19ª mitja marató de Montornés

11 de març de 2012:

-Primera vegada que corria aquesta cursa, molt famosa perquè, l'empresa patrocinadora, la Henkel, dóna una caixa obsequi plena de productes de neteja a tots els participants, un total de 4800, si sumem els que fem la mitja i els que fan la cursa de 5km.

 La cursa comença a les 10 i el clima és ideal. He fet vint minutets abans perquè l'objectiu és preparar la marató, més que competir en la cursa de hui, a part d'acompanyar a Juancar, que ha vingut des de València per fer-me una visiteta i aprofitar per córrer.

 Els 5 primers quilòmetres discorren per un polígon i per carrers estrets, passant per Montmeló, per on és prou difícil córrer. Després agafem la carretera que passa per Vilanova del Vallès i La Roca del Vallès i ja es pot córrer molt millor. El terreny és bastant trencacames, pujant i baixant, però sense grans desnivells.

 El fet de fer un camí d'anada i tornada té l'avantatge que fa que et trobes primer, amb la gent que va per davant i, després, a la que va per darrerre teu. Així és com veiem passar al que serà guanyador, Otmane Btaimi, amb un temps de 1h6'33''.

 Hem decidit fer la cursa seguint la llebre de 1h55', i ho aconseguim sense massa dificultats. Des d'aquí, agrair la tasca que fan aquests corredors que generosament sacrifiquen la seua cursa per córrer marcant el ritme a d'altres corredors i, en aquest cas, a més, fent-ho molt bé. Només a l'últim quilòmetre, deixant-nos dur per l'eufòria del final i perquè és tot baixada, decidim avançar-la per arribar a la meta amb un temps real de 1h54'13''. Ara ja... espera la marató.

I Maratest Badalona

4 de març de 2012

-Gran idea aquesta iniciativa de l'ajuntament de Badalona de fer una cursa de preparació, tant per la mitja marató com per la marató. Per tant podies triar entre dues distàncies, 15 o 30 km. En el meu cas, 30, perquè l'objectiu, un any mes, és la marató de Barcelona.

 La cursa, més que una cursa és, com bé anunciava l'organització, és un entrenament amb companyia. 

 A l'organització, un 10, el dia d'abans, la recollida dels dorsals, ben organitzada, i el dia de la cursa, el guardarroba, els vestidors, els avituallaments, tot molt àgil i molt ben montat. 

 A les 9 del matí, just davant del pabelló olímpic de Badalona, es dóna l'eixida, tant pels de la cursa de 15 com pels de la de 30. Eixim tots junts, de fet fem exàctament el mateix recorregut, el que passa és que uns fan una volta i els altres dues.

 La cursa transcorre per tota la part de Badalona més propera al mar; primer per un polígon, recorregut prou lleig i avorrit, i després pel passeig marítim, per acabar per la zona més cèntrica i arribar a la meta, situada al mateix lloc que la eixida.Al primer pas per meta, ens separen als que acaben ja la seva participació i als que hem de seguir. Ens donen un poc de menjar i, endavant, que ara ja sabem el que ens espera.

 Les llebres, porten els temps de la marató, en lloc dels de la cursa del dia. Em decidisc a seguir d'aprop la llebra de 3h45', que porta un ritme de 5'19''. Vaig tota la cursa uns 200 metres darrere de la banderola dels 3.45 i del munt de corredors que l'envolten, i vaig escoltant els crits i l'animació que desperten al seu pas. Com que al final de la cursa em trobe molt bé, m'aprope a la llebra, que ja està quasi sola, supose que la gent a fet com jo i ha apretat al final, i l'avance per arribar un poc per davant. Arribe a la meta amb un temps de 2h38'38'', una mitjana de 5.18, molt millor del que esperava, i content. Però sense l'eufòria típica d'altres curses perquè un té clar que això és un entrenament, i com a tal s'ho pren. Tot i això, la cursa té un guanyador, Iván Espílez Urbón, amb un temps de 1h43'25''. Enhorabona.

Mitja marató de Granollers 2012

5 de febrer de 2012

-A aquesta cursa li tinc un carinyo especial, és la primera que vaig fer a la meua vida, allà pel 2008, per tant, aquest era el cinquè any consecutiu que venia.

