XXXI Maratón Divina Pastora Valencia

27 de novembre de 2011 

-La meua quarta marató, i la primera que no faig a Barcelona i, sinzerament, per molt que en València hagen canviat de data, que hagen montat la "llegada mágica" i hagen volgut augmentar molt la participació i el nivell dels corredors d'èlit, en aspectes d'organització, encara els queda molt per aprendre. 

 M'havia apuntat a aquesta carrera amb Fernando, que venia de fer la de Chicago, i, tots dos, veníem amb la idea que ací l'ambient seria molt més fluix i ens costaria molt més arribar al final i, er desgràcia, no ens vam enganyar.

 A les 9 e dona l'eixida just davant del Museu Príncipe Felipe. La veritat és que recorda a l'eixida de la Marató de New York, però supose que aquella déu ser prou menys caòtica. Sense saber ni com, ens hem trobat al calaix de 3h30' i la gent nerviosa perquè no cap comença a apilotar-se. Ens posem nerviosos, eixim d'allà i ens posem tranquil·lament al final. A les 9, amb una gran traca, que déu de deixar ben sorpresos els estrangers que hi ha, que no són pocs, es dóna l'eixida. 

 Comencem a un ritme suau, per arribar a la meta sobre les 4 hores i anem recorreguent els diferents barris de València, amb molta menys animació de la que ens agradaria, només els diferents grups de música, situats en diferents punts de la cursa, però poc acompanyats, i un fantàstic gurp de barrufets, els components d'una falla, disfressats, que animen amb moltes ganes. Passem per la mitja marató amb un temps de 1h58'30'', si el mantenim, complirem l'objectiu. De moment estem molt fresquets, però preocupats perquè als avituallaments només donen aigua, no en falta, però res de sòlid ni de begudes isotòniques. 

Van passant els quilòmetres i les sospites es confirmen, només aigua, jo comence a sospitar que, com estic avituat a acabar amb rampes, això ho puc acabar pagant. Al quilòmetre 29, després d'haver passat un parell de túnels, que amb les pujades i baixades ja m'han fet sentir els músculs carregats, passem les torres de Serrans, un punt on hi ha prou animació, entre d'altres, la meua família, em fa il·lusió, a més encara em trobe prou bé.  Al quilòmetre 32 comence a tindre rampes als bessons, estire una mica i continue, encara amb Fernando, però van repetint-se i li dic que se'n vaja que ja vorem com arribe. Els últims 10 quilòmetres són una agonia per mi, estic bé físicament però cada 300 metres més o menys he de parar a estirar perquè tinc rampes als dos bessons, perc el compte de les que tinc, però excessives.

 Patint i veient com vaig fracassant en els meus objectius: el primer, millorar la meua marca de 3h56'; i el segon, baixar de 4h, em centre en el tercer objectiu, acabar-la per poder dedicar-la. Al final el meu temps serà 4h08'36'', molt lluny del guanyador, el kenià Isaiah Kiplagat Kosgei, amb un temps de 2h07'59''. Fernando sí aconsegueix l'objectiu de baixar de 4 hores: enhorabona!.Al quilòmetre 41, en la baixada al riu, em dóna la sensació que vaig a desmontar-me, però aguante. Poc a poc, arribe al final, una arribada espectacular, però que per mi no ho és tant, m'he passat tot l'estiu correguent per ací. A pesar del dolor de cames i el cabreig terrible amb l'organització pel tema de l'avituallament, em centre en la recta final, veient com la gent no para d'aplaudir, com poc a poc vaig emocionant-me i com, al passar la meta, amb llàgrimes als ulls, mire al cel i pense: "Va per tu, papà. Gràcies per tot, allà on estigues".

