-Abans de les 8 del matí, l'ambient ja és una passada, com sempre, més de 19000 inscrits, tot un rècord. Encara recorde l'edició del 2009, primera en que vaig participar. Estàvem col·locats al final de tota la gent, i encara estàvem a l'avinguda Maria Cristina. Ara, situat al mateix lloc més o menys, estic totalment envoltat de gent i possiblement encara en tinc més per darrere que per davant. El creixemen d'aquesta prova és impressionant.
La sortida es dóna a les 8.30, com sempre, amb Freddie Mercury i Montserrat Caballé cantant Barcelona. Per mi, sempre és un moment molt emotiu. És tal l'aglomeració de gent, que quan passe per l'eixida, el crono ja marca més de 9 minuts... encara emocionat, comence la meua cursa.
L'ambient, com cada any és impressionant, són vàries les ocasions en que a un se li escapen les llàgrimes. Gent que t'anima com si li anés la vida, gent emocionada, gent agraïda i molts corredors amb molta il·lusió.
A partir del quilòmetre 19, compte amb la companyia de Juanjo, que m'anirà bé si al final la cosa no va massa bé. Porte tota la cursa amb un ritme de 5.30 més o menys i trobant-me molt bé, sembla que l'entrenament dóna els seus fruits... tinc l'esperança que aquesta vegada baixe bé de 4 hores i puga gaudir la cursa sencera. Però una marató és imprevisible i, com diuen, realment comença a partir del quilòmetre 30. Just en este quilòmetre tinc una rampa baix de la mandíbula, totalment sorpresiva, i després al muscle dret... la cosa pinta malament, quan les rampes es generalitzen sol ser per deshidratació. Tot i això, fins el 33 vaig prou bé, però en aquell moment comencen a avisar-me els bessons, primer un, després l'altre i després els dos a l'hora. Continue menjant i hidratant-me, però res és suficient. Els quàdriceps també volen participar del meu patiment i l'adductor dret també. A partir del quilòmetre 35 ja no córrec, m'arrastre pel carrer, el dolor generalitzat per tot el cos és impressionant, l'esgotament també, i l'agarrotament de quasi tots els músculs el deixa a un bloquetjat. Tot i això, l'anim de la gent, i de Juanjo, que no para d'animar-los a tots i a mi mateix fa que el desig d'arribar siga més gran que el dolor.
Després de molt patir, més que en cap de les 4 maratons anteriors que havia fet, conseguisc arribar a la meta en un temps de 4h08'19'', decebut pel resultat però, una vegada més, content per haver acabat i emocionat a l'última recta. M'havia dedicat fer la meua millor marató i dedicar-li a mon pare, no ha pogut ser, però li la vull dedicar igual, sé que ell no es prendria malament que no hagués baixat de 4 hores. La pròxima vegada serà, i si no a l'altra. Si una cosa tenim els que ens agrada aquest esport, és optimisme.
La cursa l'ha guanyada el kenià Julius Chepkwony amb un temps de 2h11'14''.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada