21 de novembre de 2010
-8000 persones inscrites en una mitja marató que, supose, serà l'última en estes dates, ja que per l'any vinent s'ha anunciat la marató de València precisament al novembre, no sé quan faran la mitja.
El dia és ideal, uns 10 graus i poc de sol, ideal per córrer, perquè per la gent que estiga mirant i animant, massa fred. Enguany anem 3 amics, Dani, Juancar i jo. L'objectiu és acompanyar Juancar per vore si l'acaba bé, ja que és la primera mitja que fa. Dani i jo ja havíem fet junts la nostra primera marató a Barcelona.
El recorregut és exactament el mateix de l'any passat. Començant pel port, passant pel centre de la ciutat i tornant al final pel nou circuit de la fórmula 1 per acabar al port de nou. Comencem els últims i eixim molt poc a poc. La idea és anar fresquets per arribar bé al final. Així fem el primer pas per meta encara molt frescos, als 7 km, amb un ritme proper als 6' per km i saludant a Chus, que ens fa fotos i ens anima. Enfilem el riu i creuem per entrar al centre pel carrer la Pau, al final del qual, estan mon pare i ma mare animant-nos, són dels pocs, perquè la gent del carrer, poc abundant, no anima gens. Jo continue amb la meua mania d'aplaudir per vore si els enganxe, però no hi ha manera, prou trist l'ambient. Així les coses, tornem a creuar el riu pel pont de les flors per anar cap al port. Els últims quilòmetres pel paisatge un poc desolador del circuit de la fórmula 1, es fan molt llargs per Juancar, i també per mi, no tant pel ritme sino pel mal de panxa que m'ha entrat. Dani va com si estigués fent un passeig. Per fi, després d'un últim km un poc llarg, enfilem la línia de meta, els tres agarrats, contents i, com sempre emocionats, per la música, el speaker i la gent, que aquí a la meta sí anima. Una cursa més i moltes ganes de fer-ne una altra. A més Chus ens explica que des de fora també s'ha emocionat escoltant a l'speaker descrivint els diferents corredors que anaven arribant. Supose que esta emotivitat és la que fa que cada volta siguem més els enganxats a córrer i que cada vegada ho estiguem més.
dijous, 2 de desembre del 2010
dilluns, 20 de setembre del 2010
Cursa de la Mercè 2010
19 de setembre de 2010
-A part de la cursa del meu poble, esta és la primera cursa en que jo havia participat, ja fa 3 anys, al 2007, i des d'aquell any, ha augmentat molt la participació i pense que està molt ben organitzada. El dia d'abans, a la recollida de dorsals, no s'havia de fer gens de cua, i mitja horeta abans, quan vaig anar a deixar la motxilla, tampoc, la qual cosa, en una cursa amb 12000 inscrits, està molt bé.
L'eixida la donava Jordi Hereu, alcalde de Barcelona a les 9.30 del matí des de l'avinguda Rius i Taulet, i els corredors estàvem organitzats per calaixos depenent del temps estimat que déiem a la inscripció. Jo havia posat entre 50 i 55 minuts i per tant em va tocar eixir en la primera tanda, amb l'objectiu d'arribar dins d'este temps que havia dit, havia quedat amb Bruno i uns amics d'ell, però ells ixen en la segona tanda. Des del primer moment em deixe dur pel ritme de la gent, que ací davant va molt ràpid i això fa que vaja més ràpid del que podia, i això va fer que al final arribara molt cansat. A l'arribar al km 1 entràvem en la Gran Via per la qual féiem quasi 4 km fins arribar a Marina, on giràvem per tornar pel carrer d'Ausias Marc fins Urquinaona, este va ser un dels pitjors trams de la cursa per mi, ja que el perfil era un poc de pujada i ja portàvem més de la meitat, per la qual havia passat en un temps de 23:53, massa ràpid pel meu estat de forma. La cursa passava per plaça Catalunya i plaça universitat per entrar al carrer Sepúlveda i fer els dos últims quilòmetres pel paral·lel, el penúltim de baixada i l'últim de pujada, molt dur a pesar de ser una cursa de només 10 km, perquè el ritme havia estat prou alt, he fet el meu millor temps, 49:02, en una cursa on el guanyador ha sigut Pol Guillem amb un temps de 30:04.
L'arribada a l'avinguda Maria Cristina, igual que la de la marató, feia recordar aquells moments emotius, si bé ara, degut al menor esforç, no ho era tant. Era l'únic lloc de la cursa on l'ambient era molt bo, a part de l'eixida, perquè a la resta, tot i que hi havia molta gent, l'animació era ben poca. Igualment, una cursa molt recomanable, que ha canviat la meua opinió respecte a ella, ja que l'últim cop pràcticament no es podia córrer al principi per l'excés de gent i ara, supose que a l'eixir des del calaix, m'ha semblat que es pot córrer molt a gust. L'única pega, les llargues cues per recollir la motxilla a l'acabar, supose que difícils d'evitar amb tants participants.
-A part de la cursa del meu poble, esta és la primera cursa en que jo havia participat, ja fa 3 anys, al 2007, i des d'aquell any, ha augmentat molt la participació i pense que està molt ben organitzada. El dia d'abans, a la recollida de dorsals, no s'havia de fer gens de cua, i mitja horeta abans, quan vaig anar a deixar la motxilla, tampoc, la qual cosa, en una cursa amb 12000 inscrits, està molt bé.