XVII Mitja marató Ciutat de Gandia

13 de novembre de 2011 

 -Era la segon volta que feia aquesta cursa i, no sé per què, em sembla que no serà l'última. Vaig córrer fa dos anys i, per diferents motius, la impresió no va ser molt bona, però aquest any, he gaudit molt i des d'ací aprofite per felicitar l'organització, tant pels avituallaments, abundants i sense aglomeracions com pels molts punts d'animació, que s'agraeixen molt en els moments de cansament.

 L'eixida es dona a les 9 i mitja des de fora de la pista d'atletisme. Fa dos anys, encara s'eixia des de dins, però l'alta participació, 2500 inscrits i uns 2000 participants, fa que això siga impossible. Estic amb el meu cosí Vicent i un amic d'ell fins que comença la cursa però decidisc eixir sol per anar al meu ritme. Als primers dos quilòmetres hi ha molta aglomeració de gent i es fa difícil córrer, però ja em va bé per no precipitar-me en el ritme. Tenia el record d'haver passat molta calor fa dos anys i que no havien donat prou aigua, però avui el clima és ideal i al quilòmetre 3 ja veig un parell de voluntaris amb patins i aigua per si algú ja en necessita. A part dels punts d'avituallament normals, als quilòmetres 5,10,15 i 20, en altres punts apareixen aquests voluntaris per si hi ha necessitats extres, molt bé.

 Després d'un començament prou animat, eixim de Gandia i ens dirigim cap al grau on, a l'entrada, molta gent i molta animació, però per tot el passeig marítim, es troba a faltar una mica més de calor de la gent. Només un grup de músics que estan tocant i s'agraeix molt, perquè és una recta molt llarga, que es fa primer d'anada i després de tornada i es fa un poc pesat. 

 Després d'uns 12 km, abandonem la platja i, per camins entre bancals, tornem cap a Gandia, un altre tros un poc pesat perquè difícilment pot haver gent animant en aquesta zona, però córrer entre tarongers, per als que normalment no tenim l'ocasió, és agradable. Tornem a entrar en Gandia i, a diferència del recorregut que jo havia fet, que anava pel polígon, es corre per carrers tot el tros que queda. Primer a Benirredrà, on semblava que la cosa anava a ser un poc sosa, però hi ha una banda de música que anima molt. Després es corre pel centre de la ciutat fins arribar a la pista d'atletisme, en la qual està situada la meta, una arribada molt xula, a la que arribe un poc justet, supose que algo deshidratat, i no per falta d'aigua, però content, amb un temps de 1h48'06'', en una cursa que ha guanyat Ouais Zitane, del c.c. Garbí amb un temps de 1h5'48''.

21º Medio maratón de Valencia

23 d'octubre de 2011 

-Tercer any seguit que vinc a córrer aquesta cursa i, de nou, amb companyia diferent. Aquest any amb Gabi, Fernando i Maria. Una hora abans ja estem allà, per evitar problemes, però el pàrquing és molt gran i sembla que no hi haurà molts. Com que plou, no podem escalfar massa, símplement esperem. Quan ja falta poc, ens dirigim a l'eixida, a l'avinguda del Port, diferent a la dels anys anteriors, perquè aquest any han canviat el recorregut, un encert en la meua opinió.

