V Marató de Castelló

7 de desembre de 2014:

 Després de dos anys de descans en esta distància per diferents motius, per fi arriba el dia de tornar a sentir eixe mar de sensacions que produeix la participació activa en un event d'aquest tipus. 

 Casualment, el meu retorn es produeix en la mateixa ciutat en la que havia disputat la meua última marató, senyal que el regust que m'havia quedat era bo. Uns minuts abans de les 9 del matí, m'acomiade de Sílvia, que em seguirà fidelment tota la cursa, cosa que mai li podré agrair prou, i m'incorpore al meu calaix, el de 3:45-4:00 (podré complir-ho? no ho tinc clar). Envoltat de corredors de totes les edats, note com la tensió va creixent en l'ambient, l'speaker alimenta les emocions amb el seu discurs amb la música de fons de Carmina Burana, faig saltets nerviosos, aplaudisc, mire als corredors que tinc al voltant, ric, m'emocione, m'entren ganes de plorar, és una espècie d'eufòria nerviosa prèvia al que penses que serà un gran moment. L'speaker comença el seu compte enrere: Deu, nou, uit, set....u: Puuum! sona un coet i després molts més que esclaten en l'aire, la massa de corredors es comença a moure i el públic dels dos costats del carrer a aplaudir i animar. Comença el viatge!

  Els primers 16 quilòmetres són pels carrers de Castelló, visita a la Universitat inclosa, la gent anima molt i l'ambient és molt agradable. Com sempre, els globos no són més que orientatius, vaig rodant a 5:35 i veig el globus de 4 hores molt lluny davant de mi (en teoria el meu temps seria per fer 3h55'). La temperatura és molt agradable pels corredors, no tant pels espectadors, que van ben abrigats, perquè a més fa prou aire. Des del quilòmetre 5, els avituallaments es succeeixen de manera espectacular, no passa un quart d'hora sense que et trobes amb voluntaris oferint-te com a mínim aigua, d'altres vegades begudes energètiques, fruita i gels, aspecte pel qual felicitar a l'organització. Al quilòmetre 16 abandonem els carres de la ciutat i ens dirigim per una llarga recta cap al grau, al principi d'aquesta recta em trobe de cara amb romanet, que em porta 7 km, a molt bon ritme, però no està fi, està a punt de deixar la carrera. L'absència de cases fa que notem molt més l'aire, que ara ens dóna de costat, si sumem que en estos quilòmetres no hi ha quasi gent animant, la recta es fa llarga i dura. Arribem al grau i torna l'animació, però l'aire augmenta i comença a bufar de cara. Passem la mitja marató, 1h58'20'', la qual cosa anima, però els 3 quilòmetres de tornada a Castelló amb l'aire en contra es fan molt durs, a més, no sé si és la sensació, però sembla que el camí fa pujada. 

 Quilòmetre 24, tornem a la ciutat, i torne a vore a Sílvia, em fan un poc de mal les cames però torne a estar molt animat, molta gent aplaudint i poc aire. Al quilòmetre 27 passem per un punt amb tanta animació que tinc el segon moment d'emoció quasi lacrimal, després del que he tingut en l'eixida. Al 29 repetim el pas per aquest lloc, un gran encert. Continue fins el 30 i em trobe amb Maria i Romanet que em donen molts ànims, definitivament ell ha abandonat. Poc després estan Sílvia i els seus pares, Xavi i Maria, i entre tots em donen ales, el temut mur del quilòmetre 30, amb gent estimada, s'escala molt fàcil Faig dos o tres quilòmetres eufòric, a 5:30, pensant que el temps que guanye ara el podré perdre al final