L'eixida la donava Jordi Hereu, alcalde de Barcelona a les 9.30 del matí des de l'avinguda Rius i Taulet, i els corredors estàvem organitzats per calaixos depenent del temps estimat que déiem a la inscripció. Jo havia posat entre 50 i 55 minuts i per tant em va tocar eixir en la primera tanda, amb l'objectiu d'arribar dins d'este temps que havia dit, havia quedat amb Bruno i uns amics d'ell, però ells ixen en la segona tanda. Des del primer moment em deixe dur pel ritme de la gent, que ací davant va molt ràpid i això fa que vaja més ràpid del que podia, i això va fer que al final arribara molt cansat. A l'arribar al km 1 entràvem en la Gran Via per la qual féiem quasi 4 km fins arribar a Marina, on giràvem per tornar pel carrer d'Ausias Marc fins Urquinaona, este va ser un dels pitjors trams de la cursa per mi, ja que el perfil era un poc de pujada i ja portàvem més de la meitat, per la qual havia passat en un temps de 23:53, massa ràpid pel meu estat de forma. La cursa passava per plaça Catalunya i plaça universitat per entrar al carrer Sepúlveda i fer els dos últims quilòmetres pel paral·lel, el penúltim de baixada i l'últim de pujada, molt dur a pesar de ser una cursa de només 10 km, perquè el ritme havia estat prou alt, he fet el meu millor temps, 49:02, en una cursa on el guanyador ha sigut Pol Guillem amb un temps de 30:04.
L'arribada a l'avinguda Maria Cristina, igual que la de la marató, feia recordar aquells moments emotius, si bé ara, degut al menor esforç, no ho era tant. Era l'únic lloc de la cursa on l'ambient era molt bo, a part de l'eixida, perquè a la resta, tot i que hi havia molta gent, l'animació era ben poca. Igualment, una cursa molt recomanable, que ha canviat la meua opinió respecte a ella, ja que l'últim cop pràcticament no es podia córrer al principi per l'excés de gent i ara, supose que a l'eixir des del calaix, m'ha semblat que es pot córrer molt a gust. L'única pega, les llargues cues per recollir la motxilla a l'acabar, supose que difícils d'evitar amb tants participants.
dimecres, 19 de maig del 2010
Cursa per la Diagonal
9 de maig de 2010
-Aquest cursa, organitzada pel DIR i l'ajuntament de Barcelona, tenia l'objectiu de promocionar el referèndum per la diagonal que tant poc èxit ha tingut al final i que deixarà la diagonal tal qual estava, solució que personalment em sembla la més coherent.
La cursa es celebrava en diumenge i la sortida es donava a les 9.3o del matí, cosa que facilitava les coses perquè era molt fàcil aparcar el cotxe propet de la sortida, que es donava just a l'encreuament entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. 5000 persones vestides de groc fluorescent donàvem color a la diagonal, i s'ha de destacar l'alta participació de dones, un 31%, en part explicada per la poca llargària de la cursa, 5 quilòmetres.
El circuit era circular, pujava per la Diagonal en direcció a la Plaça de Francesc Macià, on giràvem 180º i enfilàvem un tros de baixava i arribàvem fins el carrer Sicília, on tornàvem a girar 180º i féiem l'últim quilòmetre de pujada fins arribar a la meta, situada al mateix lloc que la sortida.
Una vegada més, en aquesta cursa, vaig comptar amb la companyia de Laura, que una vegada més va anar a molt bon ritme per la poca preparació que portava, i vam arribar en un temps de 28:57, en una cursa on el guanyador, el marroquí Ilias Fifa va fer un temps de 15:14.
-Aquest cursa, organitzada pel DIR i l'ajuntament de Barcelona, tenia l'objectiu de promocionar el referèndum per la diagonal que tant poc èxit ha tingut al final i que deixarà la diagonal tal qual estava, solució que personalment em sembla la més coherent.
La cursa es celebrava en diumenge i la sortida es donava a les 9.3o del matí, cosa que facilitava les coses perquè era molt fàcil aparcar el cotxe propet de la sortida, que es donava just a l'encreuament entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. 5000 persones vestides de groc fluorescent donàvem color a la diagonal, i s'ha de destacar l'alta participació de dones, un 31%, en part explicada per la poca llargària de la cursa, 5 quilòmetres.
El circuit era circular, pujava per la Diagonal en direcció a la Plaça de Francesc Macià, on giràvem 180º i enfilàvem un tros de baixava i arribàvem fins el carrer Sicília, on tornàvem a girar 180º i féiem l'últim quilòmetre de pujada fins arribar a la meta, situada al mateix lloc que la sortida.
Una vegada més, en aquesta cursa, vaig comptar amb la companyia de Laura, que una vegada més va anar a molt bon ritme per la poca preparació que portava, i vam arribar en un temps de 28:57, en una cursa on el guanyador, el marroquí Ilias Fifa va fer un temps de 15:14.
divendres, 14 de maig del 2010
II Mitja marató Tossa de Mar
25 d'abril de 2010
-Era la segona edició d'aquesta cursa i la primera volta que jo la corria, era una bona ocasió per passar un cap de setmana en un poble que m'ha semblat preciós, encara que, em sembla que si torne, no serà per correr la mitja. El fet que només hi hagueren uns 400 inscrits ja donava que pensar, i m'havien dit que era una cursa dura, però la realitat va superar qualsevol cosa que m'hagués imaginat respecte a la duresa de la cursa.
