxats a córrer i que cada vegada ho estiguem més.

Cursa de la Mercè 2010

2010-09-20T15:00:00.001+02:00

19 de setembre de 2010
-A part de la cursa del meu poble, esta és la primera cursa en que jo havia participat, ja fa 3 anys, al 2007, i des d'aquell any, ha augmentat molt la participació i pense que està molt ben organitzada. El dia d'abans, a la recollida de dorsals, no s'havia de fer gens de cua, i mitja horeta abans, quan vaig anar a deixar la motxilla, tampoc, la qual cosa, en una cursa amb 12000 inscrits, està molt bé.
L'eixida la donava Jordi Hereu, alcalde de Barcelona a les 9.30 del matí des de l'avinguda Rius i Taulet, i els corredors estàvem organitzats per calaixos depenent del temps estimat que déiem a la inscripció. Jo havia posat entre 50 i 55 minuts i per tant em va tocar eixir en la primera tanda, amb l'objectiu d'arribar dins d'este temps que havia dit, havia quedat amb Bruno i uns amics d'ell, però ells ixen en la segona tanda. Des del primer moment em deixe dur pel ritme de la gent, que ací davant va molt ràpid i això fa que vaja més ràpid del que podia, i això va fer que al final arribara molt cansat. A l'arribar al km 1 entràvem en la Gran Via per la qual féiem quasi 4 km fins arribar a Marina, on giràvem per tornar pel carrer d'Ausias Marc fins Urquinaona, este va ser un dels pitjors trams de la cursa per mi, ja que el perfil era un poc de pujada i ja portàvem més de la meitat, per la qual havia passat en un temps de 23:53, massa ràpid pel meu estat de forma. La cursa passava per plaça Catalunya i plaça universitat per entrar al carrer Sepúlveda i fer els dos últims quilòmetres pel paral·lel, el penúltim de baixada i l'últim de pujada, molt dur a pesar de ser una cursa de només 10 km, perquè el ritme havia estat prou alt, he fet el meu millor temps, 49:02, en una cursa on el guanyador ha sigut Pol Guillem amb un temps de 30:04.

L'arribada a l'avinguda Maria Cristina, igual que la de la marató, feia recordar aquells moments emotius, si bé ara, degut al menor esforç, no ho era tant. Era l'únic lloc de la cursa on l'ambient era molt bo, a part de l'eixida, perquè a la resta, tot i que hi havia molta gent, l'animació era ben poca. Igualment, una cursa molt recomanable, que ha canviat la meua opinió respecte a ella, ja que l'últim cop pràcticament no es podia córrer al principi per l'excés de gent i ara, supose que a l'eixir des del calaix, m'ha semblat que es pot córrer molt a gust. L'única pega, les llargues cues per recollir la motxilla a l'acabar, supose que difícils d'evitar amb tants participants.

Cursa per la Diagonal

2010-05-19T00:25:00.005+02:00

9 de maig de 2010
-Aquest cursa, organitzada pel DIR i l'ajuntament de Barcelona, tenia l'objectiu de promocionar el referèndum per la diagonal que tant poc èxit ha tingut al final i que deixarà la diagonal tal qual estava, solució que personalment em sembla la més coherent.
La cursa es celebrava en diumenge i la sortida es donava a les 9.3o del matí, cosa que facilitava les coses perquè era molt fàcil aparcar el cotxe propet de la sortida, que es donava just a l'encreuament entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. 5000 persones vestides de groc fluorescent donàvem color a la diagonal, i s'ha de destacar l'alta participació de dones, un 31%, en part explicada per la poca llargària de la cursa, 5 quilòmetres.
El circuit era circular, pujava per la Diagonal en direcció a la Plaça de Francesc Macià, on giràvem 180º i enfilàvem un tros de baixava i arribàvem fins el carrer Sicília, on tornàvem a girar 180º i féiem l'últim quilòmetre de pujada fins arribar a la meta, situada al mateix lloc que la sortida.
Una vegada més, en aquesta cursa, vaig comptar amb la companyia de Laura, que una vegada més va anar a molt bon ritme per la poca preparació que portava, i vam arribar en un temps de 28:57, en una cursa on el guanyador, el marroquí Ilias Fifa va fer un temps de 15:14.