quan vinguen les crisis, i si no venen, millor. El mal de cames va a més però no m'impedeix seguir el meu ritme, fins que passe el quilòmetre 34 i el meu bessó esquerre em recorda que està ahí, i que no serà fàcil. Uns metres després és el dret, i des d'ara, no passaran 200 metres sense que uns dels dos em diga que en qualsevol moment l'amago serà una veritable rampa. Tot i la por i els diferents amagos, conseguisc mantindre un ritme de 5 quaranta i poc. En aquests avituallaments em plantege beure més beguda isotònica, i em reserve el prendrem un gel per l'últim, al 40. Al 36, després de tornar a vore Sílvia amb els seus pares, ens creuem amb els que van pel 40 i la gent els anima a ells, i a nosaltres no, és un tram molt dur, ens queden 5-6 km però sabem que seran llarguíssims. Quan conseguim passar aquest troç terrible, encarem la gran recta del 39-41, tot ple de gent als dos costats animant, semblem corredors del tour, els bessons no paren d'avisar-me, cada vegada més, però estic emocionat, no puc parar de córrer, a més no pare d'apropar-me al globus de les 4 hores, crec que l'agarraré, tot i que sé que sense agarrar-lo també baixaré de les 4 hores tranquil·lament. Arriba el 40 i busque el gel a l'avituallament, però no hi ha, pense que és igual, canvie de plans, però només uns metres després, no sé si per casualitat, l'isquio esquerre, del qual no estava pendent per culpa dels bessons, se'm queda totalemnt agarrotat. "Ara no, per favor!", és l'única cosa que puc dir. Em quede clavat, intentant estirar perquè torne al seu lloc, però amb compte perquè no s'enganxe cap altre múscul. No hi ha manera, mire el rellotge i pense.. "no arribaré", tinc ganes de plorar, de parar, de tirar-me en terrra, busque algun voluntari i en ve un amb una bici, li dic que pare i em tira reflex, torne a estirar i sembla que el múscul torna al seu lloc, són menys de dos quilòmetres, els faré coix. Calcule que fent-los a 6:30 encara tinc prou per l'objectiu. Em trobe amb Sílvia, preocupada, li dic que no patisca i seguisc correguent, o caminant coix, no sé què faig, però mire el rellotge estressat, la volta al parc Ribalta és eterna, la gent m'anima quan em veu amb la cara de dolor i em diu "va, que ja està", però no saben que l'objectiu no és només arribar, estic fent una contrarrellotge i que vaig molt just. Arribe al 42, mire el rellotge i veig que tinc quasi 2 minuts per fer els 192 metres que queden, em relaxe, alce els braços molt abans d'arribar a la meta, busque a Sílvia i els seus pares, els salude somrient i molt agraït, faig l'últim esforç, mire al cel, no puc ni pensar pràcticament, creue la meta i pare el rellotge: 3h59'29''. Sí!!!! ric i plore a l'hora, estic molt content tot i el dolor, més de 1000 persones han arribat abans que jo, però, una vegada més, he guanyat.

Mitja marató de l'Espirall

16 de novembre de 2014

-Una de les curses més antigues de Catalunya, però aquesta és la meua primera participació. 10 del matí,  Vilafranca del Penedès. De fet, l'Espirall és el nom d'un carrer i d'un barri d'aquesta població. Molt bon ambient en els moments previs, per tal d'evitar viatges, recollim el dorsal i la camiseta el mateix dia de la cursa. Ens dirigim a l'eixida a fer l'escalfament previ i me n'adone que som poquets, no arribarem a 500, per tant, s'ha d'anar amb compte i no deixar-se dur pel ritme dels primers en els primers quilòmetres.

 Els 5 primers quilòmetres, pels carrers de Vilafranca, són molt plàcids i hi ha molt bon ambient, intente córrer a un ritme còmode de 5:30, que era el que m'havia proposat per aquesta cursa. Després abandonem la ciutat i agarrem la carretera cap a Guardiola de Font-Rubí, la temperatura és agradable i, el terreny, tot i que un poc trencacames, perquè no hi ha res de pla, a més, el paissatge, entre les parres i amb la vista de Montserrat a la nostra dreta, és molt agradable.L'únic problema és l'aire en contra, que en alguns moments no deixa ni córrer. Travessem els pobles de les Cabanyes i Vilobí del Penedés, únics llocs on tornem a tindre un poc d'animació i després de passar el quilòmetre 12, arribem a Guardiola de Font-Rubí, on fem mitja volta per tornar. Moments abans havia decidit que si a la tornada no millorava la situació del vent, tornava caminant, encara que tenia l'esperança que millorara, perquè els corredors amb que m'havia anat creuant i ja tornaven, entre ells el guanyador, molt destacat, Abderrazak Samaoui, amb un discret temps final de 1h11'20'', feien molt més bona cara que jo, que a dures penes rodava a prop de 6 i patia de mala manera. Per sort, la tornada, un camí en barca, per una banda el perfil era més favorable que a l'anada i per l'altra, l'aire sí que es notava, però a l'esquena, ajudant a anar més ràpid. Conseguisc fer 6 quilòmetres per baix de 5 i arribe a la meta amb un temps de 1h52'46'', amb molt bones sensacions i content per la bossa ben plena d'obsequis amb que ens premien i, sobre tot, amb una sensació totalment contraria a la que tenia just una hora abans, i és que crec que l'any que vé tornaré. 