La cursa començava a les 10 del matí, potser un poc massa tard per la calor que feia aquest dia, però clar, amb el temps que ens ha fet aquest any, res era previsible. La sortida era prou familiar, em recordava un poc a les curses populars d'estiu que he corregut pels pobles de València, on la participació era més o menys tant nombrosa com ací, però hi havia prou gent animant i l'organització estava molt bé. Els primers 5 quilòmetres es disputen per dins del poble, amb alguna pujadeta i baixada, però res de l'altre món. Passat este punt de la carrera, eixim al passeig marítim i, al final del mateix, ens apareix una pujada impressionant on la gent comença a fer exclamacions del tipus "això serà una broma, no?", però és evident que no es tractava de cap broma, a més la pujada no era de 300 o 400 metres com jo em pensava si no de més de 2 km. Després seguim per la mateixa carretera que havíem agafat per fer la pujada, que és la carretera Tossa-Sant Feliu i seguim un recorregut totalment trenca-cames, amb pujades i baixades de diferent llargària però amb prou desnivell com per arribar dalt esgotat i no poder més que recuperar forces a la baixada, però no temps. A meitat camí més o menys, em trobe amb Francisco, un corredor sud-amèrica, amb qui vaig xerrant i compartint patiments la resta de la cursa.
Com a mínim, a pesar del calor i la duresa de la cursa, he de dir que el tema dels avituallaments estava molt ben montat, en teníem al 5, 10, 13 i 16. Al quilòmetre 13, era precisament on giràvem i tornàvem per la carretera desfent el camí que havíem fet i pensant que ara ens tocava patir els trossos que abans havíem gaudit baixant i aprofitar les pujades ja fetes per recuperar ara de baixada. Aquest aspecte de repetir camí, que fa que la cursa sigui una mica més avorrida, té un avantatge, i és que a l'anar veus als corredors que van davant de tu, i al tornar, als que van darrere, i et permet animar tant als uns com als altres, i al mateix temps, rebre ànims. Arribats al quilòmetre 19, deixem ja la carretera per tornar a entrar al poble, en 2 quilòmetres de baixada ben pronunciada en els quals jo personalment no podia córrer molt perquè muscularment ja estava un poc tocat. El final de la cursa era prou xulo, pels carrerets comercials i peatonals del centre de Tossa, però es fa un poc llarg pel mig de la calor, i per fi, la meta al passeig marítim, on està Laura esperant-me amb la càmera per gravar el final tot i que no puc possar massa per culpa de l'esgotament, i el cronòmetre, 1h58'14'', com a mínim he aconseguit baixar de 2 hores, la qual cosa, comptant amb el calor, la duresa i el baix estat de forma en que em trobava, ja em fa estar molt satisfet.
-Era la segona edició d'aquesta cursa i la primera volta que jo la corria, era una bona ocasió per passar un cap de setmana en un poble que m'ha semblat preciós, encara que, em sembla que si torne, no serà per correr la mitja. El fet que només hi hagueren uns 400 inscrits ja donava que pensar, i m'havien dit que era una cursa dura, però la realitat va superar qualsevol cosa que m'hagués imaginat respecte a la duresa de la cursa.
La cursa començava a les 10 del matí, potser un poc massa tard per la calor que feia aquest dia, però clar, amb el temps que ens ha fet aquest any, res era previsible. La sortida era prou familiar, em recordava un poc a les curses populars d'estiu que he corregut pels pobles de València, on la participació era més o menys tant nombrosa com ací, però hi havia prou gent animant i l'organització estava molt bé. Els primers 5 quilòmetres es disputen per dins del poble, amb alguna pujadeta i baixada, però res de l'altre món. Passat este punt de la carrera, eixim al passeig marítim i, al final del mateix, ens apareix una pujada impressionant on la gent comença a fer exclamacions del tipus "això serà una broma, no?", però és evident que no es tractava de cap broma, a més la pujada no era de 300 o 400 metres com jo em pensava si no de més de 2 km. Després seguim per la mateixa carretera que havíem agafat per fer la pujada, que és la carretera Tossa-Sant Feliu i seguim un recorregut totalment trenca-cames, amb pujades i baixades de diferent llargària però amb prou desnivell com per arribar dalt esgotat i no poder més que recuperar forces a la baixada, però no temps. A meitat camí més o menys, em trobe amb Francisco, un corredor sud-amèrica, amb qui vaig xerrant i compartint patiments la resta de la cursa.
Com a mínim, a pesar del calor i la duresa de la cursa, he de dir que el tema dels avituallaments estava molt ben montat, en teníem al 5, 10, 13 i 16. Al quilòmetre 13, era precisament on giràvem i tornàvem per la carretera desfent el camí que havíem fet i pensant que ara ens tocava patir els trossos que abans havíem gaudit baixant i aprofitar les pujades ja fetes per recuperar ara de baixada. Aquest aspecte de repetir camí, que fa que la cursa sigui una mica més avorrida, té un avantatge, i és que a l'anar veus als corredors que van davant de tu, i al tornar, als que van darrere, i et permet animar tant als uns com als altres, i al mateix temps, rebre ànims. Arribats al quilòmetre 19, deixem ja la carretera per tornar a entrar al poble, en 2 quilòmetres de baixada ben pronunciada en els quals jo personalment no podia córrer molt perquè muscularment ja estava un poc tocat. El final de la cursa era prou xulo, pels carrerets comercials i peatonals del centre de Tossa, però es fa un poc llarg pel mig de la calor, i per fi, la meta al passeig marítim, on està Laura esperant-me amb la càmera per gravar el final tot i que no puc possar massa per culpa de l'esgotament, i el cronòmetre, 1h58'14'', com a mínim he aconseguit baixar de 2 hores, la qual cosa, comptant amb el calor, la duresa i el baix estat de forma en que em trobava, ja em fa estar molt satisfet.
