33ª Cursa del Corte Inglés

3 d'abril de 2011:

 Ja des del tren que ens porta a Plaça Catalunya es veu l'ambient impressionant que envolta aquesta multitudinària cursa. 58847 inscrits, gent de totes les edats i condicions, alguns amb intenció de córrer i altres amb la de caminar, però tots amb la de participar d'esta festa de l'esport.
  La sortida es dóna a les 9.30 des del Passeig de Gràcia. Davant de tot està la gent amb xip que va a disputar la cursa, i desperdigats per darrere, ocupant una bona part de la Plaça Catalunya estem la resta. És la segona volta que faig esta cursa. En la primera, tenia la intenció de córrer i vaig acabar amb prou mala llet, perquè era gairebé impossible, molta gent caminant i moltíssima gent per avançar, la qual cosa resulta quasi impossible. Avui he vingut amb Laura, amb la idea de caminar i córrer el que es puga però sense pressa. A la sortida hem quedat amb Clàudia i Àlex, que tenen més intenció de córrer, però de moment eixim tots junts a vore què passa.
 Quan passem per l'arc d'eixida, ja ha passat més d'un quart d'hora, i difícilment podem fer algo més que caminar ràpid. Agarrem el carrer Aragó i seguim anant poc a poc fins la Plaça d'Espanya. Des d'allí, la pujada a Montjuic, on ja es pot córrer, perquè tot i que la majoria de gent camina, hi ha més facilitat per avançar, encara que la pujada és dura. Clàudia i Àlex es separen i ens esperen amb aigua, que va molt bé per seguir la pujada, però ja després se'n van per davant, perquè nosaltres pugem ben poc a poc.
 Arribem a l'estadi i allà es fa uns tap que ens té més de 10 minuts parats i caminant molt poc a poc, arribant fins i tot a agarrar un poc de fred.
 Quan eixim d'allà, una pujada curteta i ja baixada fins la meta. Correguem un poc més ràpid i, faltant poc per la meta, ens trobem amb Maria, Mariano i Carmen, que estan fent la cursa caminant. Arribem a la meta de Plaça Catalunya quan el temps marca quasi dos hores, que realment és molt menys, però avui el temps era lo menys important.

Marató de Barcelona

6 de març de 2011:

-Un any més, i ja van tres seguits, acudisc a l'Avinguda Maria Cristina per participar en esta cursa que cada any va batint records de participació, 15000 inscrits i 12700 participants que arriben a la meta. Aquest any, com a novetat, vinc sol, Mariano no podrà córrer per una lesió, però seguisc participant com a deixeble seu, este club que van crear els seus companys d'entrenament i al que m'he afegit per convertir-me en el seu pitjor representant.

Son les 8.25 del matí i per fi he arribat a col·locar-me en el meu calaix, el de 3h30'-4h. Després d'una odisea per arribar; primer el tren, que a Sabadell Sud s'ha omplert totalment de gent que venia de festa de la zona hermètica, cridant i donant cops (he de dir que vist des de l'altre bàndol intimida el tema). Després la cua per passar pel lavabo, una visita que a les últimes curses s'està convertit en obligada, supose que pels nervis (ni que anés a guanyar...). I després per deixar la roba al guardarroba, on l'aglomeració és tremenda (aquest aspecte és l'únic però que li puc fer a una magnífica organització).

 Passat tot això, la música de Montserrat Caballé i Freddie Mercury i el magnífic ambient fan que un s'oblide de tot i es centre en la cursa, amb moltes ganes de que comence. El speaker diu, "heu tingut molta sort, la climatologia és perfecta". No estic gens d'acord, per ser tant matí, pense que fa massa calor.

 8:30: Comença la cursa, avancem caminant fins la línia d'eixida, per on passem amb 7 minuts i pico de retard i comencem a córrer. Pugem pel carrer Sants cap al Camp Nou. M'he proposat anar fent tots els quilòmetres per baix de 5:37, que és la mitjana que em va quedar l'any passat, però no només estic fent això sino que estic rodant prop de 5:20, espere no pagar al final un inici tant atrevit.