A les 9 i mitja es dóna l'eixida i comencem a córrer per l'avinguda del port fins l'Alameda, per tornar per Blasco Ibáñez i passar paral·lels al que serà la meta, quan portem poc més de 9 km. Els avituallaments a la cursa estan ben organitzats, no hi ha massa aglomeració i hi ha prou per tots. L'ambient a la cursa també és prou bo, molta gent, més de 8500 i un ambient molt sa, però com cada any, fora de la gent que corre, es troba a faltar molta animació. Tornem a passar per l'Alameda (segona vegada) i fem un llarg tros pel riu per creuar i entrar al centre de la ciutat. Al carrer la Pau passem pel quilòmetre 15, just el punt en que comence a trobar-me malament, no sé si per deshidratació com sempre o perquè el ritme de 5.05 que hem portat fins ara era massa per mi. Quan travessem la plaça de l'ajuntament, Gabi i Fernando, que tenen molt més ritme se'n van i em quede sol baixant un poc el ritme. Em torne a trobar amb ma mare i Laura, que són el meu públic en aquesta cursa i m'animen. Queden 4 quilòmetres per la meta, que seran de pur patiment, però bueno, això ja no és res. Baixe un poc el ritme. Creuem el riu pel pont de les flors i eixim a l'alameda per tercera volta, un aspecte a criticar a la cursa. Anem fins el final passant pel costat de la ciutat de les arts i ens dirigim tranquil·lament a la meta, davant del port de València, com cada any, però entrant en sentit contrari a l'any anterior. Menys mal que han eliminat el tros del circuit de la fórmula 1. Arribe amb un temps de 1h51'04'' ben cansat, en una cursa que ha guanyat el keniata John Mawangangi amb un temps de 59'45'' i on els meus companys han fet 1h45', el meu objectiu ja no sé si a mig, curt o llarg plaç.

XXI Cursa Vila Olímpica de Barcelona

26 de juny de 2011
-Després de un mes sense córrer i quasi dos de malaltia, tenia molt de "mono" de cursa i, tot i que no sóc partidari de córrer amb tanta calor, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè era només de 10 km.
A l'arribar a Barcelona, poc després de les 8, la calor ja era prou insoportable, la cosa no pintava molt bé, menys mal que havia anat a pel dorsal el dia d'abans i havia deixat la roba en el cotxe, perquè hi havia molta cua per recollir el dorsal i guardar la motxilla. Ja a aquestes hores, i fins la mateixa hora de sortida, hi havia gent fent cua.
La sortida es donava a les 9 en la cruïlla entre l'Avinguda Vía Icària i el carrer Arquitecte Sert. Eixim a primera línia de platja i anem en direcció al fòrum amb un sol prou insoportable. Just només passar el quilòmetre tres, girem a l'esquerra i passem un pontet per entrar als carrers de la Vila Olímpica, on tenim un poc més d'ombra, però el sol i la calor ja han passat factura a alguns participants, que ja vaig avançant mentre caminen. Se'm fa llarga l'espera de l'avituallament, només passar el quilòmetre 5. Com que ja estava un poc marejat, decidisc parar i beure tranquilament, no vé de mig minutet que puga perdre. Després de beure i refrescar-me bé, seguisc correguent els 5 quilòmetres que queden, a un ritme un poc més baix però tot i això arribe a la meta amb un temps de 48:46, que és el meu millor temps en 10 quilòmetres, molt content, sobre tot perquè no estava massa en forma, però supose que el pes que m'ha fet perdre la malaltia ha ajudat molt. La cursa l'ha guanyada Pol Sie Kwasi, amb un temps de 30:52.

Mitja marató de Cunit

9 d'abril de 2011

-La meua primera intenció era córrer la cursa dels bombers el diumenge dia 10, però vaig arribar tard a la inscripció i em va fer gràcia el fet de córrer una mitja un dissabte per la vesprada. Amb el que no comptava, era amb que faria una calor terrible este cap de setmana en concret.

A les 3, quan eixia de casa per agarrar el tren, ja estàvem a més de 30 graus. A l'arribar a Cunit, la temperatura era un poc més suau, però tampoc molt. La cursa estava prevista per les 17.30, però com que abans estaven totes les curses de xiquets, no comencem fins prop de les 18. L'organització està molt bé, ja que som pocs participants i ni el guardarroba ni l'entrega de dorsals estan gens saturats, no crec que arribem als 300 participants.