diumenge, 9 de maig del 2010
Cursa dels Bombers 2010
18 d'abril de 2010
-Després d'un parell d'anys amb ganes de córrer-la i no havent-ho pogut fer per culpa de diferents lessions, per fi aquest any he pogut gaudir d'aquesta festa de l'esport. L'objectiu més que córrer ràpid, era disfrutar la cursa i acompanyar Laura, que era la primera cursa que corria.
Els dos dissabtes anteriors havíem anat als entrenaments organitzats per la cursa al parc de la Ciutadella, molt recomanables, ja que ens organitzaven per nivells i ens feien entrenaments addients a cada nivell. A més l'últim dia vam comptar amb la participació de 4 grans atletes, Jessica Augusto, guanyadora de l'edició d'aquest any, Marta Domínguez, Natalia Rodríguez i Núria Fernández.
Per fi arriba el gran dia i a les 9.30 ja estem al parc de la Ciutadella per deixar les coses a la guardarropia, l'ambient és impressionant, hi ha moltíssima gent, i tots vestits de blau, degut a la iniciativa de fer samarreta-dorsal, la qual cosa fa que la portem tots el dia de la cursa. Abans de la sortida ens trobem amb Juanjo, que ha vingut a acompanyar al seu fill Mario, bomber, que corre amb la resta de bombers, com cada any, alguns d'ells amb tot l'equip de treball, i aquest any, fent homenatge a un company mort a la feina. La sortida es dóna a les 10 del matí, després del compte enrere, en mig d'un gran ambient i amb una gentada impressionant, el passeig d'Argentera està totalment ple de gent, de fet alguns comencem directament des de dins de la Ciutadela. Després de caminar fins l'arc de sortida, comencem a córrer pel passeig fins el passeig de Colom, on agarrem l'avinguda Paral·lel cap a dalt, una pujada que es nota. Dins encara del primer quilòmetre, ens trobem amb una corredora a terra, es veu que s'ha doblat un turmell, quina pena. Al final del Paral·lel girem per floridablanca i per urgell cap a la Gran Vía, on fem un bon tros de la cursa fins el carrer Marina. A la gran Vía està la meitat de la cursa, que hem passat en 32 minuts, difícil baixar de l'hora, però sembla que anem augmentant el ritme i Laura es troba molt bé. De Marina girem per Ausiàs March, Passeig de Sant Joan i Ronda de Sant Pere per enfilar Via Laietana. Allà avancem i passem pel quilòmetre 9, a partir del qual, a dues bandas del carrer gent tocant els timbals, molta música i molta animació, un ambient impressionant que ens torna a portar al passeig d'Argentera per enfilar la línia de meta amb un temps de 1:01:01, enhorabona Laura, primera cursa superada amb nota. El guanyador, el keniata Kiprono Menjo ha arribat amb un temps de 27:04, però el nostre objectiu era ben diferent al seu.El guanyador,
-Després d'un parell d'anys amb ganes de córrer-la i no havent-ho pogut fer per culpa de diferents lessions, per fi aquest any he pogut gaudir d'aquesta festa de l'esport. L'objectiu més que córrer ràpid, era disfrutar la cursa i acompanyar Laura, que era la primera cursa que corria.
Els dos dissabtes anteriors havíem anat als entrenaments organitzats per la cursa al parc de la Ciutadella, molt recomanables, ja que ens organitzaven per nivells i ens feien entrenaments addients a cada nivell. A més l'últim dia vam comptar amb la participació de 4 grans atletes, Jessica Augusto, guanyadora de l'edició d'aquest any, Marta Domínguez, Natalia Rodríguez i Núria Fernández.
Per fi arriba el gran dia i a les 9.30 ja estem al parc de la Ciutadella per deixar les coses a la guardarropia, l'ambient és impressionant, hi ha moltíssima gent, i tots vestits de blau, degut a la iniciativa de fer samarreta-dorsal, la qual cosa fa que la portem tots el dia de la cursa. Abans de la sortida ens trobem amb Juanjo, que ha vingut a acompanyar al seu fill Mario, bomber, que corre amb la resta de bombers, com cada any, alguns d'ells amb tot l'equip de treball, i aquest any, fent homenatge a un company mort a la feina. La sortida es dóna a les 10 del matí, després del compte enrere, en mig d'un gran ambient i amb una gentada impressionant, el passeig d'Argentera està totalment ple de gent, de fet alguns comencem directament des de dins de la Ciutadela. Després de caminar fins l'arc de sortida, comencem a córrer pel passeig fins el passeig de Colom, on agarrem l'avinguda Paral·lel cap a dalt, una pujada que es nota. Dins encara del primer quilòmetre, ens trobem amb una corredora a terra, es veu que s'ha doblat un turmell, quina pena. Al final del Paral·lel girem per floridablanca i per urgell cap a la Gran Vía, on fem un bon tros de la cursa fins el carrer Marina. A la gran Vía està la meitat de la cursa, que hem passat en 32 minuts, difícil baixar de l'hora, però sembla que anem augmentant el ritme i Laura es troba molt bé. De Marina girem per Ausiàs March, Passeig de Sant Joan i Ronda de Sant Pere per enfilar Via Laietana. Allà avancem i passem pel quilòmetre 9, a partir del qual, a dues bandas del carrer gent tocant els timbals, molta música i molta animació, un ambient impressionant que ens torna a portar al passeig d'Argentera per enfilar la línia de meta amb un temps de 1:01:01, enhorabona Laura, primera cursa superada amb nota. El guanyador, el keniata Kiprono Menjo ha arribat amb un temps de 27:04, però el nostre objectiu era ben diferent al seu.El guanyador,
diumenge, 28 de març del 2010
Marató de Barcelona 2010
7 de març de 2010
-Un any més arriba el gran dia per molts corredors aficcionats com jo. En el meu cas, només és la segona volta que córrec esta marató, però les sensacions que s'arriben a viure, fan que tinga el desig de repetir molts i molts anys.