Quan tornem a passar per la Plaça d'Espanya, ja fets més d'11 quilòmetres, ja hem passat dos avituallaments, hi ha un cada 5km, molt ben organitzats com sempre, no hi ha cap problema per aconseguir aigua o powerade. Intente beure molt de tot, perquè fa molta calor i estic suant moltíssim. Aquest primer quart de cursa, que és el més lleig, aquest any m'ha sorprés gratament, perquè tot i ser molt matí estava ple de gent animant, i això serà una constant durant tota la cursa, cada any millora l'ambient, encara que semble increible.

 Pugem per la Gran Via en mig d'un gran ambient fins el Passeig de Gràcia, on el bon ambient i les bones vistes, passem just davant de la Pedrera, no impedeixen que se'm faça llarga, note prou el pendent i no baixe el ritme, això fa que la pujada se'm faça un poc llarga, cosa que no recorde d'altres anys, això em fa pensar que possiblement sí que m'estic enganyant en el ritme i que igual ho pague al final.

 Per fi s'acaba el passeig de Gràcia i girem pel carrer Roselló fins la Sagrada Família, a la que li donem la volta pel carrer Marina. Per esta zona el terreny és pla i es corre molt a gust. Pel carrer Valencia eixim a la Meridiana, on hem de pujar un tros per després baixar i passar per la mitja, l'ansietat d'arribar a mitja cursa fa que se'm faça prou llarg també el pas per la Meridiana, tot i que em trobe amb Mariano, que està allà animant amb la Maria i em donen la mà animant-me i amb Rubén, que va uns 10 minuts per davant de mi, quan jo vaig ell ja torna i ens saludem i animem mútuament.

 Passe la mitja marató en un temps de 1h55', definitivament, vaig massa ràpid, ara ho veig, però com que em trobe bé, seguisc sense donar-li importància. Poc després de passar la mitja, al pont de Calatrava, em trobe amb Mar, que està animant amb la seua bicicleta i que em diu que el primer ja ha arribat i que ha estat a punt de fer el rècord de la prova. "Què injust, amb el patiment que em queda a mi encara".

 Després de fer un trosset prou avorrit, arribem a la Diagonal, el lloc on d'altres anys recordava el millor ambient de la cursa, fem els quilòmetres del 25 al 30, pujant des del Fòrum fins Glòries i tornant. Al quilòmetre 26 em note un poc marejat i comence a quedar-me sense forces, crec que després de 3 anys tinc el "plaer" de conéixer al mur. A un documental del què qui com vaig llegir que aquesta sensació es déu a que passem de cremar hidrats a cremar greixos, que tarden més en cremar-se i això fa que tinguem la sensació que ens quedem sense gasolina uns moments, que depenent de persones duren més o menys. Una llàstima que esta sensació no em deixe gaudir del bon ambient que com cada any es respira a la plaça de les Glòries, on girem per agarrar la Diagonal en sentit contrari.

 Quan comence a tindre la sensació que em trobe un poquet millor, el bessó esquerre em fa un avís, i poc després se'm queda enganxat, tinc que parar i estirar. Tenint en compte que encara em queden 14 km, em plantege abandonar, però no sé molt bé com arribar a la meta. A més, sóc molt cabut, i no em ressistisc a abandonar per una rampeta de no res. Decidisc anar poc a poc fins el 30 per menjar i beure bé allà i mirar si puc seguir a 6 minuts el km, amb la qual cosa arribaria per baix de les 4 hores. 

