XXX Matagalls-Montserrat

19-20 de setembre de 2009
-Aquesta és una cursa de caràcter no competitiu que organitza el c.e de Gràcia cada any, molta gent la fa correguent, no és el meu cas, ja que degut a la gran distància a recórrer, 83,406km, ja em suposa suficient sacrifici fer-la caminant. Comença dissabte a la tarda i cadascú acaba quan les seues cames li ho permeten.
-A les 16.30 ja estem a Coll Formic, lloc des del qual tenim la sortida a les 18.21, però l'autobús ens ha deixat prou abans. Després de preparar-nos bé, amb vaselina en tots els llocs susceptibles de fregaments, comencem a caminar, Mariano, Juanjo, Raül, Jordi, Sílvia, Toni, Yolanda i jo mateix.
-Els 16 primers km, fins que arribem a Aiguafreda, són pràcticament de baixada, primer per pista i després per camí, però sense massa dificultat, a més el temps acompanya i conseguim arribar en 3 hores aproximadament.
-A partir d'aquí comencem a pujar per una pista fins a Can Janot (km 21,4), on tenim el primer avituallament, la veritat és que en aquest aspecte l'organització va estar molt bé. Després de menjar un poc per agarrar forces, una pujada un poc més dura per la dificultat del camí i perquè hem d'anar tots en filera, però molt curta.
-Després ve la baixada, encara que en realitat no parem de pujar i baixar, comencem a adonar-nos que, el que no tindrem en tota la ruta, serà 10 passes seguides planes. Així fins que arribem al Coll de Poses, a la carretera C-59(km 31,5), on tenim el segon avituallament.
-A continuació, hem de pujar el coll de Matalafuga (km 36,6), una pujada que no se'ns fa massa dura, encara estem frescos i no té massa dificultat. Després del primer avituallament, ens havíem separat i anàvem jo i Juanjo sols, aquí ens retrobem amb Raül. Passant el coll, comencem una llarguíssima baixada fins Sant Llorenç Savall(km 45,3), primer per camí i després per pista, però la veritat és que es fa eterna. Allà arribem a les 3.45 aproximadament, és a dir, hem tardat, més o menys 9h20', allà ens trobem amb Jordi, que ja fa mitja hora que ha arribat, i Mariano, que fa hora i mitja i ha decidit deixar-ho. El Jordi segueix al seu ritme, sempre per davant.
-Després de parar 25 minutets per menjar alguna cosa, més temps del que volíem, anem pujant i baixant sense massa dificultat fins que arribem a les Arenes (km 52,8), i a partir d'aquí comença el que per nosaltres va ser el moment més llarg de tota la ruta, la pujada al coll de la Grua (km 57,4) que, sense ser excessivament dur, sí que es fa etern, a més ens coincideix amb les últimes hores de nit. Un cop superat, parem a l'avituallament de camí Moliner i passem per Matadepera, la urbanització de les Pedritxes (km 61,7), a partir d'aquí ja coneixem millor el camí.
-Pugem el Collet del Queixal (km 64,7), on ja hem apagat el nostre frontal i caminem amb la llum del dia i, de baixada, ja comencem a trobar-nos amb els ciclistes de diumenge pel matí. Després de passar la casa nova de l'Obac, comencem una altra baixada que es fa duríssima ja per l'acumulació de quilòmetres fins les Vedranes, a partir d'aquí una petita pujada i una altra baixada, curta, però que es fa dura fins Vacarisses, on, a fora del cementiri, tenim un altre avituallament (km 71,9), ja comencem a veure la llum.
-Creuem la via del tren i comencem a travessar les infinites urbanitzacions de Vacarisses, amb la pista vermella que es fa eterna i la visió de Montserrat al front, per fi arribem a la Carena Hostal de la Creu (km 77,4) des d'on ja veiem Monistrol, baixem per un camí de pedres que a aquestes alçades és un autèntic malson i arribem a Monistrol (km 78,6), carreguem d'aigua a la font i un gel de glucosa per agafar forces per la pujada, aquí ja cadascú al seu ritme. Jo personalment em trobe molt bé i decidisc pujar a ritme, avançant gent que molt amablement va cedint el pas, alguns d'ells en un estat físic prou deteriorat, a mi em va passar l'any passat, aquest any, per sort, he arribat bé. Finalment, després de passar les escales irregular en les quals tinc les rampes de cada cop que he pujat i les escales finals, amb rampa i escalons, que has de fer 3 o 4 passes entre un escaló i el següent, arribe dalt de tot, on està el Jordi esperant-me amablement amb una coca-cola, ell ja fa 45 minuts que ha arribat, vaig a l'últim control (km 83,406) on em diuen el temps total, 18h37', he millorat més d'una hora el temps de l'any passat i la satisfacció és màxima. Poc després arriben Juanjo i Raül, a qui aquest any li ha tocat arribar tocat al final, Toni arriba més tard, quan ja ens n'hem anat, però arriba, que és del que es tracta, perquè aquí, el que menys importa és la classificació. Mariano ve a recullir-nos i tornem cap a casa amb la satisfacció de la feina feta i el dubte de si tornarem a apuntar-nos a aquesta bogeria que, no sabem per què, però enganxa.