Arribem a Barcelona poc abans de les 8, tots els "Discípulos de Mariano", un club no oficial, que va augmentant de components a cada cursa. Hui venim Mariano, per supost, el seu fill Joan, Lucas, Jaume, Javi, Pepe i jo mateix.
Després de deixar els cotxes i canviar-nos, ens dirigim a l'Avinguda Maria Cristina, on està l'eixida, com que tots ells han posat que estarien entre 3 hores i 3:30, van a un calaix més avançat i jo em quede darrere, estic molt nerviós, pel temps de preparació i perquè una pujada de tensió l'última setmana em va donar un bon susto i no sé com respondré.
L'ambient és impressionant, un total de 10550 atletes dels 12162 inscrits prenen l'eixida, tot un récord a l'estat. Mentre que esperem sona la cançó de Barcelona 92 amb Freddy Mercury i Montserrat Caballé, és realment emocionant.
Arriben les 8:30 i es dona l'eixida, passem la plaça d'Espanya, on hi ha molta gent per l'hora del matí que és, i encarem el carrer de Sants, llarg i amb un poc de pujada, per anar veient sensacions. Al passar per davant del camp nou per pujar a la Diagonal, fem la pujada més dura de tota la cursa, tot i que fa poc que hem començat, arribar a la Diagonal és un vertader alivi. Allà ens trobem amb un senyor amb un cartell que diu, 4,2195km, 10% de la cursa, fa gràcia, però també fa pensar lo dur que pot arribar a ser el dia.
Després de passar el km 10, ens tornem a trobar a la Plaça d'Espanya, i podem dir que ja hem passat el tros més lleig de la cursa, no hi ha massa cosa per veure i, com que és tant matí, encara hi ha poca gent al carrer. Agarrem ara la Gran Via, i això ja és una altra cosa, córrer pels carrers principals de Barcelona ja té més gràcia, i més quan poc després girem a l'esquerra per pujar pel Passeig de Gràcia, passant per davant de la casa Batlló i de la Pedrera, impressionant poder-ho fer amb el trànsit tallat per nosaltres i la gent, ara ja més abundant, animant.
Pel carrer Rosselló creuem la Diagonal i passem el km 15, arribem fins la Sagrada Família i, pel carrer València eixim a la Meridiana, un altre dels trams lletjos de la cursa, menys mal que hi ha molta gent i que, com anem fins a Fabra i Puig i tornem, ens creuem amb els corredors que van un parell de quilòmetres per davant a l'anar, i un parell de quilòmetres per darrere al tornar.
Just abans d'abandonar la Meridiana, passem la mitja marató, un altre punt on hi ha molta animació, allà veig la Isabel, que em saluda cridant i em fa molta gràcia. Passe la mitja per baix de 2 hores, més a prop de l'objectiu de baixar les 4 hores, perquè a més, em trobe prou bé en tots els aspectes.
Pont de Calatrava, un altre tros de Gran Via, Rambla Prim, i a la Diagonal, 5 quilòmetres en total, entre la pujada fins les Glòries i la tornada, és a dir, la comencem al quilòmetre 25 i l'acabem al 30, a més, just on girem, per baix de la torre Àgbar, és el punt on millor ambient hem trobat fins ara, m'entren ganes d'esprintar, música, gent aplaudint, passadís estret, sembla una etapa del tour, són indescriptibles les sensacions que es tenen en estos moments.
Passem el quilòmetre 30, conegut com el mur, i seguisc menjant prou, com a cada avituallament des del quilòmetre 15, hi ha un cada 5 km, amb molta gent donant coses, i jo m'he proposat beure aigua, i tirar-me'n un poquet per damunt, beure powerade i menjar-me mig platan a cada avituallament, a vore si puc evitar els problemes de rampes de l'any passat. De moment enguany, a l'arribar al Fòrum, mal de cames sí, molt, però amago de rampes de moment cap, i el ritme molt bo, ara mateix vaig per baix de 5.30, més ràpid que en pràcticament tota la carrera.
