Firenze corre

10 de juny de 2015

Estant a Florència de viatge de final de curs amb alumnes vam descobrir aquest event, Firenze corre, una iniciativa de la ciutat per fomentar l'esport i ensenyar els llocs més emblemàtics. Des d'octubre fins a juny, cada dimecres es fa una cursa popular no competitiva per diferents recorreguts del centre històric de Florència. Juanjo i jo vam vore com ho estaven preparant tot i vam decidir aprofitar l'última cursa d'aquesta temporada, 5 alumnes ens van acompanyar.

A les 19:30 havíem d'acudir al costat mateix del Duomo per fer la inscripició i recollir el dorsal, que simplement era una engaxina per escriure alguna cosa i posar en un panell commemoratiu. Després, un escalfament colectiu molt divertit, mostrant el bon ambient que es respira en aquesta cursa. A les 8 comencem a córrer per tots els carrers del centre, fent alguna parada per fer una foto de grup i que s'afegisca un grup de gent en cadira de rodes, cursa gens competitiva per un recorregut envejable, amb eixida i arribada a la Piazza di Duomo i pasant pel Ponte Vecchio i el Palazzo Pitti, dues voltes de 4,4 km cadascuna on, el que menys importa, és el temps final, només s'ha de passar bé i arribar a la meta. Una gran experiència i una gran sorpresa.

Cursa CST "Exercici físic i càncer"

23 de maig de 2015:

Tercera edició d'aquesta cursa, que jo no coneixia i que es disputa en dos formats, una caminada de 4,5 km gratuïta i popular, i una cursa de 10 km. La finalitat de la cursa és fomentar un estil de vida saludable i promocionar aquest com una manera d'evitar i superar el càncer.

Arribem Alba, Sílvia i jo poc a les 9 i pico a Torrebonica, darrere de l'Hospital de Terrassa, en una masia d'allà està muntat el repartiment de dorsal, guardarroba, eixida i arribada de la cursa. A més han habilitat un pàrquing que facilita molt les coses. 

La cursa comença a les 10, els que correm anem davant i els que van caminant darrere. És un circuit de dues voltes per l'entorn de Torrebonica i l'hospital de Terrassa, la veritat és que és un recorregut agradable per la natura, tot per pista, llàstima que s'haja de repetir perquè el circuit no és prou llarg. Una vegada més, em trobe amb Arcadi Alibès, aquest home fa més quilòmetres a l'any que un autobús de línia. El perfil és duret però es soporta prou bé, igual que la calor. Arribe a la meta amb un temps de 53 minuts i content que hi haja iniciatives com aquesta.

 

 

25a Cursa per Collserola

17 de maig de 2015:

 Poc abans de les 9 arribe a la zona esportiva de les Fontetes, no em costa massa aparcar i l'ambient al poliesportiu és molt bo. Me n'adone que he oblidat el xip però no passa res, no guanyaré. 

A les 9 comença la cursa, és la meua primera cursa de muntanya, i no duc calçat per l'ocasió, sino d'asfalt, per tant m'ho prenc amb calma. Després d'uns metres pel carrer, entrem al recinte de Collserola i comencem a córrer per pista. La pujada fins el Forat del Vent és tota per pista, la qual cosa facilita molt el meu debut. Només fem un trosset de corriol i una pujada molt bèstia que em veig obligat a fer caminant. Al principi, amb tants corredors, s'alça molta pols, la qual cosa també és un poc molesta, però per la resta, la pujada és perfecta. A la baixada, es combinen trossos de pista amb trossos de corriol, es pot fer molt ràpid, però veig un parell de corredors que cauen, sense conseqüències greus. Quan falten uns 4 km, em trobe amb Mar, que m'acompanya un bon tros, fins que queda menys d'un quilòmetre per la meta. Com que tenia por i he reservat, els últims quilòmetres els faig molt ràpid i a gust. Arribe a la meta davant del poliesportiu després de 13km  en un temps de 1h15'20'', mesurats pel meu rellotge, davant l'absència de xip. En acabar, un bany a la piscina per tonificar músculs, meló d'alger, cervesa i entrepà de

butifarra, perfecte final d'una cursa que m'ha encantat i pense tornar a fer, si pot ser, l'any vinent ja. 

10 km Sant Quirze del Vallès. Memorial David Rovira.

10 de maig de 2015:

Poc abans de les 9, hora del començament de la cursa, anem Sílvia, Juanjo i jo al poliesportiu a recollir el dorsal i l'obsequi, que era voluntari, si volies el pagaves i si no, no, i a més no era una samarreta, sino una tovallola-bossa, original i útil, al final un no sap què fer amb tantes samarretes. La gràcia de córrer en Sant Quirze és que ho tenim tan propet de casa que hem pogut anar caminant. L'ambient és molt agradable i molt familiar, no coneixia aquesta cursa. Ja fa un quants anys que va començar, en memòria d'un xiquet de Sant Quirze que havia mort durant un viatge, i s'ha assentat com una cursa més del calendari català.

