Marató de Barcelona

6 de març de 2011:

-Un any més, i ja van tres seguits, acudisc a l'Avinguda Maria Cristina per participar en esta cursa que cada any va batint records de participació, 15000 inscrits i 12700 participants que arriben a la meta. Aquest any, com a novetat, vinc sol, Mariano no podrà córrer per una lesió, però seguisc participant com a deixeble seu, este club que van crear els seus companys d'entrenament i al que m'he afegit per convertir-me en el seu pitjor representant.

Son les 8.25 del matí i per fi he arribat a col·locar-me en el meu calaix, el de 3h30'-4h. Després d'una odisea per arribar; primer el tren, que a Sabadell Sud s'ha omplert totalment de gent que venia de festa de la zona hermètica, cridant i donant cops (he de dir que vist des de l'altre bàndol intimida el tema). Després la cua per passar pel lavabo, una visita que a les últimes curses s'està convertit en obligada, supose que pels nervis (ni que anés a guanyar...). I després per deixar la roba al guardarroba, on l'aglomeració és tremenda (aquest aspecte és l'únic però que li puc fer a una magnífica organització).

 Passat tot això, la música de Montserrat Caballé i Freddie Mercury i el magnífic ambient fan que un s'oblide de tot i es centre en la cursa, amb moltes ganes de que comence. El speaker diu, "heu tingut molta sort, la climatologia és perfecta". No estic gens d'acord, per ser tant matí, pense que fa massa calor.

 8:30: Comença la cursa, avancem caminant fins la línia d'eixida, per on passem amb 7 minuts i pico de retard i comencem a córrer. Pugem pel carrer Sants cap al Camp Nou. M'he proposat anar fent tots els quilòmetres per baix de 5:37, que és la mitjana que em va quedar l'any passat, però no només estic fent això sino que estic rodant prop de 5:20, espere no pagar al final un inici tant atrevit.

Quan tornem a passar per la Plaça d'Espanya, ja fets més d'11 quilòmetres, ja hem passat dos avituallaments, hi ha un cada 5km, molt ben organitzats com sempre, no hi ha cap problema per aconseguir aigua o powerade. Intente beure molt de tot, perquè fa molta calor i estic suant moltíssim. Aquest primer quart de cursa, que és el més lleig, aquest any m'ha sorprés gratament, perquè tot i ser molt matí estava ple de gent animant, i això serà una constant durant tota la cursa, cada any millora l'ambient, encara que semble increible.

 Pugem per la Gran Via en mig d'un gran ambient fins el Passeig de Gràcia, on el bon ambient i les bones vistes, passem just davant de la Pedrera, no impedeixen que se'm faça llarga, note prou el pendent i no baixe el ritme, això fa que la pujada se'm faça un poc llarga, cosa que no recorde d'altres anys, això em fa pensar que possiblement sí que m'estic enganyant en el ritme i que igual ho pague al final.

 Per fi s'acaba el passeig de Gràcia i girem pel carrer Roselló fins la Sagrada Família, a la que li donem la volta pel carrer Marina. Per esta zona el terreny és pla i es corre molt a gust. Pel carrer Valencia eixim a la Meridiana, on hem de pujar un tros per després baixar i passar per la mitja, l'ansietat d'arribar a mitja cursa fa que se'm faça prou llarg també el pas per la Meridiana, tot i que em trobe amb Mariano, que està allà animant amb la Maria i em donen la mà animant-me i amb Rubén, que va uns 10 minuts per davant de mi, quan jo vaig ell ja torna i ens saludem i animem mútuament.

 Passe la mitja marató en un temps de 1h55', definitivament, vaig massa ràpid, ara ho veig, però com que em trobe bé, seguisc sense donar-li importància. Poc després de passar la mitja, al pont de Calatrava, em trobe amb Mar, que està animant amb la seua bicicleta i que em diu que el primer ja ha arribat i que ha estat a punt de fer el rècord de la prova. "Què injust, amb el patiment que em queda a mi encara".

 Després de fer un trosset prou avorrit, arribem a la Diagonal, el lloc on d'altres anys recordava el millor ambient de la cursa, fem els quilòmetres del 25 al 30, pujant des del Fòrum fins Glòries i tornant. Al quilòmetre 26 em note un poc marejat i comence a quedar-me sense forces, crec que després de 3 anys tinc el "plaer" de conéixer al mur. A un documental del què qui com vaig llegir que aquesta sensació es déu a que passem de cremar hidrats a cremar greixos, que tarden més en cremar-se i això fa que tinguem la sensació que ens quedem sense gasolina uns moments, que depenent de persones duren més o menys. Una llàstima que esta sensació no em deixe gaudir del bon ambient que com cada any es respira a la plaça de les Glòries, on girem per agarrar la Diagonal en sentit contrari.

 Quan comence a tindre la sensació que em trobe un poquet millor, el bessó esquerre em fa un avís, i poc després se'm queda enganxat, tinc que parar i estirar. Tenint en compte que encara em queden 14 km, em plantege abandonar, però no sé molt bé com arribar a la meta. A més, sóc molt cabut, i no em ressistisc a abandonar per una rampeta de no res. Decidisc anar poc a poc fins el 30 per menjar i beure bé allà i mirar si puc seguir a 6 minuts el km, amb la qual cosa arribaria per baix de les 4 hores. 

 Un parell de quilòmetres després ja he dessisiti de fer càlculs, un parell de rampes més fan que m'oblide del rellotge, arribaré com podré. Faig tota la Ronda Litoral caminant, trotant un poc, parant a esirar i així, les rampes van multiplicant-se, en tinc per tots els músculs de les cames, supose que estaré deshidratat, però no ho entenc, tinc la panxa pleníssima de tant que he begut, supose que ha fet massa calor per mi, una pancarta que diu "el dolor es temporal, el orgullo dura siempre" m'ajuda a seguir, però em fa pensar, "espere que el dolor dure poc". Arribe al km 35 i al tros més xulo de tota la cursa ja per darrere del globus de 4h i amb la idea d'arribar amb qualsevol temps, ja sé que serà la meua pitjor marca, em torne a plantejar parar, no sé si val la pena tant patiment ni si em suposarà fer-me una lesió més seriosa, però la gent no para d'animar-me, supose que com a tots, però el fet de dur el nom al dorsal fa que siguin ben personalitzats. De fet em fa molta gràcia un home que, vista la meua cara de patiment em diu "Rafa, me quedo con tu cara i te espero en la meta!", això em posa els pels de punta i m'entren ganes de córrer un poc. Imagino com d'impressionant serà pels professionals vore's tant animats.

 A la plaça Catalunya, estan Laura i Nuri, que han vingut a vore'm i, per sorpresa meua, Laura ve canviada disposada a fer l'últim trosset amb mi. Li dic que estiga tranquila, que la faré córrer poc. Fem este últim trosset passetjant i trotant. Ric i xarre amb ella, la qual cosa fa la pena més lleugera. Així poc a poc vaig avançant, fent quilòmetres en més de 8 minuts i fins i tot algun de 9 minuts, terrible, però al final, faig els últims 300 metres sense parar i conseguisc entrar a meta alçant els braços i en una posició prou digna, tenint en compte que tinc els quàdriceps agarrotats des de fa 6 o 7 km. No tinc l'emoció ni l'il·lusió d'altres anys, la sensació més bé és de descans, "per fi!" i el sentiment, de ganes que arribe la de l'any que bé per fer-ho molt bé i oblidar el temps d'enguany: 4h19'28'', per supost, el meu pitjor temps.