 Un parell de quilòmetres després ja he dessisiti de fer càlculs, un parell de rampes més fan que m'oblide del rellotge, arribaré com podré. Faig tota la Ronda Litoral caminant, trotant un poc, parant a esirar i així, les rampes van multiplicant-se, en tinc per tots els músculs de les cames, supose que estaré deshidratat, però no ho entenc, tinc la panxa pleníssima de tant que he begut, supose que ha fet massa calor per mi, una pancarta que diu "el dolor es temporal, el orgullo dura siempre" m'ajuda a seguir, però em fa pensar, "espere que el dolor dure poc". Arribe al km 35 i al tros més xulo de tota la cursa ja per darrere del globus de 4h i amb la idea d'arribar amb qualsevol temps, ja sé que serà la meua pitjor marca, em torne a plantejar parar, no sé si val la pena tant patiment ni si em suposarà fer-me una lesió més seriosa, però la gent no para d'animar-me, supose que com a tots, però el fet de dur el nom al dorsal fa que siguin ben personalitzats. De fet em fa molta gràcia un home que, vista la meua cara de patiment em diu "Rafa, me quedo con tu cara i te espero en la meta!", això em posa els pels de punta i m'entren ganes de córrer un poc. Imagino com d'impressionant serà pels professionals vore's tant animats.

 A la plaça Catalunya, estan Laura i Nuri, que han vingut a vore'm i, per sorpresa meua, Laura ve canviada disposada a fer l'últim trosset amb mi. Li dic que estiga tranquila, que la faré córrer poc. Fem este últim trosset passetjant i trotant. Ric i xarre amb ella, la qual cosa fa la pena més lleugera. Així poc a poc vaig avançant, fent quilòmetres en més de 8 minuts i fins i tot algun de 9 minuts, terrible, però al final, faig els últims 300 metres sense parar i conseguisc entrar a meta alçant els braços i en una posició prou digna, tenint en compte que tinc els quàdriceps agarrotats des de fa 6 o 7 km. No tinc l'emoció ni l'il·lusió d'altres anys, la sensació més bé és de descans, "per fi!" i el sentiment, de ganes que arribe la de l'any que bé per fer-ho molt bé i oblidar el temps d'enguany: 4h19'28'', per supost, el meu pitjor temps.

XXV Mitja marató de Granollers 2011

6 de febrer de 2011:
-Un any més, i ja és el quart, torne a Granollers per participar en esta mitja, la primera que vaig córrer, motiu pel qual li tinc un apreci especial. És la primera volta que vaig sol, Juanjo i Mariano, que em solien acompanyar, no venen enguany, un per lesió i l'altre per manca de temps. Arribe amb molta antelació per poder aparcar tranquilament i començar a viure l'ambient. La guardarropia, com sempre, està molt ben organitzada al poliesportiu, i, a pesar de la gran participació, no hi ha cap problema d'aglomeracions. Mitja horeta abans de l'eixida, isc cap a fora per escalfar un poc i vore la primera eixida, que es fa 10 minuts abans, per problemes entre la federació espanyola i la catalana, o alguna cosa així, no estic molt enterat del tema.
Per fi, a les 11, es dóna la tercera eixida, la dels més lents, entre els quals em compte. M'he trobat amb Isabel i comence amb ella, però de seguida ens separem, perquè vull anar més ràpid. No he tingut en compte la quantitat de gent i m'he posat massa arrere. Els primers 5 km són un patiment, avançant gent i fent esses en tot moment. Em vaig posant de mala gent, hi ha grups de corredors que van molt poc a poc i tots en paral·lel i un s'ha de desviar molt per avançar-los.
Així les coses, entre que el recorregut tendeix a pujar i que l'aglomeració de gent és tremenda, la primera meitat de cursa no se m'està fent gens agradable. Menys mal que a l'arribar a La Garriga tenim a la dona del megàfon que està tots els anys animant i realment ens anima i molt, fins i tot un corredor li diu: "...senyora!, jo cada any corro per vostè!" em fan molta gràcia este tipus de detalls.