II Mitja marató Tossa de Mar

2010-05-14T18:01:00.007+02:00

25 d'abril de 2010
-Era la segona edició d'aquesta cursa i la primera volta que jo la corria, era una bona ocasió per passar un cap de setmana en un poble que m'ha semblat preciós, encara que, em sembla que si torne, no serà per correr la mitja. El fet que només hi hagueren uns 400 inscrits ja donava que pensar, i m'havien dit que era una cursa dura, però la realitat va superar qualsevol cosa que m'hagués imaginat respecte a la duresa de la cursa.
La cursa començava a les 10 del matí, potser un poc massa tard per la calor que feia aquest dia, però clar, amb el temps que ens ha fet aquest any, res era previsible. La sortida era prou familiar, em recordava un poc a les curses populars d'estiu que he corregut pels pobles de València, on la participació era més o menys tant nombrosa com ací, però hi havia prou gent animant i l'organització estava molt bé. Els primers 5 quilòmetres es disputen per dins del poble, amb alguna pujadeta i baixada, però res de l'altre món. Passat este punt de la carrera, eixim al passeig marítim i, al final del mateix, ens apareix una pujada impressionant on la gent comença a fer exclamacions del tipus "això serà una broma, no?", però és evident que no es tractava de cap broma, a més la pujada no era de 300 o 400 metres com jo em pensava si no de més de 2 km. Després seguim per la mateixa carretera que havíem agafat per fer la pujada, que és la carretera Tossa-Sant Feliu i seguim un recorregut totalment trenca-cames, amb pujades i baixades de diferent llargària però amb prou desnivell com per arribar dalt esgotat i no poder més que recuperar forces a la baixada, però no temps. A meitat camí més o menys, em trobe amb Francisco, un corredor sud-amèrica, amb qui vaig xerrant i compartint patiments la resta de la cursa.
Com a mínim, a pesar del calor i la duresa de la cursa, he de dir que el tema dels avituallaments estava molt ben montat, en teníem al 5, 10, 13 i 16. Al quilòmetre 13, era precisament on giràvem i tornàvem per la carretera desfent el camí que havíem fet i pensant que ara ens tocava patir els trossos que abans havíem gaudit baixant i aprofitar les pujades ja fetes per recuperar ara de baixada. Aquest aspecte de repetir camí, que fa que la cursa sigui una mica més avorrida, té un avantatge, i és que a l'anar veus als corredors que van davant de tu, i al tornar, als que van darrere, i et permet animar tant als uns com als altres, i al mateix temps, rebre ànims. Arribats al quilòmetre 19, deixem ja la carretera per tornar a entrar al poble, en 2 quilòmetres de baixada ben pronunciada en els quals jo personalment no podia córrer molt perquè muscularment ja estava un poc tocat. El final de la cursa era prou xulo, pels carrerets comercials i peatonals del centre de Tossa, però es fa un poc llarg pel mig de la calor, i per fi, la meta al passeig marítim, on està Laura esperant-me amb la càmera per gravar el final tot i que no puc possar massa per culpa de l'esgotament, i el cronòmetre, 1h58'14'', com a mínim he aconseguit baixar de 2 hores, la qual cosa, comptant amb el calor, la duresa i el baix estat de forma en que em trobava, ja em fa estar molt satisfet.

Cursa dels Bombers 2010

2010-05-09T12:21:00.008+02:00

18 d'abril de 2010
-Després d'un parell d'anys amb ganes de córrer-la i no havent-ho pogut fer per culpa de diferents lessions, per fi aquest any he pogut gaudir d'aquesta festa de l'esport. L'objectiu més que córrer ràpid, era disfrutar la cursa i acompanyar Laura, que era la primera cursa que corria.
Els dos dissabtes anteriors havíem anat als entrenaments organitzats per la cursa al parc de la Ciutadella, molt recomanables, ja que ens organitzaven per nivells i ens feien entrenaments addients a cada nivell. A més l'últim dia vam comptar amb la participació de 4 grans atletes, Jessica Augusto, guanyadora de l'edició d'aquest any, Marta Domínguez, Natalia Rodríguez i Núria Fernández.
Per fi arriba el gran dia i a les 9.30 ja estem al parc de la Ciutadella per deixar les coses a la guardarropia, l'ambient és impressionant, hi ha moltíssima gent, i tots vestits de blau, degut a la iniciativa de fer samarreta-dorsal, la qual cosa fa que la portem tots el dia de la cursa. Abans de la sortida ens trobem amb Juanjo, que ha vingut a acompanyar al seu fill Mario, bomber, que corre amb la resta de bombers, com cada any, alguns d'ells amb tot l'equip de treball, i aquest any, fent homenatge a un company mort a la feina. La sortida es dóna a les 10 del matí, després del compte enrere, en mig d'un gran ambient i amb una gentada impressionant, el passeig d'Argentera està totalment ple de gent, de fet alguns comencem directament des de dins de la Ciutadela. Després de caminar fins l'arc de sortida, comencem a córrer pel passeig fins el passeig de Colom, on agarrem l'avinguda Paral·lel cap a dalt, una pujada que es nota. Dins encara del primer quilòmetre, ens trobem amb una corredora a terra, es veu que s'ha doblat un turmell, quina pena. Al final del Paral·lel girem per floridablanca i per urgell cap a la Gran Vía, on fem un bon tros de la cursa fins el carrer Marina. A la gran Vía està la meitat de la cursa, que hem passat en 32 minuts, difícil baixar de l'hora, però sembla que anem augmentant el ritme i Laura es troba molt bé. De Marina girem per Ausiàs March, Passeig de Sant Joan i Ronda de Sant Pere per enfilar Via Laietana. Allà avancem i passem pel quilòmetre 9, a partir del qual, a dues bandas del carrer gent tocant els timbals, molta música i molta animació, un ambient impressionant que ens torna a portar al passeig d'Argentera per enfilar la línia de meta amb un temps de 1:01:01, enhorabona Laura, primera cursa superada amb nota. El guanyador, el keniata Kiprono Menjo ha arribat amb un temps de 27:04, però el nostre objectiu era ben diferent al seu.El guanyador,