Al començar la cursa, per culpa de ser tant pocs, isc molt més ràpid del que inicialment esperava. És un circuit de dos voltes, que passa per molts carrers de Cunit, molt solitari i amb molt poc ambient. L'únic tros un poquet més agradable és el tros del passeig marítim on, la gent que aprofitava el calor per anar a la platja, tot i estar encara començant abril, anima un poc l'ambient de la cursa. A més, el recorregut ens guardava una sorpresa. En faltar 2 km per acabar la volta, una pujada prou dura, que es passa bé, però ja fa preveure que a la segona volta es farà ben llarga. Passe per meta amb 53.30, si haguera aguantat el ritme, faria 1h47', que per mi ja estaria molt bé, però ja sé que no el mantindré, de fet ja he baixat prou el ritme durant la primera volta. La segona volta se'm fa eterna, la primera meitat molt bé, però els últims 5 km de cursa els vaig veient passar esperant el següent, la calor m'ha deixat tocat i sense ganes de fer un sobre esforç per guanyar com a molt un parell de minuts. Amb això arribe a la meta amb un temps de 1h52'54'', que és més o menys el que esperava fer abans de començar, però prou més lent que el que m'havia imaginat quan portava 5km de cursa i anava molt i molt bé. Supose que amb aquesta cursa s'han acabat per mi les mitges fins després de l'estiu, però ja veurem que ix.

33ª Cursa del Corte Inglés

3 d'abril de 2011:

 Ja des del tren que ens porta a Plaça Catalunya es veu l'ambient impressionant que envolta aquesta multitudinària cursa. 58847 inscrits, gent de totes les edats i condicions, alguns amb intenció de córrer i altres amb la de caminar, però tots amb la de participar d'esta festa de l'esport.
  La sortida es dóna a les 9.30 des del Passeig de Gràcia. Davant de tot està la gent amb xip que va a disputar la cursa, i desperdigats per darrere, ocupant una bona part de la Plaça Catalunya estem la resta. És la segona volta que faig esta cursa. En la primera, tenia la intenció de córrer i vaig acabar amb prou mala llet, perquè era gairebé impossible, molta gent caminant i moltíssima gent per avançar, la qual cosa resulta quasi impossible. Avui he vingut amb Laura, amb la idea de caminar i córrer el que es puga però sense pressa. A la sortida hem quedat amb Clàudia i Àlex, que tenen més intenció de córrer, però de moment eixim tots junts a vore què passa.
 Quan passem per l'arc d'eixida, ja ha passat més d'un quart d'hora, i difícilment podem fer algo més que caminar ràpid. Agarrem el carrer Aragó i seguim anant poc a poc fins la Plaça d'Espanya. Des d'allí, la pujada a Montjuic, on ja es pot córrer, perquè tot i que la majoria de gent camina, hi ha més facilitat per avançar, encara que la pujada és dura. Clàudia i Àlex es separen i ens esperen amb aigua, que va molt bé per seguir la pujada, però ja després se'n van per davant, perquè nosaltres pugem ben poc a poc.
 Arribem a l'estadi i allà es fa uns tap que ens té més de 10 minuts parats i caminant molt poc a poc, arribant fins i tot a agarrar un poc de fred.
 Quan eixim d'allà, una pujada curteta i ja baixada fins la meta. Correguem un poc més ràpid i, faltant poc per la meta, ens trobem amb Maria, Mariano i Carmen, que estan fent la cursa caminant. Arribem a la meta de Plaça Catalunya quan el temps marca quasi dos hores, que realment és molt menys, però avui el temps era lo menys important.

Marató de Barcelona

6 de març de 2011:

-Un any més, i ja van tres seguits, acudisc a l'Avinguda Maria Cristina per participar en esta cursa que cada any va batint records de participació, 15000 inscrits i 12700 participants que arriben a la meta. Aquest any, com a novetat, vinc sol, Mariano no podrà córrer per una lesió, però seguisc participant com a deixeble seu, este club que van crear els seus companys d'entrenament i al que m'he afegit per convertir-me en el seu pitjor representant.