A part, una de les coses bones d'esta cursa, que té un recorregut molt lleig, és que quan portes uns 8 km et trobes amb els que van al cap de la cursa, i tens l'oportunitat d'anar animant-los, la qual cosa fa la cursa més amena. Enguany, el guanyador final ha estat Erick Kibet, de Kenia, amb un temps de 1h3'25'', i de les dones, Ruth Matebo, amb un temps de 1h14'26''.
El pas pel passeig de la Garriga se'm fa etern, tinc moltes ganes de fer mitja volta i començar la baixada, a més fa molta calor i les aglomeracions als avituallaments fan que un no puga beure més que aigua, i crec que el meu cos necessitava algun altre tipus de sals minerals.
La tornada, com sempre, es fa prou més ràpida que l'anada, però a diferència que altres anys, no la faig gens a gust, entre la mala llet del principi i la calor que em porta prop de la deshidratació, no disfrute gens, arribe a la meta en un temps de 1h51'15'', un poc millor que l'any passat però lluny del meu millor temps. Satisfet una volta més com sempre que acabe una cursa. És el que tenim els corredors de fons, que simplement acabant una cursa ja ens sentim guanyadors, perquè arribar a la meta sempre és una victòria.

Mitja marató de Barcelona 2011

30 de gener de 2011
-Com sempre la feien just abans de la marató no havia tingut mai l'ocasió de fer esta cursa. Enguany, com és un mes i pico abans i des de que havíem fet la de València, que havíem parlat el Bunker i jo de fer-la, ha estat un bon moment per estrenar-se.
Per ser encara el mes de gener i ser una mitja, l'hora d'eixida em sembla massa matí, menys mal que no em molesta el fred, perquè abans de les 8 ja estem baixant del tren a Arc de Triomf. La guardarropia està a l'aire lliure, encara sort que podem entrar a l'estació del Nord a canviar-nos, perquè està núvol i fa prou fred.
 La cursa comença a les 8.45 des de davant del parc de la Ciutadella. Entre el fred, la matinada i que ahir vam passar el dia de turisme, no tinc ningunes ganes de córrer. Però com sempre, quan ens trobem tots  preparats per començar, amb la gran quantitat de diners invertits al decathlon que podem veure, i la música de fons que ens anima, ens van entrant les ganes de córrer.
Comencem pel passeig d'Isabel II, intentant no eixir tant lents com a València, però sense abusar, perquè de seguida ens ve la pujada de Via Laietana. Passem pel tros més xulo del recorregut massa matí, i no hi ha gens d'animació. Travessem una deserta Plaça Catalunya i baixem la Rambla fins Colon sense pràcticament ningú pel carrer, ni turistes passejant. La pujada per l'avinguda del Paral·lel fa recordar el final de la marató i els moments durs que es viuen. Però ara el recorregut és diferent, agarrem la Gran Via per dirigir-nos de nou a l'eixida. En estos dos o tres quilòmetres, la pluja que havia començat a caure es torna més forta i comença a molestar, a part de fer xarcos a terra. Menys mal que para, però quan para, em ve un mal de panxa terrible, que em fa parar davant de l'eixida, prop del quilòmetre 10. Després he de canviar un poc el ritme per tornar-me a juntar amb el Bunker. El meu canvi de ritme coincideix amb l'arribada dels primers classificats, que ja arriben a la meta, pense que són vertaderes màquines. La majoria dels que fem la cursa no seríem capaços de seguir-los ni un quilòmetre. M'he creuat amb tres atletes keniates que anaven pràcticament junts. Llàstima no poder vore el esprint, en el qual al final ha guanyat Peter Kosgei amb un temps de 1h02'19''.
La cursa ens porta fins la plaça de les Glòries des d'on baixem per la diagonal fins el fórum, amb prou menys ambient del que sol haver a la marató i supose que encara menys, degut al mal temps. Des d'ací encarem el fórum i el tros més fotut de la marató, fins les torres mapfre, que hui també es fa un poc pesat, són els pitjors quilòmetres, del 16 al 19, i a més no hi ha pràcticament gent mirant.
Passat este tros, ja ens apropem a l'esforç final, els dos últims quilòmetres, en els quals ja comencen a fallar les forces però són sustituides per l'eufòria que a un sempre li entra quan veu que està acabant una cursa. Al final, 1h53'49'', 4 minuts menys que en València i esperant a la pròxima, que en el meu cas és només d'ací a una setmana.