Marató de Barcelona 2010

2010-03-28T23:59:00.001+02:00

7 de març de 2010
-Un any més arriba el gran dia per molts corredors aficcionats com jo. En el meu cas, només és la segona volta que córrec esta marató, però les sensacions que s'arriben a viure, fan que tinga el desig de repetir molts i molts anys.
Arribem a Barcelona poc abans de les 8, tots els "Discípulos de Mariano", un club no oficial, que va augmentant de components a cada cursa. Hui venim Mariano, per supost, el seu fill Joan, Lucas, Jaume, Javi, Pepe i jo mateix.
Després de deixar els cotxes i canviar-nos, ens dirigim a l'Avinguda Maria Cristina, on està l'eixida, com que tots ells han posat que estarien entre 3 hores i 3:30, van a un calaix més avançat i jo em quede darrere, estic molt nerviós, pel temps de preparació i perquè una pujada de tensió l'última setmana em va donar un bon susto i no sé com respondré.
L'ambient és impressionant, un total de 10550 atletes dels 12162 inscrits prenen l'eixida, tot un récord a l'estat. Mentre que esperem sona la cançó de Barcelona 92 amb Freddy Mercury i Montserrat Caballé, és realment emocionant.
Arriben les 8:30 i es dona l'eixida, passem la plaça d'Espanya, on hi ha molta gent per l'hora del matí que és, i encarem el carrer de Sants, llarg i amb un poc de pujada, per anar veient sensacions. Al passar per davant del camp nou per pujar a la Diagonal, fem la pujada més dura de tota la cursa, tot i que fa poc que hem començat, arribar a la Diagonal és un vertader alivi. Allà ens trobem amb un senyor amb un cartell que diu, 4,2195km, 10% de la cursa, fa gràcia, però també fa pensar lo dur que pot arribar a ser el dia.
Després de passar el km 10, ens tornem a trobar a la Plaça d'Espanya, i podem dir que ja hem passat el tros més lleig de la cursa, no hi ha massa cosa per veure i, com que és tant matí, encara hi ha poca gent al carrer. Agarrem ara la Gran Via, i això ja és una altra cosa, córrer pels carrers principals de Barcelona ja té més gràcia, i més quan poc després girem a l'esquerra per pujar pel Passeig de Gràcia, passant per davant de la casa Batlló i de la Pedrera, impressionant poder-ho fer amb el trànsit tallat per nosaltres i la gent, ara ja més abundant, animant.
Pel carrer Rosselló creuem la Diagonal i passem el km 15, arribem fins la Sagrada Família i, pel carrer València eixim a la Meridiana, un altre dels trams lletjos de la cursa, menys mal que hi ha molta gent i que, com anem fins a Fabra i Puig i tornem, ens creuem amb els corredors que van un parell de quilòmetres per davant a l'anar, i un parell de quilòmetres per darrere al tornar.
Just abans d'abandonar la Meridiana, passem la mitja marató, un altre punt on hi ha molta animació, allà veig la Isabel, que em saluda cridant i em fa molta gràcia. Passe la mitja per baix de 2 hores, més a prop de l'objectiu de baixar les 4 hores, perquè a més, em trobe prou bé en tots els aspectes.