 L'any passat  vaig acabar queixant-me de la calor que havia patit, enguany una història totalment diferent, ja que estàvem en plena onada de fred siberià. De fet al pujar al cotxe i veure els -3ºC que marcava el termòmetre vaig pensar, "mira que ens ha d'agradar això de córrer!".

 11 del matí: Des de l'any passat, les eixides es fan esglaonades, per evitar aglomeracions. Per això, quan Juanjo i jo creuem la línia d'eixida, ja fa 7 minuts que s'ha posat en marxa el cronòmetre.

 Degut a que el total de gent ha anat augment any rere any, 7922 corredors a l'arribada de la mitja, l'organització ha hagut de canviar el recorregut. Això té un avantatge i un inconvenient, per una banda, hem pogut córrer molt més amples, però per contra, no hem pogut veure els primers de la cursa, com véiem cada any.

 Aquesta és una cursa que s'ha de córrer de menys a més, el camí d'anada, des de Granollers a La Garriga, passant per les Franqueses del Vallès, és tot de pujada, no convé cremar-se massa. Això és el que he fet aquest any i m'ha funcionat. Els 8 primers quilòmetres hem anat Juanjo i jo junts, rodant tranquil·lets i escalfant, que amb aquestes temperatures, per baix de 5ºC, hi ha perill de lesionar-se. 

 A partir d'aquell moment, he començat a pujar el ritme. Al pas per La Garriga, entre els quilòmetres 10 i 12, l'animació és espectacular, motiva molt, i el "speaker" que sempre està situat a la plaça, m'emociona, perquè recorda que aquest any dediquem la cursa als malalts de càncer, i en concret, a un atleta popular de Granollers mort recentment. Després de passar el passeig de sorra, en sentit contrari al que ho féiem els anys anteriors, tornem a la carretera per una baixada massa pronunciada. Allà, una recta infinita, 9 quilòmetres que ens porten fins la meta. Moltíssima animació a les dues bandes de la carretera, i encara més, una vegada dins de Granollers, on la cridòria és espectacular, un munt de xiquets et donen la mà com si fores un gran corredor, no fa falta esforçar-se molt, la gent et porta amb la seua animació Amb tot això, arribe a la meta amb un gran somriure a la boca, perquè els últims quilòmetres els he gaudit com mai, i anant per baix de 4'30'', cosa que no havia fet mai. El meu temps, 1h47'48'', content, sobre tot pel ritme de la segona meitat, però, com sempre, molt lluny del guanyador, Carles Castillejo, amb 1h2'37'', gran sorpresa, perquè ha guanyat a l'sprint a tots els keniates, entre ells, Patrick Makau, plusmarquista mundial de marató, i gran favorit a priori.

XXXI Maratón Divina Pastora Valencia

27 de novembre de 2011 

-La meua quarta marató, i la primera que no faig a Barcelona i, sinzerament, per molt que en València hagen canviat de data, que hagen montat la "llegada mágica" i hagen volgut augmentar molt la participació i el nivell dels corredors d'èlit, en aspectes d'organització, encara els queda molt per aprendre. 

 M'havia apuntat a aquesta carrera amb Fernando, que venia de fer la de Chicago, i, tots dos, veníem amb la idea que ací l'ambient seria molt més fluix i ens costaria molt més arribar al final i, er desgràcia, no ens vam enganyar.

 A les 9 e dona l'eixida just davant del Museu Príncipe Felipe. La veritat és que recorda a l'eixida de la Marató de New York, però supose que aquella déu ser prou menys caòtica. Sense saber ni com, ens hem trobat al calaix de 3h30' i la gent nerviosa perquè no cap comença a apilotar-se. Ens posem nerviosos, eixim d'allà i ens posem tranquil·lament al final. A les 9, amb una gran traca, que déu de deixar ben sorpresos els estrangers que hi ha, que no són pocs, es dóna l'eixida. 

 Comencem a un ritme suau, per arribar a la meta sobre les 4 hores i anem recorreguent els diferents barris de València, amb molta menys animació de la que ens agradaria, només els diferents grups de música, situats en diferents punts de la cursa, però poc acompanyats, i un fantàstic gurp de barrufets, els components d'una falla, disfressats, que animen amb moltes ganes. Passem per la mitja marató amb un temps de 1h58'30'', si el mantenim, complirem l'objectiu. De moment estem molt fresquets, però preocupats perquè als avituallaments només donen aigua, no en falta, però res de sòlid ni de begudes isotòniques. 