Anem arrimats a mar fins el parc de la Ciutadella, un altre tram lleig, perquè hi ha poca gent animant, però des de la Ciutadella, km 35, fins el final, no fan falta ales, te les dóna la gent, el pas per l'Arc del Triomf resulta molt emotiu, la pujada per la Ronda de Sant Pere fins la Plaça Catalunya està plena de gent animant, i a l'arribar a la Plaça, em trobe amb Laura, que corre 10 metres al meu costat i em pregunta com estic, en aquell moment la seua companyia fa que no em faça mal res, vaig com una moto cap al portal de l'Àngel, "ens veiem a la meta!!!" i continue pel centre de Barcelona, passant per davant de la Catedral i eixint a la Diagonal pel carrer Ferran. Anem fins Colon i després Avinguda Paral·lel cap amunt, passem el quilòmetre 40 i l'eufòria em supera, tinc uns 20 minuts per fer els dos quilòmetres que queden, baixaré de 4 hores, però de repent, una rampa terrible a la part de darrere de la cuixa esquerre em fa parar, no me la puc llevar de ninguna manera, pare maleint-to tot, i els ànims de la gent serveixen de poc. En aquell moment apareix un home, que corria amb una motxilla i para a preguntar-me què em passa, em tranquilitza i em posa reflex i m'ajuda a incorporar-me per estirar bé la cama, em diu que estire tranquil i que després continue i se'n va. Des d'ací aprofite per donar-li les gràcies a aquell corredor anònim.
Després dels estiraments, veig que la rampa ha baixat, comence a caminar i després a trotar poquet a poquet, els bessons volen pujar-se, la cuixa no va molt bé, però poc a poc passe el 41 i després el 42, entrem en plaça Espanya i encarem Maria Cristina, allà està Laura, tal i com m'havia dit, per fer-me esta foto tant xula en la qual sembla que estic com una rosa, déu ser felicitat, perquè les cames estan destrossades. 200 metres, 100 metres, 50, braços amunt, risa, llàgrimes, una mescla de tot, un sentiment indefinible, felicitat, eufòria, esgotament, no ho sé, però m'encanta. 3h56'46'', estic esgotat, content, emocionat, ric, plore, i pense, l'any que ve, vull tornar.
-Un any més arriba el gran dia per molts corredors aficcionats com jo. En el meu cas, només és la segona volta que córrec esta marató, però les sensacions que s'arriben a viure, fan que tinga el desig de repetir molts i molts anys.
Arribem a Barcelona poc abans de les 8, tots els "Discípulos de Mariano", un club no oficial, que va augmentant de components a cada cursa. Hui venim Mariano, per supost, el seu fill Joan, Lucas, Jaume, Javi, Pepe i jo mateix.
Després de deixar els cotxes i canviar-nos, ens dirigim a l'Avinguda Maria Cristina, on està l'eixida, com que tots ells han posat que estarien entre 3 hores i 3:30, van a un calaix més avançat i jo em quede darrere, estic molt nerviós, pel temps de preparació i perquè una pujada de tensió l'última setmana em va donar un bon susto i no sé com respondré.
L'ambient és impressionant, un total de 10550 atletes dels 12162 inscrits prenen l'eixida, tot un récord a l'estat. Mentre que esperem sona la cançó de Barcelona 92 amb Freddy Mercury i Montserrat Caballé, és realment emocionant.
Arriben les 8:30 i es dona l'eixida, passem la plaça d'Espanya, on hi ha molta gent per l'hora del matí que és, i encarem el carrer de Sants, llarg i amb un poc de pujada, per anar veient sensacions. Al passar per davant del camp nou per pujar a la Diagonal, fem la pujada més dura de tota la cursa, tot i que fa poc que hem començat, arribar a la Diagonal és un vertader alivi. Allà ens trobem amb un senyor amb un cartell que diu, 4,2195km, 10% de la cursa, fa gràcia, però també fa pensar lo dur que pot arribar a ser el dia.
Després de passar el km 10, ens tornem a trobar a la Plaça d'Espanya, i podem dir que ja hem passat el tros més lleig de la cursa, no hi ha massa cosa per veure i, com que és tant matí, encara hi ha poca gent al carrer. Agarrem ara la Gran Via, i això ja és una altra cosa, córrer pels carrers principals de Barcelona ja té més gràcia, i més quan poc després girem a l'esquerra per pujar pel Passeig de Gràcia, passant per davant de la casa Batlló i de la Pedrera, impressionant poder-ho fer amb el trànsit tallat per nosaltres i la gent, ara ja més abundant, animant.
Pel carrer Rosselló creuem la Diagonal i passem el km 15, arribem fins la Sagrada Família i, pel carrer València eixim a la Meridiana, un altre dels trams lletjos de la cursa, menys mal que hi ha molta gent i que, com anem fins a Fabra i Puig i tornem, ens creuem amb els corredors que van un parell de quilòmetres per davant a l'anar, i un parell de quilòmetres per darrere al tornar.
Just abans d'abandonar la Meridiana, passem la mitja marató, un altre punt on hi ha molta animació, allà veig la Isabel, que em saluda cridant i em fa molta gràcia. Passe la mitja per baix de 2 hores, més a prop de l'objectiu de baixar les 4 hores, perquè a més, em trobe prou bé en tots els aspectes.
Pont de Calatrava, un altre tros de Gran Via, Rambla Prim, i a la Diagonal, 5 quilòmetres en total, entre la pujada fins les Glòries i la tornada, és a dir, la comencem al quilòmetre 25 i l'acabem al 30, a més, just on girem, per baix de la torre Àgbar, és el punt on millor ambient hem trobat fins ara, m'entren ganes d'esprintar, música, gent aplaudint, passadís estret, sembla una etapa del tour, són indescriptibles les sensacions que es tenen en estos moments.