VII Sant Silvestre isòcrona Montecarlo Runners (Sabadell)

 31 de desembre de 2010
-Aquest és el quart any seguit que faig una Sant Silvestre, i cadascuna d'elles en una ciutat diferent, però aquesta ha estat la més curiosa de totes, per una banda, per lo familiar que resultava, poc més de 200 participants, i per una altra banda per la característica que el seu nom indica, una "cursa" (i ho escric així perquè era no competitiva, sense guanyadors ni perdedors) isòcrona, és a dir, on el que tots fem igual és el temps, i no la distància. Tots hem de córrer 50 minuts, i cadascú la distància que puga, baixem pel riu i, quan creiem que hem de fer mitja volta, tornem, perquè la sortida i l'arribada estan al mateix lloc, la qüestió és que cadascú gira quan creu convenient. És una idea semblant a la relativitat d'Einstein, on el temps deixa de ser absolut per ser relatiu, però en aquest cas és la distància de la cursa la que passa a ser relativa.
Arribe a Can Jonqueres 20 minutets abans de que comence la cursa amb Laura, que finalment ha decidit no córrer, m'inscric en aquell moment, aquest fet ja indica que tindrem poques aglomeracions. L'ambient és bo, com el de les curses populars dels pobles. Un cohet indica que queden 10 minuts per la sortida, la gent ja va escalfant. Poc després, un altre cohet indica que queden 5 minuts i, finalment, un tercer fa que tots comencem a córrer, dins d'un ambient molt distès. Baixem pel riu Ripoll direcció Barberà, un camí que he recorregut moltíssimes voltes als meus entrenaments. Vaig a un ritme de aproximadament 5 minuts el quilòmetre, la qual cosa em permetria fer 10 quilòmetres, però com que l'anada és de baixada i la tornada de pujada, decidisc girar quan porte 24 minuts, per fer la tornada més tranquilet. Entre la pluja dels últims dies que han deixat el camí amb prou fang, el pendent de pujada al tornar i que no estic en massa bona forma degut a la parada de quasi tres setmanes per una lesió, la tornada se'm fa prou dura, però arribe a la meta en un temps quasi just de 50 minuts, al igual que la resta de corredors.
Una vegada a la meta, caldet calentet i sorteig de premis, pernils, viatges,... no ens ha tocat res, però tornem cap a casa contents per haver gaudit d'un ambient sa i haver-nos guanyat el sopar de cap d'any, que bé que el disfrutarem.
Bon any 2011 a tots!

Medio maratón de Valencia 2010

21 de novembre de 2010
-8000 persones inscrites en una mitja marató que, supose, serà l'última en estes dates, ja que per l'any vinent s'ha anunciat la marató de València precisament al novembre, no sé quan faran la mitja.
El dia és ideal, uns 10 graus i poc de sol, ideal per córrer, perquè per la gent que estiga mirant i animant, massa fred. Enguany anem 3 amics, Dani, Juancar i jo. L'objectiu és acompanyar Juancar per vore si l'acaba bé, ja que és la primera mitja que fa. Dani i jo ja havíem fet junts la nostra primera marató a Barcelona.