Van passant els quilòmetres i les sospites es confirmen, només aigua, jo comence a sospitar que, com estic avituat a acabar amb rampes, això ho puc acabar pagant. Al quilòmetre 29, després d'haver passat un parell de túnels, que amb les pujades i baixades ja m'han fet sentir els músculs carregats, passem les torres de Serrans, un punt on hi ha prou animació, entre d'altres, la meua família, em fa il·lusió, a més encara em trobe prou bé.  Al quilòmetre 32 comence a tindre rampes als bessons, estire una mica i continue, encara amb Fernando, però van repetint-se i li dic que se'n vaja que ja vorem com arribe. Els últims 10 quilòmetres són una agonia per mi, estic bé físicament però cada 300 metres més o menys he de parar a estirar perquè tinc rampes als dos bessons, perc el compte de les que tinc, però excessives.

 Patint i veient com vaig fracassant en els meus objectius: el primer, millorar la meua marca de 3h56'; i el segon, baixar de 4h, em centre en el tercer objectiu, acabar-la per poder dedicar-la. Al final el meu temps serà 4h08'36'', molt lluny del guanyador, el kenià Isaiah Kiplagat Kosgei, amb un temps de 2h07'59''. Fernando sí aconsegueix l'objectiu de baixar de 4 hores: enhorabona!.Al quilòmetre 41, en la baixada al riu, em dóna la sensació que vaig a desmontar-me, però aguante. Poc a poc, arribe al final, una arribada espectacular, però que per mi no ho és tant, m'he passat tot l'estiu correguent per ací. A pesar del dolor de cames i el cabreig terrible amb l'organització pel tema de l'avituallament, em centre en la recta final, veient com la gent no para d'aplaudir, com poc a poc vaig emocionant-me i com, al passar la meta, amb llàgrimes als ulls, mire al cel i pense: "Va per tu, papà. Gràcies per tot, allà on estigues".

XVII Mitja marató Ciutat de Gandia

13 de novembre de 2011 

 -Era la segon volta que feia aquesta cursa i, no sé per què, em sembla que no serà l'última. Vaig córrer fa dos anys i, per diferents motius, la impresió no va ser molt bona, però aquest any, he gaudit molt i des d'ací aprofite per felicitar l'organització, tant pels avituallaments, abundants i sense aglomeracions com pels molts punts d'animació, que s'agraeixen molt en els moments de cansament.

 L'eixida es dona a les 9 i mitja des de fora de la pista d'atletisme. Fa dos anys, encara s'eixia des de dins, però l'alta participació, 2500 inscrits i uns 2000 participants, fa que això siga impossible. Estic amb el meu cosí Vicent i un amic d'ell fins que comença la cursa però decidisc eixir sol per anar al meu ritme. Als primers dos quilòmetres hi ha molta aglomeració de gent i es fa difícil córrer, però ja em va bé per no precipitar-me en el ritme. Tenia el record d'haver passat molta calor fa dos anys i que no havien donat prou aigua, però avui el clima és ideal i al quilòmetre 3 ja veig un parell de voluntaris amb patins i aigua per si algú ja en necessita. A part dels punts d'avituallament normals, als quilòmetres 5,10,15 i 20, en altres punts apareixen aquests voluntaris per si hi ha necessitats extres, molt bé.

 Després d'un començament prou animat, eixim de Gandia i ens dirigim cap al grau on, a l'entrada, molta gent i molta animació, però per tot el passeig marítim, es troba a faltar una mica més de calor de la gent. Només un grup de músics que estan tocant i s'agraeix molt, perquè és una recta molt llarga, que es fa primer d'anada i després de tornada i es fa un poc pesat. 

 Després d'uns 12 km, abandonem la platja i, per camins entre bancals, tornem cap a Gandia, un altre tros un poc pesat perquè difícilment pot haver gent animant en aquesta zona, però córrer entre tarongers, per als que normalment no tenim l'ocasió, és agradable. Tornem a entrar en Gandia i, a diferència del recorregut que jo havia fet, que anava pel polígon, es corre per carrers tot el tros que queda. Primer a Benirredrà, on semblava que la cosa anava a ser un poc sosa, però hi ha una banda de música que anima molt. Després es corre pel centre de la ciutat fins arribar a la pista d'atletisme, en la qual està situada la meta, una arribada molt xula, a la que arribe un poc justet, supose que algo deshidratat, i no per falta d'aigua, però content, amb un temps de 1h48'06'', en una cursa que ha guanyat Ouais Zitane, del c.c. Garbí amb un temps de 1h5'48''.