Son les 8.25 del matí i per fi he arribat a col·locar-me en el meu calaix, el de 3h30'-4h. Després d'una odisea per arribar; primer el tren, que a Sabadell Sud s'ha omplert totalment de gent que venia de festa de la zona hermètica, cridant i donant cops (he de dir que vist des de l'altre bàndol intimida el tema). Després la cua per passar pel lavabo, una visita que a les últimes curses s'està convertit en obligada, supose que pels nervis (ni que anés a guanyar...). I després per deixar la roba al guardarroba, on l'aglomeració és tremenda (aquest aspecte és l'únic però que li puc fer a una magnífica organització).

 Passat tot això, la música de Montserrat Caballé i Freddie Mercury i el magnífic ambient fan que un s'oblide de tot i es centre en la cursa, amb moltes ganes de que comence. El speaker diu, "heu tingut molta sort, la climatologia és perfecta". No estic gens d'acord, per ser tant matí, pense que fa massa calor.

 8:30: Comença la cursa, avancem caminant fins la línia d'eixida, per on passem amb 7 minuts i pico de retard i comencem a córrer. Pugem pel carrer Sants cap al Camp Nou. M'he proposat anar fent tots els quilòmetres per baix de 5:37, que és la mitjana que em va quedar l'any passat, però no només estic fent això sino que estic rodant prop de 5:20, espere no pagar al final un inici tant atrevit.

Quan tornem a passar per la Plaça d'Espanya, ja fets més d'11 quilòmetres, ja hem passat dos avituallaments, hi ha un cada 5km, molt ben organitzats com sempre, no hi ha cap problema per aconseguir aigua o powerade. Intente beure molt de tot, perquè fa molta calor i estic suant moltíssim. Aquest primer quart de cursa, que és el més lleig, aquest any m'ha sorprés gratament, perquè tot i ser molt matí estava ple de gent animant, i això serà una constant durant tota la cursa, cada any millora l'ambient, encara que semble increible.

 Pugem per la Gran Via en mig d'un gran ambient fins el Passeig de Gràcia, on el bon ambient i les bones vistes, passem just davant de la Pedrera, no impedeixen que se'm faça llarga, note prou el pendent i no baixe el ritme, això fa que la pujada se'm faça un poc llarga, cosa que no recorde d'altres anys, això em fa pensar que possiblement sí que m'estic enganyant en el ritme i que igual ho pague al final.

 Per fi s'acaba el passeig de Gràcia i girem pel carrer Roselló fins la Sagrada Família, a la que li donem la volta pel carrer Marina. Per esta zona el terreny és pla i es corre molt a gust. Pel carrer Valencia eixim a la Meridiana, on hem de pujar un tros per després baixar i passar per la mitja, l'ansietat d'arribar a mitja cursa fa que se'm faça prou llarg també el pas per la Meridiana, tot i que em trobe amb Mariano, que està allà animant amb la Maria i em donen la mà animant-me i amb Rubén, que va uns 10 minuts per davant de mi, quan jo vaig ell ja torna i ens saludem i animem mútuament.

 Passe la mitja marató en un temps de 1h55', definitivament, vaig massa ràpid, ara ho veig, però com que em trobe bé, seguisc sense donar-li importància. Poc després de passar la mitja, al pont de Calatrava, em trobe amb Mar, que està animant amb la seua bicicleta i que em diu que el primer ja ha arribat i que ha estat a punt de fer el rècord de la prova. "Què injust, amb el patiment que em queda a mi encara".

 Després de fer un trosset prou avorrit, arribem a la Diagonal, el lloc on d'altres anys recordava el millor ambient de la cursa, fem els quilòmetres del 25 al 30, pujant des del Fòrum fins Glòries i tornant. Al quilòmetre 26 em note un poc marejat i comence a quedar-me sense forces, crec que després de 3 anys tinc el "plaer" de conéixer al mur. A un documental del què qui com vaig llegir que aquesta sensació es déu a que passem de cremar hidrats a cremar greixos, que tarden més en cremar-se i això fa que tinguem la sensació que ens quedem sense gasolina uns moments, que depenent de persones duren més o menys. Una llàstima que esta sensació no em deixe gaudir del bon ambient que com cada any es respira a la plaça de les Glòries, on girem per agarrar la Diagonal en sentit contrari.