Pont de Calatrava, un altre tros de Gran Via, Rambla Prim, i a la Diagonal, 5 quilòmetres en total, entre la pujada fins les Glòries i la tornada, és a dir, la comencem al quilòmetre 25 i l'acabem al 30, a més, just on girem, per baix de la torre Àgbar, és el punt on millor ambient hem trobat fins ara, m'entren ganes d'esprintar, música, gent aplaudint, passadís estret, sembla una etapa del tour, són indescriptibles les sensacions que es tenen en estos moments.
Passem el quilòmetre 30, conegut com el mur, i seguisc menjant prou, com a cada avituallament des del quilòmetre 15, hi ha un cada 5 km, amb molta gent donant coses, i jo m'he proposat beure aigua, i tirar-me'n un poquet per damunt, beure powerade i menjar-me mig platan a cada avituallament, a vore si puc evitar els problemes de rampes de l'any passat. De moment enguany, a l'arribar al Fòrum, mal de cames sí, molt, però amago de rampes de moment cap, i el ritme molt bo, ara mateix vaig per baix de 5.30, més ràpid que en pràcticament tota la carrera.
Anem arrimats a mar fins el parc de la Ciutadella, un altre tram lleig, perquè hi ha poca gent animant, però des de la Ciutadella, km 35, fins el final, no fan falta ales, te les dóna la gent, el pas per l'Arc del Triomf resulta molt emotiu, la pujada per la Ronda de Sant Pere fins la Plaça Catalunya està plena de gent animant, i a l'arribar a la Plaça, em trobe amb Laura, que corre 10 metres al meu costat i em pregunta com estic, en aquell moment la seua companyia fa que no em faça mal res, vaig com una moto cap al portal de l'Àngel, "ens veiem a la meta!!!" i continue pel centre de Barcelona, passant per davant de la Catedral i eixint a la Diagonal pel carrer Ferran. Anem fins Colon i després Avinguda Paral·lel cap amunt, passem el quilòmetre 40 i l'eufòria em supera, tinc uns 20 minuts per fer els dos quilòmetres que queden, baixaré de 4 hores, però de repent, una rampa terrible a la part de darrere de la cuixa esquerre em fa parar, no me la puc llevar de ninguna manera, pare maleint-to tot, i els ànims de la gent serveixen de poc. En aquell moment apareix un home, que corria amb una motxilla i para a preguntar-me què em passa, em tranquilitza i em posa reflex i m'ajuda a incorporar-me per estirar bé la cama, em diu que estire tranquil i que després continue i se'n va. Des d'ací aprofite per donar-li les gràcies a aquell corredor anònim.
Després dels estiraments, veig que la rampa ha baixat, comence a caminar i després a trotar poquet a poquet, els bessons volen pujar-se, la cuixa no va molt bé, però poc a poc passe el 41 i després el 42, entrem en plaça Espanya i encarem Maria Cristina, allà està Laura, tal i com m'havia dit, per fer-me esta foto tant xula en la qual sembla que estic com una rosa, déu ser felicitat, perquè les cames estan destrossades. 200 metres, 100 metres, 50, braços amunt, risa, llàgrimes, una mescla de tot, un sentiment indefinible, felicitat, eufòria, esgotament, no ho sé, però m'encanta. 3h56'46'', estic esgotat, content, emocionat, ric, plore, i pense, l'any que ve, vull tornar.