Mitja marató ciutat de Gandia

2 de novembre de 2014

-Si no és la mitja que més vegades he fet, no faltarà molt. Aquesta, la vintena edició de la cursa, era la meua quarta participació, amb resultats molts diferents. La veritat és que és una cursa que m'agrada molt, pense que està molt ben organitzada i que l'ambient és molt bo. L'única pega que li trobe cada any és el calor, enguany més suau que en edicions anteriors, però sempre present. 

 Aquesta edició tenia clar que no venia a disputar la cursa, era una tirada més de preparació per la marató de Castelló. El meu cosí, que no l'havia ni preparada i jo eixim juntets a un ritme molt i molt suau, esperant a quan poguem avançar. Després d'uns primers quilòmetres pels carrers de la ciutat, amb molta

animació, els caminals entre bancals ens porten cap al grau. A diferència de l'última volta que jo havia corregut, l'anada pel grau és pel carrer paral·lel al passeig i la tornada pel costat mateix del passeig marítim, un lloc increïble, poder córrer amb el mar al costat. Aquest canvi de recorregut fa la cursa menys monòtona però perd l'alicient d'anar creuante amb els corredors que van per davant de tu i després amb els que van per darrere. La tornada cap a la ciutat és el tram més dur, al costat de les vies i amb un sol de justícia. Això fa que, només arribar, el meu cosí em diga que me'n vaja jo sol. Accelere buscant el globus de les 2 hores, a qui havíem deixat escapar només eixir, i conseguisc agarrar-lo pels carrers de Benirredrà, on els veïns animant i la banda de música formen un molt bon ambient. Després dels últims quilòmetres pel centre, l'arribada a la pista d'atletisme, com cada any, és molt agradable, et sents un corredor professional. Un altre alicient d'aquesta cursa és la presència de ma mare en la línia de meta, abans amb mon pare i ara amb ma tia Conxin. Al final, 1h56', un temps molt discret però molt content per les sensacions.

I Cursa per l'esperança FEDER

26 d'octubre de 2014:

-Carrera nova, podem dir que hem participat a la primera edició, i d'aquelles que et fa gràcia participar per allò de que està organitzada amb fins benèfics, en aquest car, recollir diners per les malalties rares. Dues voltes per dins del recinte del fòrum, per tant un recorregut prou avorrit, però amb l'alicient

de vore corredors durant tota la cursa. La gràcia és que, com que Sílvia només pot córrer 5 km, podem córrer junts la seua cursa i després acabar jo sol la segona volta. Respecte a la nostra cursa, al minut 32 deixe Sílvia que entra a la meta molt bé i faig la segona volta a cinc minuts el quilòmetre, molt a gust, per arribar a la meta amb un temps de 57:35, content i vivint moments emotius, com un xiquet que arriba a la meta en cadira de rodes i a pocs metres s'alça per entrar a meta amb l'ajuda d'unes crosses. En definitiva, molt bon ambient, poca competitivitat i una cursa en la que crec que repetiré participació.

Cursa de la Mercè 2014

28 de setembre de 2014:

-M'agrada fer aquesta cursa, sobre tot, perquè és de les poques que encara queden amb un preu molt raonable, a banda del gran ambient per la gran participació que sempre hi ha. Encara que, la veritat, aquest any, no he acabat gens content amb l'organització. Per una banda, l'assignació de calaixos per la marca de l'any passat no em sembla massa justa, i, per un altra, el fet que la gent que va fer més d'una hora vaja a l'últim calaix, fa que si aquest és el teu cas, hages d'anar juntament amb tota la gent que fa tota la cursa caminant. El resultat, 3

primers quilòmetres avançant per damunt la vorera, esquivant fileres de gent passejant per gaudir del matí i crítiques dels que ens cataloguen com a "bojos" per voler córrer en una cursa. Ja sé que per un altre anya hauré de ser menys "honrat" i colar-me en un dels calaixos de davant, com em correspondria només si hagueren mirat la marca del 2014, i no només la de la seua cursa. Després d'aquest començament estressant, la cursa, com sempre, molt agradable, pel centre de Barcelona i, tot i la calor, en ser només 10 quilòmetres, prou portable. Per circumstàncies, i també per voluntat, vaig haver de fer una cursa de menys a més, intentant no cremar-me massa avançant en els primers quilòmetres però tampoc perdent massa temps i acabant a un ritme de 5 minuts el quilòmetre. El final, dur com passa a la marató per la pujada del Paral·lel, que sembla que no però puja i l'arribada, espectacular entre les torres de l'Avinguda Maria Cristina, que evoca una altra arribada molt més dura i que espere no tardar massa en repetir. Al final, un temps de 51:38, lluny dels millors registres meus, però content. 

24a Cursa Vila Olímpica

29 de juny de 2014

-Cursa ja habitual en el nostre calendari particular. Com sempre, sabem que venim a patir perquè no és una època en la que ens trobem en forma i la calor és terrible, però l'amb

ient val la pena.

Aquest any, per tal d'evitar el problema de la calor, la cursa s'ha avançat i comença a les 8 i mitja. Primer la de 5 km, Domingo

Catalán, l'atleta recòrdman mundial dels 100 km dóna l'eixida. 5 minuts després es dóna l'eixida dels 10 km. Com sempre, Juanjo i jo volem començar lents, però només ho aconseguim en el primer quilòmetre, que fem en quasi 6 minuts, a partir del segon ja anem per baix de 5. El principi de la cursa és, com sempre, vora mar, molt agradable perquè a més el dia és ideal, no fa sol, encara que la humitat és terrible. Al quilòmetre 5, ja pels carrers interiors del barri, tenim l'avituallament, del qual em vull queixar, hi ha poca gent i el tram d'avituallament. Jo sóc dels que s'espera a que li donen els últims per evitar parar però per culpa d'això m'acabe quedant sense aigua, menys mal que en portava al meu cinturó. Aquest imprevist fa que des d'aqeust moment no em trobe bé, per culpa de la calor i el ritme. A partir del 7 ja baixem el ritme i a les 8 Juanjo se'n va i jo continue per acabar al meu ritme. Al final a la meta amb un temps de 52:00, content i cansat, però no esgotat.

III Cross Montjuïc per la Diversitat

28 de juny de 2014

-Aquesta és una cursa poc convencional: No hi ha cap rellotge que et marque el temps ni cap quilòmetre marcat, no saps exàctament quants quilòmetres faràs i passes per asfalt, camins, pujades, baixades i fins i tot escales. Tot i aquestes característiques, Juanjo i jo vam vindre l'any passat i aquest any hem repetit, per algo serà. 

Tant l'eixida com l'arribada estan situades just baix del MNAC , en un marc incomparable. A les 9 del matí es disputa la cursa dels xiquets, de només un quilòmetre, però fa gràcia vore com, nanos que quasi no poden ni caminar corren amb tota la il·lusió del món, alguns ajudats pels seus pares perquè si no no acabarien.

A les 9 i mitja donen l'eixida dels grans, som poca gent, perquè tampoc hi ha espai per tots. Tota la cursa es produeix per la muntanya de Montjuïc, pujant primer, anant a l'estadi i donant-li la volta i pràcticament sense 100 metres seguits plans, un autèntic trencacames. Al web de la cursa deia que eren 5 km, a la classificació 6, segons el meu gps, 5,7km, és el de menys, això i el temps. El camí, caòtic, estava molt ben marcat pels voluntaris que al quilòmetre dos ja ens estaven donant aigua. L'únic però al recorregut és el llarg tram d'escales de baixada uns metres abans de la recta de meta, no vull ni pensar com haurà estat l'arribada dels primers si és que ha estat igualada. Nosaltres, després de baixar amb calma, arribem a la meta amb un temps de 30:37 i contents perquè la cursa era dureta. Un cop a la meta, sorteig de regals per part de l'organització i els sponsors però, un any més, no hem tingut sort. 

