3º Maratón Internacional Ciudad de Castellón

9 de desembre de 2012:

-La meua sisena marató, i la primera volta que córrec a Castelló. La preparació no ha estat la millor, perquè fa un mes vaig tindre una lesió per córrer massa que no m'ha deixat córrer molt les últimes setmanes, però la temperatura, més bé freda, em fa ser optimista. La cursa comença a les 9 del matí i, acostumat a córrer en Barcelona, em sembla que hi ha poca gent, som aproximadament 2000 corredors. La meua idea inicial és passar de llebres i de la gent i córrer a un ritme de 5h40', que és un ritme al que córrec molt còmode. El cos sempre demana anar més ràpid al principi, però millor guardar forces pel final.

 En principi pensava que el recorregut seria molt pesat, perquè es passave moltes voltes pels mateixos llocs, però a mesura que avança la cursa, pense que no és tant mala idea. Donat que Castelló és una ciutat sense quasi coses a vore, lo més important a la cursa és centrar-se en l'ambient, i el fet que passes tantes voltes pels mateixos llocs fa que, tant els punts d'animació com els d'avituallament s'aprofiten molt, perquè passes tres o quatre voltes per cadascun d'ells. També és una ventaja per la gent que ve a veure'ns, perquè així ens poden veure vàries voltes sense haver de caminar massa. Així he pogut vore Sílvia 4 voltes abans de la meta, i sempre ajuda. De fet, l'únic tros que se m'ha fet més llarg ha estat l'anada i tornada al Grau, que és l'únic tros que no es repetia recorregut, ha coincidit amb la mitja marató i ha fet que estiguérem prou quilòmetres sense quasi animació en una recta molt llarga, la qual cosa es fa prou dura psicològicament.

 Els quilòmetres avancen i, a partir del 25, com que em trobe bé, augmente un poquet el ritme, amb la idea de compensar la pèrdua que tindré al final. A partir del 35 el mal de cames és terrible, i el ritme baixa un poc, però extranyament les rampes no venen. El tros final la gent t'anima com si fores campió olímpic, però no pots fer massa cas, lluites contra el terrible dolor de cames i no pots fer molt més. Sense saber com i intentant pensar en altres coses per no patir tant, em trobe al quilòmetre 41, 6 minuts després al quilòmetre 42, entrant al parc de Ribalta i encarant la recta final. Per primera volta en la meua vida, acabe una marató correguent i sense rampes. Rient i saludant Sílvia, que m'anima i em grava des de fora i amb la sensació d'haver complit un objectiu que tenia prou complicat. Entrant a la meta pense que per fi m'ha eixit la marató que volia per dedicar-li a mon pare. Una miradeta al cel i un "gràcies" són suficients. Després les llàgrimes habituals, per la barreja d'emocions, l'eufòria i l'esgotament. La medalla merescuda i a descansar per pensar en la propera.