Mitja marató de Granollers 2010

2010-02-27T19:07:00.007+01:00

7 de febrer de 2010
-La mitja marató de Granollers és una de les més famoses pel gran nivell de participants i també per la gran participació de corredors populars. Aquest any, s'ha retrassat la sortida 15 minuts fins les 10.45 per facilitar la major presència d'aficcionats animant. Personalment, és el tercer any que faig esta cursa, i la veritat, m'agrada molt.
6000 participants en total, 5300 per la mitja i 700 pel quart de mitja, encara que es troben a faltar figures com Wanjiru, guanyador els dos últims anys i Marta Domínguez, no falten Txema Martínez i Robert Kipkoech Cheruyot, que al final seria el guanyador amb un temps de 1:02:01.
La cursa comença puntual amb prou animació, jo estic amb Juanjo i Marta, la seua filla, que va a córrer el quart, el Mariano, el seu fill, i la resta de "deixebles" estan més endavant. Només començar, em quede sol, ja que tinc un estiró a l'adductor que no sé si em deixarà acabar, a part que no estic massa bé de forma. La sortida de Granollers plena de gent animant, com sempre, molt bé, l'unic problema, com a mínim per mi, crec que serà la calor, ja que sue massa ja des de bon començament.
Al pas per La Garriga, ens trobem amb un grup de música i un parell d'aficcionades molt curioses, una vestida de cupido i una altra amb un megàfon, que sempre li alegren a un la cursa.
Poc després del quilòmetre 7, em trobe amb els dos keniates cap de cursa, que ja tornen, i seguinit-los a certa distància, Txema Martínez, després un riu de corredors i corredores, la primera d'elles, la keniata Joyce Chepkirui. Aquest també és un dels grans atractius d'aquesta cursa, passar just al costat dels corredors que van davant.
Al portar el nom al dorsal, molta gent t'animava dient-te el teu nom, la qual cosa també feia gràcia, però a l'entrada de La Garriga, vaig sentir un Hola Rafa! que em va semblar més familiar que la resta, i és que allí estaven el Jordi, la Cristina i els seus fills, la qual cosa també em va fer il·lusió.
El pas pel passeig de la Garriga, i després per la plaça, on es troba la meitat de la cursa i la megafonia, està molt animat, la veritat és que el dia acompanyava i l'ambient ha estat boníssim.
La tornada des de la Garriga a Granollers, tret d'un parell de pujades prou dures, tendeix cap a baix, això fa que la segona meitat sempre siga més plàcida i ràpida que la primera. Al final arribe a meta en mig d'un molt bon ambient amb un temps discret de 1:51:56, l'últim de tots els que havíem anat junts però molt content com sempre.

V San Silvestre Zaragoza

2010-01-07T20:31:00.005+01:00

31 de desembre de 2009

-Com totes les San Silvestre, aquesta era una carrera lúdica, una distància testimonial, 4400m, i l'objectiu únic de passar-ho bé.
Una miqueta més i ix malament la cosa, perquè mitja hora abans de l'eixida, quan vam anar a pel dorsal, estava plovent, però just abans de la cursa, ja havia parat.
El meu cosí Juan Andrés i jo, havíem recollit el dorsal un ratet abans, i quin despago, ni camiseta ni res. Ens dirigíem a l'eixida, al passeig de la independència i, al passar per una tenda de xinos diem, per què no compre una disfressa... i allà que vam anar.
Així les coses, els dos super heros, vam acudir al passeig de la Independència, on estaven tant l'eixida com l'arribada. Prou animació, amb molta gent disfressada amb disfresses molt variades i molta gent animant.
La cursa, tranquileta, pel centre de Saragossa, tampoc es podia córrer molt ja que hi havia molta gent i els carrers no eren molt amples. Passem per davan de la Basílica del Pilar, més o menys a meitat del recorregut, i continuem, envoltant el centre de Saragossa fins arribar al punt de partida. A l'arribada, molta gent animant, els xiquets cridant, Superman! Superman!, i cap a casa, que fa fred, i esta nit toca festa, que és la nit màgica de cap d'any.
Feliç 2010!

Meia maratona de Lisboa 2009

2009-12-28T21:40:00.001+01:00

6 de desembre de 2009

-El primer disgust me'l van donar el dia anterior quan, a l'anar a recollir el dorsal, em van dir que l'eixida i l'arribada de la marató era a l'estadi primero de maio, però que la mitja, tot i que arribava al mateix lloc, eixia de la Praça do Comércio, a unes 6 o 7 parades de metro, greu problema per saber que feia un amb la roba, ja que la guardarropia estava a l'estadi.
Afegint este inconvenient a que el dilluns anterior a la cursa m'havia fet un esquinç al turmell i encara em molestava, vaig tindre molts dubtes sobre si córrer o no, però em vaig posar una bona vena, i a la praça do Comércio que vaig anar, directe des de l'hotel i amb la roba de córrer, sense res de recanvi.
L'eixida de la mitja era a les 10 i mitja, però abans, havíem de veure passar per allà als de la marató, que havien eixit a les 9 i anaven passant per allà des de les 10.10 aproximadament. Aquest ambient és suficient perquè un prove a calfar i veja que, amb poques molèsties, es pot intentar.
El lloc de l'eixida estic segur que ha de ser molt bonic, ja que la ciutat en si, on no havia estat mai, em va enamorar, però per culpa de les obres, estava tot tapat i no es veia res. L'ambient abans de l'exida era bo, per fer la mitja, erem uns 1200, molts espanyols, que, aprofitant el pont, omplíem la ciutat durant tot el cap de setmana. Ja al principi vaig veure que no hi havia alfombra per al xip, per tant, només comptaríem amb el temps oficial, no el real, per això el vaig prendre jo mateix.
Només eixir, esquivant les vies del tramvia per evitar doblar-me el peu, agarrem l'avinguda 24 de juliol en direcció a Belem, fa un aire terrible en contra i plou un poquet, decidisc anar ben poc a poc, pel peu i per les últimes experiències. Vaig xarrant amb grupets d'espanyols, que no en falten, dins i fora, animant, s'ha de dir, que tot i el meu antipatriotisme, m'agradava veure tants espanyols, que, a més, eren els que més animaven als corredors.
Als pocs quilòmetres de començar, passem per baix de l'espectacular pont del 25 de juliol, jo pensava que la cursa el travessava, però es veu que això és la de març, igual em plantege tornar, que la ciutat s'ho val. Abans d'arribar a Belem, girem i tornem per on hem vingut, a partir del km 10, encara pegats al riu, ja el recorregut és nou, però igual de lleig.
Vaig avançant poc a poc a la gent, ja que em trobe bé, i només m'avancen els de la marató, ja que els que van amb mi són els que van a fer menys de 3h30', per tant a un ritme prou més viu que el que jo porte.
Al km 12, em trobe amb un grupet de Ciudad Rodrigo, que van animant al personal, cridant i aplaudint, i faig un parell de quilòmetres amb ells, molt agradables, per cert, però decidisc deixar-me'ls perquè van massa lent i vull veure si no arribe a les dos hores, pel bé del meu peu.
Fins el km 15 no abandonem el camí de vora al riu, i a quina mala hora, perquè en eixe moment, just en el moment que jo pensava fer un canvi de ritme, la carretera es tira cara amunt i no dóna quasi descans en els propers quasi cinc quilòmetres. Es fa duríssim, sobre tot per la gent de la marató, molts d'ells van caminant, i alguns fins i tot d'esquenes, per preservar quàdriceps. Menys mal que jo m'havia guardat forces, si no, hauria anat com ells.
El malson dura fins quasi el km 20, però no sé que es pitjor, perquè ve una baixada amb molt pendent, que pels músculs castigats és roïníssima. Després un trocet de pla i l'última pujada per encarar l'entrada a l'estadi, molt bon ambient, i els mateixos grupets d'espanyols que havia vist a l'eixida, estan ací animant, fa gràcia. Arribe en un temps oficial de 2:00:27, i real de 1:59:41, he aconseguit arribar, que hui és el que importava, un poc coix però content com sempre d'un repte més complert. A més queda el consol que els temps dels guanyadors, tant de la mitja com de la marató, no són gens bons. "Mal de muchos consuelo de tontos?", igual sí, però què hi farem.

Medio Maratón de Valencia

2009-11-24T08:00:00.001+01:00

Pose el nom tal i com el van posar ells. I després diuen que defensen la llengua. Crítiques "polítiques" a part, passe a parlar de lo important. La cursa.