21º Medio maratón de Valencia

23 d'octubre de 2011 

-Tercer any seguit que vinc a córrer aquesta cursa i, de nou, amb companyia diferent. Aquest any amb Gabi, Fernando i Maria. Una hora abans ja estem allà, per evitar problemes, però el pàrquing és molt gran i sembla que no hi haurà molts. Com que plou, no podem escalfar massa, símplement esperem. Quan ja falta poc, ens dirigim a l'eixida, a l'avinguda del Port, diferent a la dels anys anteriors, perquè aquest any han canviat el recorregut, un encert en la meua opinió.

A les 9 i mitja es dóna l'eixida i comencem a córrer per l'avinguda del port fins l'Alameda, per tornar per Blasco Ibáñez i passar paral·lels al que serà la meta, quan portem poc més de 9 km. Els avituallaments a la cursa estan ben organitzats, no hi ha massa aglomeració i hi ha prou per tots. L'ambient a la cursa també és prou bo, molta gent, més de 8500 i un ambient molt sa, però com cada any, fora de la gent que corre, es troba a faltar molta animació. Tornem a passar per l'Alameda (segona vegada) i fem un llarg tros pel riu per creuar i entrar al centre de la ciutat. Al carrer la Pau passem pel quilòmetre 15, just el punt en que comence a trobar-me malament, no sé si per deshidratació com sempre o perquè el ritme de 5.05 que hem portat fins ara era massa per mi. Quan travessem la plaça de l'ajuntament, Gabi i Fernando, que tenen molt més ritme se'n van i em quede sol baixant un poc el ritme. Em torne a trobar amb ma mare i Laura, que són el meu públic en aquesta cursa i m'animen. Queden 4 quilòmetres per la meta, que seran de pur patiment, però bueno, això ja no és res. Baixe un poc el ritme. Creuem el riu pel pont de les flors i eixim a l'alameda per tercera volta, un aspecte a criticar a la cursa. Anem fins el final passant pel costat de la ciutat de les arts i ens dirigim tranquil·lament a la meta, davant del port de València, com cada any, però entrant en sentit contrari a l'any anterior. Menys mal que han eliminat el tros del circuit de la fórmula 1. Arribe amb un temps de 1h51'04'' ben cansat, en una cursa que ha guanyat el keniata John Mawangangi amb un temps de 59'45'' i on els meus companys han fet 1h45', el meu objectiu ja no sé si a mig, curt o llarg plaç.

XXI Cursa Vila Olímpica de Barcelona

26 de juny de 2011
-Després de un mes sense córrer i quasi dos de malaltia, tenia molt de "mono" de cursa i, tot i que no sóc partidari de córrer amb tanta calor, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè era només de 10 km.
A l'arribar a Barcelona, poc després de les 8, la calor ja era prou insoportable, la cosa no pintava molt bé, menys mal que havia anat a pel dorsal el dia d'abans i havia deixat la roba en el cotxe, perquè hi havia molta cua per recollir el dorsal i guardar la motxilla. Ja a aquestes hores, i fins la mateixa hora de sortida, hi havia gent fent cua.
La sortida es donava a les 9 en la cruïlla entre l'Avinguda Vía Icària i el carrer Arquitecte Sert. Eixim a primera línia de platja i anem en direcció al fòrum amb un sol prou insoportable. Just només passar el quilòmetre tres, girem a l'esquerra i passem un pontet per entrar als carrers de la Vila Olímpica, on tenim un poc més d'ombra, però el sol i la calor ja han passat factura a alguns participants, que ja vaig avançant mentre caminen. Se'm fa llarga l'espera de l'avituallament, només passar el quilòmetre 5. Com que ja estava un poc marejat, decidisc parar i beure tranquilament, no vé de mig minutet que puga perdre. Després de beure i refrescar-me bé, seguisc correguent els 5 quilòmetres que queden, a un ritme un poc més baix però tot i això arribe a la meta amb un temps de 48:46, que és el meu millor temps en 10 quilòmetres, molt content, sobre tot perquè no estava massa en forma, però supose que el pes que m'ha fet perdre la malaltia ha ajudat molt. La cursa l'ha guanyada Pol Sie Kwasi, amb un temps de 30:52.