Marató de Barcelona 2010

7 de març de 2010
-Un any més arriba el gran dia per molts corredors aficcionats com jo. En el meu cas, només és la segona volta que córrec esta marató, però les sensacions que s'arriben a viure, fan que tinga el desig de repetir molts i molts anys.
Arribem a Barcelona poc abans de les 8, tots els "Discípulos de Mariano", un club no oficial, que va augmentant de components a cada cursa. Hui venim Mariano, per supost, el seu fill Joan, Lucas, Jaume, Javi, Pepe i jo mateix.
Després de deixar els cotxes i canviar-nos, ens dirigim a l'Avinguda Maria Cristina, on està l'eixida, com que tots ells han posat que estarien entre 3 hores i 3:30, van a un calaix més avançat i jo em quede darrere, estic molt nerviós, pel temps de preparació i perquè una pujada de tensió l'última setmana em va donar un bon susto i no sé com respondré.
L'ambient és impressionant, un total de 10550 atletes dels 12162 inscrits prenen l'eixida, tot un récord a l'estat. Mentre que esperem sona la cançó de Barcelona 92 amb Freddy Mercury i Montserrat Caballé, és realment emocionant.
Arriben les 8:30 i es dona l'eixida, passem la plaça d'Espanya, on hi ha molta gent per l'hora del matí que és, i encarem el carrer de Sants, llarg i amb un poc de pujada, per anar veient sensacions. Al passar per davant del camp nou per pujar a la Diagonal, fem la pujada més dura de tota la cursa, tot i que fa poc que hem començat, arribar a la Diagonal és un vertader alivi. Allà ens trobem amb un senyor amb un cartell que diu, 4,2195km, 10% de la cursa, fa gràcia, però també fa pensar lo dur que pot arribar a ser el dia.
Després de passar el km 10, ens tornem a trobar a la Plaça d'Espanya, i podem dir que ja hem passat el tros més lleig de la cursa, no hi ha massa cosa per veure i, com que és tant matí, encara hi ha poca gent al carrer. Agarrem ara la Gran Via, i això ja és una altra cosa, córrer pels carrers principals de Barcelona ja té més gràcia, i més quan poc després girem a l'esquerra per pujar pel Passeig de Gràcia, passant per davant de la casa Batlló i de la Pedrera, impressionant poder-ho fer amb el trànsit tallat per nosaltres i la gent, ara ja més abundant, animant.
Pel carrer Rosselló creuem la Diagonal i passem el km 15, arribem fins la Sagrada Família i, pel carrer València eixim a la Meridiana, un altre dels trams lletjos de la cursa, menys mal que hi ha molta gent i que, com anem fins a Fabra i Puig i tornem, ens creuem amb els corredors que van un parell de quilòmetres per davant a l'anar, i un parell de quilòmetres per darrere al tornar.
Just abans d'abandonar la Meridiana, passem la mitja marató, un altre punt on hi ha molta animació, allà veig la Isabel, que em saluda cridant i em fa molta gràcia. Passe la mitja per baix de 2 hores, més a prop de l'objectiu de baixar les 4 hores, perquè a més, em trobe prou bé en tots els aspectes.
Pont de Calatrava, un altre tros de Gran Via, Rambla Prim, i a la Diagonal, 5 quilòmetres en total, entre la pujada fins les Glòries i la tornada, és a dir, la comencem al quilòmetre 25 i l'acabem al 30, a més, just on girem, per baix de la torre Àgbar, és el punt on millor ambient hem trobat fins ara, m'entren ganes d'esprintar, música, gent aplaudint, passadís estret, sembla una etapa del tour, són indescriptibles les sensacions que es tenen en estos moments.
Passem el quilòmetre 30, conegut com el mur, i seguisc menjant prou, com a cada avituallament des del quilòmetre 15, hi ha un cada 5 km, amb molta gent donant coses, i jo m'he proposat beure aigua, i tirar-me'n un poquet per damunt, beure powerade i menjar-me mig platan a cada avituallament, a vore si puc evitar els problemes de rampes de l'any passat. De moment enguany, a l'arribar al Fòrum, mal de cames sí, molt, però amago de rampes de moment cap, i el ritme molt bo, ara mateix vaig per baix de 5.30, més ràpid que en pràcticament tota la carrera.
Anem arrimats a mar fins el parc de la Ciutadella, un altre tram lleig, perquè hi ha poca gent animant, però des de la Ciutadella, km 35, fins el final, no fan falta ales, te les dóna la gent, el pas per l'Arc del Triomf resulta molt emotiu, la pujada per la Ronda de Sant Pere fins la Plaça Catalunya està plena de gent animant, i a l'arribar a la Plaça, em trobe amb Laura, que corre 10 metres al meu costat i em pregunta com estic, en aquell moment la seua companyia fa que no em faça mal res, vaig com una moto cap al portal de l'Àngel, "ens veiem a la meta!!!" i continue pel centre de Barcelona, passant per davant de la Catedral i eixint a la Diagonal pel carrer Ferran. Anem fins Colon i després Avinguda Paral·lel cap amunt, passem el quilòmetre 40 i l'eufòria em supera, tinc uns 20 minuts per fer els dos quilòmetres que queden, baixaré de 4 hores, però de repent, una rampa terrible a la part de darrere de la cuixa esquerre em fa parar, no me la puc llevar de ninguna manera, pare maleint-to tot, i els ànims de la gent serveixen de poc. En aquell moment apareix un home, que corria amb una motxilla i para a preguntar-me què em passa, em tranquilitza i em posa reflex i m'ajuda a incorporar-me per estirar bé la cama, em diu que estire tranquil i que després continue i se'n va. Des d'ací aprofite per donar-li les gràcies a aquell corredor anònim.
Després dels estiraments, veig que la rampa ha baixat, comence a caminar i després a trotar poquet a poquet, els bessons volen pujar-se, la cuixa no va molt bé, però poc a poc passe el 41 i després el 42, entrem en plaça Espanya i encarem Maria Cristina, allà està Laura, tal i com m'havia dit, per fer-me esta foto tant xula en la qual sembla que estic com una rosa, déu ser felicitat, perquè les cames estan destrossades. 200 metres, 100 metres, 50, braços amunt, risa, llàgrimes, una mescla de tot, un sentiment indefinible, felicitat, eufòria, esgotament, no ho sé, però m'encanta. 3h56'46'', estic esgotat, content, emocionat, ric, plore, i pense, l'any que ve, vull tornar.