II Mitja Colomenca

9 de febrer de 2014:

-Segona edició d'aquesta cursa i primera en la que participe. La veritat és que em vaig apuntar per un motiu molt important, el preu, només 10 euros, ni camiseta ni regal, una cervessa i un entrepà de botifarra a l'arribada i ja està, la qual cosa, per als que ja no sabem on posar tanta camiseta, ja ens va bé. Es corrien simultàniament la mitja i els 10k, de fet corríem tots junts fins el km 9, i en total érem poc més de 600 participants, en família, pràcticament.

Com a crítica, i possiblement l'única, la manca d'informació prèvia, pràcticament res al web, ni correus informatius ni res. La resta, tot positiu, al ser poca gent, el servei de guardarroba i els avituallaments han funcionat a la perfecció. A part d'això, la cursa és com un entrenament amb el trànsit tallat, molt tros es fa a la vora o dins del riu Bessòs, per tant només et trobes amb gent corrent o en bici, i la part urbana tampoc tenia molta

més animació, només els voluntaris, molts, ja que els últims 4 km, totalment urbans, a part de ser d'autèntic trencacames, tot el rato pujant i baixant, eren un autèntic laberint, del qual, si no fóra pels voluntaris, seria impossible trobar l'eixida. Després del mal de panxa inicial, poc a poc m'he anat trobant millor i, com hi havia tan poca animació, quan algú t'animava feia molta més il·lusió. Com que no coneixia el recorregut, el final, que era on volia apretar, se m'ha fet molt dur, però en definitiva, una altra mitja feta, amb alegria per anar de menys a més i amb un temps discret de 1h54'10'', que serveix per seguir preparant marató. Això sí, passat el mal de panxa, a gaudir de l'entrepà de butifarra i la cervesseta.

Mitja marató de Terrassa 2014

26 de gener de 2014:

Mai m'havia apuntat a aquesta cursa perquè estava massa prop del Nadal, massa prop de la Mitja de Granollers, que sempre feia, i perquè tenia fama de dura. Aquest any, com que no m'havia apuntat a Granollers i necessitava accelerar el procés de preparació per acabar apuntant-me a la marató, vaig decidir apuntar-me i fer-la. al fer-ho, vaig poder confirmar la fama de dura que deien que tenia.

La cursa començava a les 10 del matí, bona hora tenint en compte que, per la data, s'esperava fred, però no en feia gens. La temperatura era molt agradable per córrer i, per mi, fins i tot una miqueta alta. Molt bon ambient i poca aglomeració al guardarroba, tot molt bé per part de l'organització, abans, durant i després.

Només començar començavem a baixar i la cursa era un seguit de tobogans, baixar-pujar-baixar, fins el quilòmetre 5, que hi ha una pujada ben llarga, de més de 2 quilòmetres, per fer un descanset i seguir pujant. A partir de la meitat de la currsa tot baixada fins el quilòmetre 16, que torna a començar la pujada. És la millor zona per córrer, la Rambla d'Égara, amb prou gent animant i algun punt d'animació, com els que hi havia al llarg de la cursa, però el perfil era terrible. Els dos últims quilòmetres tampoc acabaven de ser plans. Una cursa trencacames i que vaig intentar córrer guardant pel final, la qual cosa em va anar molt bé. 1h55'24'' i content, perquè no tenia aspiracions. Una bona botifarra, que ens donaven a tots a l'arribar i content, és possible que repetisca en aquesta cursa ara que ja la conec.

San Silvestre de Logroño

31 de desembre de 2013:

La San Silvestre és una de les curses més divertides de l'any i, allà on estic, m'agrada intentar córrer-la.

Aquest any ens va tocar a Logroño, que és on vam passar el Cap d'Any Sílvia i jo. 

El més destacable d'aquesta cursa sempre és el caràcter festiu, el qual destacava molt en aquest cas, no hi havia dorsals, la distància era només de dos quilòmetres i mig i a l'arribar al final no podies ni entrar a la meta, però tampoc importava, una participació molt gran i quasi tots disfressats, molt divertit i, com sempre, una bona preparació per al sopar i la festa de l'última nit de l'any