 Quan comence a tindre la sensació que em trobe un poquet millor, el bessó esquerre em fa un avís, i poc després se'm queda enganxat, tinc que parar i estirar. Tenint en compte que encara em queden 14 km, em plantege abandonar, però no sé molt bé com arribar a la meta. A més, sóc molt cabut, i no em ressistisc a abandonar per una rampeta de no res. Decidisc anar poc a poc fins el 30 per menjar i beure bé allà i mirar si puc seguir a 6 minuts el km, amb la qual cosa arribaria per baix de les 4 hores. 

 Un parell de quilòmetres després ja he dessisiti de fer càlculs, un parell de rampes més fan que m'oblide del rellotge, arribaré com podré. Faig tota la Ronda Litoral caminant, trotant un poc, parant a esirar i així, les rampes van multiplicant-se, en tinc per tots els músculs de les cames, supose que estaré deshidratat, però no ho entenc, tinc la panxa pleníssima de tant que he begut, supose que ha fet massa calor per mi, una pancarta que diu "el dolor es temporal, el orgullo dura siempre" m'ajuda a seguir, però em fa pensar, "espere que el dolor dure poc". Arribe al km 35 i al tros més xulo de tota la cursa ja per darrere del globus de 4h i amb la idea d'arribar amb qualsevol temps, ja sé que serà la meua pitjor marca, em torne a plantejar parar, no sé si val la pena tant patiment ni si em suposarà fer-me una lesió més seriosa, però la gent no para d'animar-me, supose que com a tots, però el fet de dur el nom al dorsal fa que siguin ben personalitzats. De fet em fa molta gràcia un home que, vista la meua cara de patiment em diu "Rafa, me quedo con tu cara i te espero en la meta!", això em posa els pels de punta i m'entren ganes de córrer un poc. Imagino com d'impressionant serà pels professionals vore's tant animats.

 A la plaça Catalunya, estan Laura i Nuri, que han vingut a vore'm i, per sorpresa meua, Laura ve canviada disposada a fer l'últim trosset amb mi. Li dic que estiga tranquila, que la faré córrer poc. Fem este últim trosset passetjant i trotant. Ric i xarre amb ella, la qual cosa fa la pena més lleugera. Així poc a poc vaig avançant, fent quilòmetres en més de 8 minuts i fins i tot algun de 9 minuts, terrible, però al final, faig els últims 300 metres sense parar i conseguisc entrar a meta alçant els braços i en una posició prou digna, tenint en compte que tinc els quàdriceps agarrotats des de fa 6 o 7 km. No tinc l'emoció ni l'il·lusió d'altres anys, la sensació més bé és de descans, "per fi!" i el sentiment, de ganes que arribe la de l'any que bé per fer-ho molt bé i oblidar el temps d'enguany: 4h19'28'', per supost, el meu pitjor temps.