22 de novembre de 2009

-La cursa, organitzada per la s.d..correcaminos, comença al port de València, just davant dels boxes del circuit de la fórmula 1, hi han 6000 dorsals assignats, i ja fa una setmana que s'han esgotat les inscripcions, la veritat és que tot un èxit, perquè el recorregut és molt atractiu, apropiat per fer bones marques, i han vingut molts bons corredors.
Comença la cursa al port amb molta animació i de seguida enfilem l'avinguda del port, on passem els dos primers quilòmetres, girem cap a la dreta per l'avinguda Cardenal Benlloch fins el carrer Yecla, on està el km 3. Agarrem l'avinguda Blasco Ibáñez per buscar un altre cop el port, a través del carrer Reina. Al quilòmetre 7,2, tornem a passar per la sortida i acaba la part més lletja del recorregut. Prèviament, al quilòmetre 5, hem passat el primer avituallament, hi ha prou aigua i aquarius, però es troben a faltar mans repartint.
Després de passar per meta, pugem per l'avinguda Baleares, fins que arribem a l'Alameda, al quilòmetre 10, on ens trobem amb el segon avituallament i ens creuem amb els de la part de davant de la carrera, que van pel 15, jo com que passe per 51 minuts al 10, no veig els primers, que ja han passat. Anem per l'Alameda fins el pont del Real, on creuem per entrar al centre per la plaça Tetuán, passem per la glorieta i agarrem el carrer la Pau, pel qual arribem fins la plaça de la Reina, on els meus pares han vingut a animar-nos a mi i a Israel, l'amic que ha vingut a acompanyar-me, tot i que normalment es dedica a les curses de muntanya.
Pel carrer Sant Vicent, entrem a la plaça de l'Ajuntament, on hi ha prou gent, és un dels millors moments de la cursa. Allà passem el km 13 i agarrem el carrer Barques per tornar a eixir al riu a través del pintor Sorolla pel palau de Justícia.
Creuem el riu pel pont de les flors, què bé, que este és pla, perquè l'altre pujava i baixava, i la baixada bé, però la pujada es notava. Tornem a agarrar l'Alameda per passar pel quilòmetre 15, i tinc una rampa al bessó. A partir d'este moment, on anava prou bé, per acabar en 1h50', la cursa serà un infern per mí, cada 200m tinc una nova rampa i em toca parar a caminar i estirar.
Seguim la prolongació de l'Alameda, passant per davant del palau de les Arts i les Ciències, un altre atractiu del circuit i ens aproximem al port, on fem una volteta al circuit de fórmula 1, passant pel pont giratori, i ja, poc a poc, ens aproximem a la meta, on hi ha molta animació i un sempre té la satisfacció d'haver acabat, i avui el pesar, d'haver-ho passat mal i no haver aprofitat un molt bon dia per fer un gran temps(he tornat a fer la meua pitjor marca, 1h58'20''). Cosa que sí que ha fet el guanyador,Geoffrey Kiprono Mutay, que ha fet un magnífic temps de 59'30''.

XV Mitja marató ciutat de Gandia

2009-11-16T01:36:00.001+01:00

-La cursa, organitzada pel cc.elgarbí, comença a la pista d'atletisme de Gandía, hi han 2000 dorsals assignats, és diumenge, 15 de novembre a les 10 i mitja del matí, la temperatura supera els 25 graus i fa un sol de collons, és un dia molt bo per qualsevol cosa, però com a mínim per mi, no per córrer.
Eixim de la pista d'atletisme i eixim de Gandia, anem un ratet al costat de la via del tren, i després, pel camí vell del Grau, corrent entre tarongers, arribem al Grau de Gandia, passem pel port i eixim al passeig marítim. Allà fem 4 km d'anada i 4 de tornada, al costat tenim el passeig i el mar, és a dir, anem per primera línia de platja, molt xulo, a més, ens trobem amb els que van davant a la carrera, la qual cosa sempre agrada i et dóna la possibilitat d'animar.
A la tornada pel passeig, passem el quilòmetre 10, porte un temps de 54:17, i no vaig malament, encara que estic anant molt més ràpid del que volia, perquè al final no ha vingut el meu cosí Vicent, a qui havia d'acompanyar, a un ritme més baix.
Tornem més o menys pel mateix camí, cap a Gandia, i jo comence a trobar-me malament, al quilòmetre 14 baixe molt el ritme perquè estic prou deshidratat, marejat i amb rampes. Després de passar pel polígon d'Alcodar, tram més lleig de la cursa, travessem Gandia, passant per Beniopa i arribant fins Benirredrà.
De tornada cap a la pista, passem pel centre de la ciutat, el carrer Major, on es troba a faltar gent animant, i la plaça de l'Ajuntament, on hi ha música i animació, però tampoc massa gent. Finalment, entrem a la pista i fem l'última volta, allà sí, ple de gent, corredors que ja han arribat, i gent que ha vingut a animar. Acabo amb un temps de 1:58:09, el pitjor temps que he fet mai, la cursa no m'ha satisfet per la calor que ha fet, que ha fet que ho passés molt malament, però l'ambient entre els corredors era molt sa i la gent, no molta, que ha vingut a animar, molt bé, com sempre, és molt d'agraïr.