Passem el quilòmetre 30, conegut com el mur, i seguisc menjant prou, com a cada avituallament des del quilòmetre 15, hi ha un cada 5 km, amb molta gent donant coses, i jo m'he proposat beure aigua, i tirar-me'n un poquet per damunt, beure powerade i menjar-me mig platan a cada avituallament, a vore si puc evitar els problemes de rampes de l'any passat. De moment enguany, a l'arribar al Fòrum, mal de cames sí, molt, però amago de rampes de moment cap, i el ritme molt bo, ara mateix vaig per baix de 5.30, més ràpid que en pràcticament tota la carrera.
Anem arrimats a mar fins el parc de la Ciutadella, un altre tram lleig, perquè hi ha poca gent animant, però des de la Ciutadella, km 35, fins el final, no fan falta ales, te les dóna la gent, el pas per l'Arc del Triomf resulta molt emotiu, la pujada per la Ronda de Sant Pere fins la Plaça Catalunya està plena de gent animant, i a l'arribar a la Plaça, em trobe amb Laura, que corre 10 metres al meu costat i em pregunta com estic, en aquell moment la seua companyia fa que no em faça mal res, vaig com una moto cap al portal de l'Àngel, "ens veiem a la meta!!!" i continue pel centre de Barcelona, passant per davant de la Catedral i eixint a la Diagonal pel carrer Ferran. Anem fins Colon i després Avinguda Paral·lel cap amunt, passem el quilòmetre 40 i l'eufòria em supera, tinc uns 20 minuts per fer els dos quilòmetres que queden, baixaré de 4 hores, però de repent, una rampa terrible a la part de darrere de la cuixa esquerre em fa parar, no me la puc llevar de ninguna manera, pare maleint-to tot, i els ànims de la gent serveixen de poc. En aquell moment apareix un home, que corria amb una motxilla i para a preguntar-me què em passa, em tranquilitza i em posa reflex i m'ajuda a incorporar-me per estirar bé la cama, em diu que estire tranquil i que després continue i se'n va. Des d'ací aprofite per donar-li les gràcies a aquell corredor anònim.
Després dels estiraments, veig que la rampa ha baixat, comence a caminar i després a trotar poquet a poquet, els bessons volen pujar-se, la cuixa no va molt bé, però poc a poc passe el 41 i després el 42, entrem en plaça Espanya i encarem Maria Cristina, allà està Laura, tal i com m'havia dit, per fer-me esta foto tant xula en la qual sembla que estic com una rosa, déu ser felicitat, perquè les cames estan destrossades. 200 metres, 100 metres, 50, braços amunt, risa, llàgrimes, una mescla de tot, un sentiment indefinible, felicitat, eufòria, esgotament, no ho sé, però m'encanta. 3h56'46'', estic esgotat, content, emocionat, ric, plore, i pense, l'any que ve, vull tornar.
dissabte, 27 de febrer del 2010
Mitja marató de Granollers 2010
7 de febrer de 2010
-La mitja marató de Granollers és una de les més famoses pel gran nivell de participants i també per la gran participació de corredors populars. Aquest any, s'ha retrassat la sortida 15 minuts fins les 10.45 per facilitar la major presència d'aficcionats animant. Personalment, és el tercer any que faig esta cursa, i la veritat, m'agrada molt.
6000 participants en total, 5300 per la mitja i 700 pel quart de mitja, encara que es troben a faltar figures com Wanjiru, guanyador els dos últims anys i Marta Domínguez, no falten Txema Martínez i Robert Kipkoech Cheruyot, que al final seria el guanyador amb un temps de 1:02:01.
La cursa comença puntual amb prou animació, jo estic amb Juanjo i Marta, la seua filla, que va a córrer el quart, el Mariano, el seu fill, i la resta de "deixebles" estan més endavant. Només començar, em quede sol, ja que tinc un estiró a l'adductor que no sé si em deixarà acabar, a part que no estic massa bé de forma. La sortida de Granollers plena de gent animant, com sempre, molt bé, l'unic problema, com a mínim per mi, crec que serà la calor, ja que sue massa ja des de bon començament.
Al pas per La Garriga, ens trobem amb un grup de música i un parell d'aficcionades molt curioses, una vestida de cupido i una altra amb un megàfon, que sempre li alegren a un la cursa.
Poc després del quilòmetre 7, em trobe amb els dos keniates cap de cursa, que ja tornen, i seguinit-los a certa distància, Txema Martínez, després un riu de corredors i corredores, la primera d'elles, la keniata Joyce Chepkirui. Aquest també és un dels grans atractius d'aquesta cursa, passar just al costat dels corredors que van davant.
Al portar el nom al dorsal, molta gent t'animava dient-te el teu nom, la qual cosa també feia gràcia, però a l'entrada de La Garriga, vaig sentir un Hola Rafa! que em va semblar més familiar que la resta, i és que allí estaven el Jordi, la Cristina i els seus fills, la qual cosa també em va fer il·lusió.
El pas pel passeig de la Garriga, i després per la plaça, on es troba la meitat de la cursa i la megafonia, està molt animat, la veritat és que el dia acompanyava i l'ambient ha estat boníssim.
La tornada des de la Garriga a Granollers, tret d'un parell de pujades prou dures, tendeix cap a baix, això fa que la segona meitat sempre siga més plàcida i ràpida que la primera. Al final arribe a meta en mig d'un molt bon ambient amb un temps discret de 1:51:56, l'últim de tots els que havíem anat junts però molt content com sempre.