XXV Mitja marató de Granollers 2011

6 de febrer de 2011:
-Un any més, i ja és el quart, torne a Granollers per participar en esta mitja, la primera que vaig córrer, motiu pel qual li tinc un apreci especial. És la primera volta que vaig sol, Juanjo i Mariano, que em solien acompanyar, no venen enguany, un per lesió i l'altre per manca de temps. Arribe amb molta antelació per poder aparcar tranquilament i començar a viure l'ambient. La guardarropia, com sempre, està molt ben organitzada al poliesportiu, i, a pesar de la gran participació, no hi ha cap problema d'aglomeracions. Mitja horeta abans de l'eixida, isc cap a fora per escalfar un poc i vore la primera eixida, que es fa 10 minuts abans, per problemes entre la federació espanyola i la catalana, o alguna cosa així, no estic molt enterat del tema.
Per fi, a les 11, es dóna la tercera eixida, la dels més lents, entre els quals em compte. M'he trobat amb Isabel i comence amb ella, però de seguida ens separem, perquè vull anar més ràpid. No he tingut en compte la quantitat de gent i m'he posat massa arrere. Els primers 5 km són un patiment, avançant gent i fent esses en tot moment. Em vaig posant de mala gent, hi ha grups de corredors que van molt poc a poc i tots en paral·lel i un s'ha de desviar molt per avançar-los.
Així les coses, entre que el recorregut tendeix a pujar i que l'aglomeració de gent és tremenda, la primera meitat de cursa no se m'està fent gens agradable. Menys mal que a l'arribar a La Garriga tenim a la dona del megàfon que està tots els anys animant i realment ens anima i molt, fins i tot un corredor li diu: "...senyora!, jo cada any corro per vostè!" em fan molta gràcia este tipus de detalls.

A part, una de les coses bones d'esta cursa, que té un recorregut molt lleig, és que quan portes uns 8 km et trobes amb els que van al cap de la cursa, i tens l'oportunitat d'anar animant-los, la qual cosa fa la cursa més amena. Enguany, el guanyador final ha estat Erick Kibet, de Kenia, amb un temps de 1h3'25'', i de les dones, Ruth Matebo, amb un temps de 1h14'26''.
El pas pel passeig de la Garriga se'm fa etern, tinc moltes ganes de fer mitja volta i començar la baixada, a més fa molta calor i les aglomeracions als avituallaments fan que un no puga beure més que aigua, i crec que el meu cos necessitava algun altre tipus de sals minerals.
La tornada, com sempre, es fa prou més ràpida que l'anada, però a diferència que altres anys, no la faig gens a gust, entre la mala llet del principi i la calor que em porta prop de la deshidratació, no disfrute gens, arribe a la meta en un temps de 1h51'15'', un poc millor que l'any passat però lluny del meu millor temps. Satisfet una volta més com sempre que acabe una cursa. És el que tenim els corredors de fons, que simplement acabant una cursa ja ens sentim guanyadors, perquè arribar a la meta sempre és una victòria.

Mitja marató de Barcelona 2011

30 de gener de 2011
-Com sempre la feien just abans de la marató no havia tingut mai l'ocasió de fer esta cursa. Enguany, com és un mes i pico abans i des de que havíem fet la de València, que havíem parlat el Bunker i jo de fer-la, ha estat un bon moment per estrenar-se.
Per ser encara el mes de gener i ser una mitja, l'hora d'eixida em sembla massa matí, menys mal que no em molesta el fred, perquè abans de les 8 ja estem baixant del tren a Arc de Triomf. La guardarropia està a l'aire lliure, encara sort que podem entrar a l'estació del Nord a canviar-nos, perquè està núvol i fa prou fred.
 La cursa comença a les 8.45 des de davant del parc de la Ciutadella. Entre el fred, la matinada i que ahir vam passar el dia de turisme, no tinc ningunes ganes de córrer. Però com sempre, quan ens trobem tots  preparats per començar, amb la gran quantitat de diners invertits al decathlon que podem veure, i la música de fons que ens anima, ens van entrant les ganes de córrer.
Comencem pel passeig d'Isabel II, intentant no eixir tant lents com a València, però sense abusar, perquè de seguida ens ve la pujada de Via Laietana. Passem pel tros més xulo del recorregut massa matí, i no hi ha gens d'animació. Travessem una deserta Plaça Catalunya i baixem la Rambla fins Colon sense pràcticament ningú pel carrer, ni turistes passejant. La pujada per l'avinguda del Paral·lel fa recordar el final de la marató i els moments durs que es viuen. Però ara el recorregut és diferent, agarrem la Gran Via per dirigir-nos de nou a l'eixida. En estos dos o tres quilòmetres, la pluja que havia començat a caure es torna més forta i comença a molestar, a part de fer xarcos a terra. Menys mal que para, però quan para, em ve un mal de panxa terrible, que em fa parar davant de l'eixida, prop del quilòmetre 10. Després he de canviar un poc el ritme per tornar-me a juntar amb el Bunker. El meu canvi de ritme coincideix amb l'arribada dels primers classificats, que ja arriben a la meta, pense que són vertaderes màquines. La majoria dels que fem la cursa no seríem capaços de seguir-los ni un quilòmetre. M'he creuat amb tres atletes keniates que anaven pràcticament junts. Llàstima no poder vore el esprint, en el qual al final ha guanyat Peter Kosgei amb un temps de 1h02'19''.
La cursa ens porta fins la plaça de les Glòries des d'on baixem per la diagonal fins el fórum, amb prou menys ambient del que sol haver a la marató i supose que encara menys, degut al mal temps. Des d'ací encarem el fórum i el tros més fotut de la marató, fins les torres mapfre, que hui també es fa un poc pesat, són els pitjors quilòmetres, del 16 al 19, i a més no hi ha pràcticament gent mirant.
Passat este tros, ja ens apropem a l'esforç final, els dos últims quilòmetres, en els quals ja comencen a fallar les forces però són sustituides per l'eufòria que a un sempre li entra quan veu que està acabant una cursa. Al final, 1h53'49'', 4 minuts menys que en València i esperant a la pròxima, que en el meu cas és només d'ací a una setmana.