El recorregut és exactament el mateix de l'any passat. Començant pel port, passant pel centre de la ciutat i tornant al final pel nou circuit de la fórmula 1 per acabar al port de nou. Comencem els últims i eixim molt poc a poc. La idea és anar fresquets per arribar bé al final. Així fem el primer pas per meta encara molt frescos, als 7 km, amb un ritme proper als 6' per km i saludant a Chus, que ens fa fotos i ens anima. Enfilem el riu i creuem per entrar al centre pel carrer la Pau, al final del qual, estan mon pare i ma mare animant-nos, són dels pocs, perquè la gent del carrer, poc abundant, no anima gens. Jo continue amb la meua mania d'aplaudir per vore si els enganxe, però no hi ha manera, prou trist l'ambient. Així les coses, tornem a creuar el riu pel pont de les flors per anar cap al port. Els últims quilòmetres pel paisatge un poc desolador del circuit de la fórmula 1, es fan molt llargs per Juancar, i també per mi, no tant pel ritme sino pel mal de panxa que m'ha entrat. Dani va com si estigués fent un passeig. Per fi, després d'un últim km un poc llarg, enfilem la línia de meta, els tres agarrats, contents i, com sempre emocionats, per la música, el speaker i la gent, que aquí a la meta sí anima. Una cursa més i moltes ganes de fer-ne una altra. A més Chus ens explica que des de fora també s'ha emocionat escoltant a l'speaker descrivint els diferents corredors que anaven arribant. Supose que esta emotivitat és la que fa que cada volta siguem més els enganxats a córrer i que cada vegada ho estiguem més.

Cursa de la Mercè 2010

19 de setembre de 2010
-A part de la cursa del meu poble, esta és la primera cursa en que jo havia participat, ja fa 3 anys, al 2007, i des d'aquell any, ha augmentat molt la participació i pense que està molt ben organitzada. El dia d'abans, a la recollida de dorsals, no s'havia de fer gens de cua, i mitja horeta abans, quan vaig anar a deixar la motxilla, tampoc, la qual cosa, en una cursa amb 12000 inscrits, està molt bé.
L'eixida la donava Jordi Hereu, alcalde de Barcelona a les 9.30 del matí des de l'avinguda Rius i Taulet, i els corredors estàvem organitzats per calaixos depenent del temps estimat que déiem a la inscripció. Jo havia posat entre 50 i 55 minuts i per tant em va tocar eixir en la primera tanda, amb l'objectiu d'arribar dins d'este temps que havia dit, havia quedat amb Bruno i uns amics d'ell, però ells ixen en la segona tanda. Des del primer moment em deixe dur pel ritme de la gent, que ací davant va molt ràpid i això fa que vaja més ràpid del que podia, i això va fer que al final arribara molt cansat. A l'arribar al km 1 entràvem en la Gran Via per la qual féiem quasi 4 km fins arribar a Marina, on giràvem per tornar pel carrer d'Ausias Marc fins Urquinaona, este va ser un dels pitjors trams de la cursa per mi, ja que el perfil era un poc de pujada i ja portàvem més de la meitat, per la qual havia passat en un temps de 23:53, massa ràpid pel meu estat de forma. La cursa passava per plaça Catalunya i plaça universitat per entrar al carrer Sepúlveda i fer els dos últims quilòmetres pel paral·lel, el penúltim de baixada i l'últim de pujada, molt dur a pesar de ser una cursa de només 10 km, perquè el ritme havia estat prou alt, he fet el meu millor temps, 49:02, en una cursa on el guanyador ha sigut Pol Guillem amb un temps de 30:04.

L'arribada a l'avinguda Maria Cristina, igual que la de la marató, feia recordar aquells moments emotius, si bé ara, degut al menor esforç, no ho era tant. Era l'únic lloc de la cursa on l'ambient era molt bo, a part de l'eixida, perquè a la resta, tot i que hi havia molta gent, l'animació era ben poca. Igualment, una cursa molt recomanable, que ha canviat la meua opinió respecte a ella, ja que l'últim cop pràcticament no es podia córrer al principi per l'excés de gent i ara, supose que a l'eixir des del calaix, m'ha semblat que es pot córrer molt a gust. L'única pega, les llargues cues per recollir la motxilla a l'acabar, supose que difícils d'evitar amb tants participants.