-La mitja marató de Granollers és una de les més famoses pel gran nivell de participants i també per la gran participació de corredors populars. Aquest any, s'ha retrassat la sortida 15 minuts fins les 10.45 per facilitar la major presència d'aficcionats animant. Personalment, és el tercer any que faig esta cursa, i la veritat, m'agrada molt.
6000 participants en total, 5300 per la mitja i 700 pel quart de mitja, encara que es troben a faltar figures com Wanjiru, guanyador els dos últims anys i Marta Domínguez, no falten Txema Martínez i Robert Kipkoech Cheruyot, que al final seria el guanyador amb un temps de 1:02:01.
La cursa comença puntual amb prou animació, jo estic amb Juanjo i Marta, la seua filla, que va a córrer el quart, el Mariano, el seu fill, i la resta de "deixebles" estan més endavant. Només començar, em quede sol, ja que tinc un estiró a l'adductor que no sé si em deixarà acabar, a part que no estic massa bé de forma. La sortida de Granollers plena de gent animant, com sempre, molt bé, l'unic problema, com a mínim per mi, crec que serà la calor, ja que sue massa ja des de bon començament.
Al pas per La Garriga, ens trobem amb un grup de música i un parell d'aficcionades molt curioses, una vestida de cupido i una altra amb un megàfon, que sempre li alegren a un la cursa.
Poc després del quilòmetre 7, em trobe amb els dos keniates cap de cursa, que ja tornen, i seguinit-los a certa distància, Txema Martínez, després un riu de corredors i corredores, la primera d'elles, la keniata Joyce Chepkirui. Aquest també és un dels grans atractius d'aquesta cursa, passar just al costat dels corredors que van davant.
Al portar el nom al dorsal, molta gent t'animava dient-te el teu nom, la qual cosa també feia gràcia, però a l'entrada de La Garriga, vaig sentir un Hola Rafa! que em va semblar més familiar que la resta, i és que allí estaven el Jordi, la Cristina i els seus fills, la qual cosa també em va fer il·lusió.
El pas pel passeig de la Garriga, i després per la plaça, on es troba la meitat de la cursa i la megafonia, està molt animat, la veritat és que el dia acompanyava i l'ambient ha estat boníssim.
La tornada des de la Garriga a Granollers, tret d'un parell de pujades prou dures, tendeix cap a baix, això fa que la segona meitat sempre siga més plàcida i ràpida que la primera. Al final arribe a meta en mig d'un molt bon ambient amb un temps discret de 1:51:56, l'últim de tots els que havíem anat junts però molt content com sempre.
dijous, 7 de gener del 2010
V San Silvestre Zaragoza
31 de desembre de 2009
-Com totes les San Silvestre, aquesta era una carrera lúdica, una distància testimonial, 4400m, i l'objectiu únic de passar-ho bé.
Una miqueta més i ix malament la cosa, perquè mitja hora abans de l'eixida, quan vam anar a pel dorsal, estava plovent, però just abans de la cursa, ja havia parat.
El meu cosí Juan Andrés i jo, havíem recollit el dorsal un ratet abans, i quin despago, ni camiseta ni res. Ens dirigíem a l'eixida, al passeig de la independència i, al passar per una tenda de xinos diem, per què no compre una disfressa... i allà que vam anar.
Així les coses, els dos super heros, vam acudir al passeig de la Independència, on estaven tant l'eixida com l'arribada. Prou animació, amb molta gent disfressada amb disfresses molt variades i molta gent animant.
La cursa, tranquileta, pel centre de Saragossa, tampoc es podia córrer molt ja que hi havia molta gent i els carrers no eren molt amples. Passem per davan de la Basílica del Pilar, més o menys a meitat del recorregut, i continuem, envoltant el centre de Saragossa fins arribar al punt de partida. A l'arribada, molta gent animant, els xiquets cridant, Superman! Superman!, i cap a casa, que fa fred, i esta nit toca festa, que és la nit màgica de cap d'any.
Feliç 2010!
-Com totes les San Silvestre, aquesta era una carrera lúdica, una distància testimonial, 4400m, i l'objectiu únic de passar-ho bé.
Una miqueta més i ix malament la cosa, perquè mitja hora abans de l'eixida, quan vam anar a pel dorsal, estava plovent, però just abans de la cursa, ja havia parat.
El meu cosí Juan Andrés i jo, havíem recollit el dorsal un ratet abans, i quin despago, ni camiseta ni res. Ens dirigíem a l'eixida, al passeig de la independència i, al passar per una tenda de xinos diem, per què no compre una disfressa... i allà que vam anar.
Així les coses, els dos super heros, vam acudir al passeig de la Independència, on estaven tant l'eixida com l'arribada. Prou animació, amb molta gent disfressada amb disfresses molt variades i molta gent animant.
La cursa, tranquileta, pel centre de Saragossa, tampoc es podia córrer molt ja que hi havia molta gent i els carrers no eren molt amples. Passem per davan de la Basílica del Pilar, més o menys a meitat del recorregut, i continuem, envoltant el centre de Saragossa fins arribar al punt de partida. A l'arribada, molta gent animant, els xiquets cridant, Superman! Superman!, i cap a casa, que fa fred, i esta nit toca festa, que és la nit màgica de cap d'any.
Feliç 2010!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)