VII Sant Silvestre isòcrona Montecarlo Runners (Sabadell)

 31 de desembre de 2010
-Aquest és el quart any seguit que faig una Sant Silvestre, i cadascuna d'elles en una ciutat diferent, però aquesta ha estat la més curiosa de totes, per una banda, per lo familiar que resultava, poc més de 200 participants, i per una altra banda per la característica que el seu nom indica, una "cursa" (i ho escric així perquè era no competitiva, sense guanyadors ni perdedors) isòcrona, és a dir, on el que tots fem igual és el temps, i no la distància. Tots hem de córrer 50 minuts, i cadascú la distància que puga, baixem pel riu i, quan creiem que hem de fer mitja volta, tornem, perquè la sortida i l'arribada estan al mateix lloc, la qüestió és que cadascú gira quan creu convenient. És una idea semblant a la relativitat d'Einstein, on el temps deixa de ser absolut per ser relatiu, però en aquest cas és la distància de la cursa la que passa a ser relativa.
Arribe a Can Jonqueres 20 minutets abans de que comence la cursa amb Laura, que finalment ha decidit no córrer, m'inscric en aquell moment, aquest fet ja indica que tindrem poques aglomeracions. L'ambient és bo, com el de les curses populars dels pobles. Un cohet indica que queden 10 minuts per la sortida, la gent ja va escalfant. Poc després, un altre cohet indica que queden 5 minuts i, finalment, un tercer fa que tots comencem a córrer, dins d'un ambient molt distès. Baixem pel riu Ripoll direcció Barberà, un camí que he recorregut moltíssimes voltes als meus entrenaments. Vaig a un ritme de aproximadament 5 minuts el quilòmetre, la qual cosa em permetria fer 10 quilòmetres, però com que l'anada és de baixada i la tornada de pujada, decidisc girar quan porte 24 minuts, per fer la tornada més tranquilet. Entre la pluja dels últims dies que han deixat el camí amb prou fang, el pendent de pujada al tornar i que no estic en massa bona forma degut a la parada de quasi tres setmanes per una lesió, la tornada se'm fa prou dura, però arribe a la meta en un temps quasi just de 50 minuts, al igual que la resta de corredors.
Una vegada a la meta, caldet calentet i sorteig de premis, pernils, viatges,... no ens ha tocat res, però tornem cap a casa contents per haver gaudit d'un ambient sa i haver-nos guanyat el sopar de cap d'any, que bé que el disfrutarem.
Bon any 2011 a tots!