XXX Matagalls-Montserrat

2009-09-23T01:44:00.001+02:00

19-20 de setembre de 2009
-Aquesta és una cursa de caràcter no competitiu que organitza el c.e de Gràcia cada any, molta gent la fa correguent, no és el meu cas, ja que degut a la gran distància a recórrer, 83,406km, ja em suposa suficient sacrifici fer-la caminant. Comença dissabte a la tarda i cadascú acaba quan les seues cames li ho permeten.
-A les 16.30 ja estem a Coll Formic, lloc des del qual tenim la sortida a les 18.21, però l'autobús ens ha deixat prou abans. Després de preparar-nos bé, amb vaselina en tots els llocs susceptibles de fregaments, comencem a caminar, Mariano, Juanjo, Raül, Jordi, Sílvia, Toni, Yolanda i jo mateix.
-Els 16 primers km, fins que arribem a Aiguafreda, són pràcticament de baixada, primer per pista i després per camí, però sense massa dificultat, a més el temps acompanya i conseguim arribar en 3 hores aproximadament.
-A partir d'aquí comencem a pujar per una pista fins a Can Janot (km 21,4), on tenim el primer avituallament, la veritat és que en aquest aspecte l'organització va estar molt bé. Després de menjar un poc per agarrar forces, una pujada un poc més dura per la dificultat del camí i perquè hem d'anar tots en filera, però molt curta.
-Després ve la baixada, encara que en realitat no parem de pujar i baixar, comencem a adonar-nos que, el que no tindrem en tota la ruta, serà 10 passes seguides planes. Així fins que arribem al Coll de Poses, a la carretera C-59(km 31,5), on tenim el segon avituallament.
-A continuació, hem de pujar el coll de Matalafuga (km 36,6), una pujada que no se'ns fa massa dura, encara estem frescos i no té massa dificultat. Després del primer avituallament, ens havíem separat i anàvem jo i Juanjo sols, aquí ens retrobem amb Raül. Passant el coll, comencem una llarguíssima baixada fins Sant Llorenç Savall(km 45,3), primer per camí i després per pista, però la veritat és que es fa eterna. Allà arribem a les 3.45 aproximadament, és a dir, hem tardat, més o menys 9h20', allà ens trobem amb Jordi, que ja fa mitja hora que ha arribat, i Mariano, que fa hora i mitja i ha decidit deixar-ho. El Jordi segueix al seu ritme, sempre per davant.
-Després de parar 25 minutets per menjar alguna cosa, més temps del que volíem, anem pujant i baixant sense massa dificultat fins que arribem a les Arenes (km 52,8), i a partir d'aquí comença el que per nosaltres va ser el moment més llarg de tota la ruta, la pujada al coll de la Grua (km 57,4) que, sense ser excessivament dur, sí que es fa etern, a més ens coincideix amb les últimes hores de nit. Un cop superat, parem a l'avituallament de camí Moliner i passem per Matadepera, la urbanització de les Pedritxes (km 61,7), a partir d'aquí ja coneixem millor el camí.
-Pugem el Collet del Queixal (km 64,7), on ja hem apagat el nostre frontal i caminem amb la llum del dia i, de baixada, ja comencem a trobar-nos amb els ciclistes de diumenge pel matí. Després de passar la casa nova de l'Obac, comencem una altra baixada que es fa duríssima ja per l'acumulació de quilòmetres fins les Vedranes, a partir d'aquí una petita pujada i una altra baixada, curta, però que es fa dura fins Vacarisses, on, a fora del cementiri, tenim un altre avituallament (km 71,9), ja comencem a veure la llum.
-Creuem la via del tren i comencem a travessar les infinites urbanitzacions de Vacarisses, amb la pista vermella que es fa eterna i la visió de Montserrat al front, per fi arribem a la Carena Hostal de la Creu (km 77,4) des d'on ja veiem Monistrol, baixem per un camí de pedres que a aquestes alçades és un autèntic malson i arribem a Monistrol (km 78,6), carreguem d'aigua a la font i un gel de glucosa per agafar forces per la pujada, aquí ja cadascú al seu ritme. Jo personalment em trobe molt bé i decidisc pujar a ritme, avançant gent que molt amablement va cedint el pas, alguns d'ells en un estat físic prou deteriorat, a mi em va passar l'any passat, aquest any, per sort, he arribat bé. Finalment, després de passar les escales irregular en les quals tinc les rampes de cada cop que he pujat i les escales finals, amb rampa i escalons, que has de fer 3 o 4 passes entre un escaló i el següent, arribe dalt de tot, on està el Jordi esperant-me amablement amb una coca-cola, ell ja fa 45 minuts que ha arribat, vaig a l'últim control (km 83,406) on em diuen el temps total, 18h37', he millorat més d'una hora el temps de l'any passat i la satisfacció és màxima. Poc després arriben Juanjo i Raül, a qui aquest any li ha tocat arribar tocat al final, Toni arriba més tard, quan ja ens n'hem anat, però arriba, que és del que es tracta, perquè aquí, el que menys importa és la classificació. Mariano ve a recullir-nos i tornem cap a casa amb la satisfacció de la feina feta i el dubte de si tornarem a apuntar-nos a aquesta bogeria que, no sabem per què, però enganxa.