A les 9 del matí comença la cursa, dues voltes de 5 km pels carrers de Sant Quirze, amb un perfil molt irregular, amb moltes pujades i baixades i una temperatura massa elevada pel meu gust. La primera volta la faig amb Sílvia, al seu ritme. Ella acaba amb un temps de 30:37, la segona la faig un poc més ràpid i acabe en 54:51, però cada cop més, el que menys importen són els temps. Durant el recorregut, hi ha un moment molt emotiu en què passes per davant de la casa del xiquet. I un tram que m'agrada molt, que és el de la riera, que a més és de baixada. En arribar, butifarra i cervesa, el millor avituallament des del meu punt de vista. Cursa molt agradable que supose que repetiré. 

ASICS Medio maratón Madrid 2015

29 de març de 2015:

Diumenge de Rams, 10 del matí, menys mal que la nit anterior ens havien canviat l'hora, perquè la calor és prou insoportable pel meu gust. Després d'haver vist a Jesús, cuiner participant de la primera edició de Top Chef, m'acomiade de Sílvia i em col·loque a l'eixida, no estic en cap calaix, per tant, isc entre tota la gentada, però m'és igual, no tinc

pressa.

Més de 10 minuts després de l'hora prevista ens comencem a moure i, un ratet després passem per l'eixida, comença la cursa amb la visió de la Puerta de Alcalá davant de nosaltres. Salude Sílvia i li dic que ens veurem d'ací un ratet mentre veig a un pobre corredor que es queixa a terra després d'haver tropessat amb un forat que hi havia a l'asfalt. Els 10 primers quilòmetres de la cursa són pràcticament tots de pujada, no passe per llocs emblemàtics però anem paral·lels a la Castellana, fins que arribem a les torres KIO. A aquella alçada, més o menys, avance un grup de paracaidistes que també corren i comencen a cantar la cançó que coneixia de quan era menut: "Madre ayer en las trincheras... entre el fuego y la metralla... vi al enemigo correr, la noche estaba cerrada..." cançó més bé de caire pacifista que fa que, el sentiment de

vergonya aliena que pensava tindre a l'escoltar-los, siga d'emoció per la cançó. Continue i el peril es torna molt més agradable, cosa que aprofite per augmentar el ritme. Al quilòmetre 16 arribem al retiro, on torne a saludar Sílvia, i li fem la volteta. Els dos últims quilòmetres són de pujada, ben durs, em fot perquè jo m'havia guardat forces però no em deixen córrer, la gent va quasi caminant. Al final conseguisc arribar a la meta amb un temps de 1h53'31'', molt content, perquè és millor del que esperava, per estat de forma i per temperatura. 

Marató Vies Verdes Girona-Ruta del Carrilet

22 de febrer de 2015

-He de dir que em vaig apuntar a aquesta marató quasi per accident, ja que la meua primera intenció era córrer la marató de Barcelona, però per una incompatibilitat amb la data no la podia fer i, aquesta, per proximitat de dates (3 setmanes abans) i geogràfica, era la que millor se m'adaptava. 

 Ja a les 7 del matí ens dirigim a la zona de l'arribada a Sant Feliu de Guíxols on, un autobús ens traslladarà fins Girona, punt de sortida. Just a l'altra banda tinc assegut l'Arcadi Alibés, la meua primera marató va coincidir amb la seua 100, i ara, la meua vuitena, coincidirà amb la seua 125 més o menys, és evident que porta un ritme molt superior al meu, per això n'ha fet 100. 

Arribem a Girona una hora abans de la sortida i fem temps passejant per la vora del riu i comentant la cursa amb altres participants.

A les 9 es dóna la sortida, no hi ha alfombra, per tant el temps inicial és el mateix per tots, em pose dels primers perquè encara que només siguen segons, no estic per regalar, no crec que vaja molt sobrat. Els primers quilòmetres, pels carrers de Girona i el començament de la Via Verda, veig com no para d'avançar-me gent, supose que m'he col·locat massa davant i que la gent no sap el que li espera. A partir del quilòmetre 5 i el primer avituallament, ja s'estabilitza la cosa i comence a córrer pràcticament sol, fins i tot en alguns moments de la cursa no veig ningú ni davant ni darrere, menys mal que no tinc problemes amb la soledat, perquè psicològicament es podria fer molt dura. 

Els quilòmetres van passant, amb avituallaments cada 5 quilòmetres, tant líquids com sòlids, molt ben montat tot. Decidisc parar en cada avituallament i hidratar-me degudament, crec que serà important per compensar el just entrenament amb el que he vingut. El paissatge és envejable, molt xulo, per gaudir-lo, i el meu ritme m'ho permet. Al pas per Llagostera, quilòmetre 21 ens creuem amb la Rua de Carnestoltes, un autèntic espectacle que fa que passen 3 quilòmetres sense quasi ni adonar-nos. Seguim per aquella via verda que cada vegada sembla més negra i, passat ja el quilòmetre 30 comence a sentir aquell mal de cames tant característic de les maratons i tant general que no pots dir on et fa mal, però que t'avisa que, si no tens rampes, et queda una horeta de patiment. El fort vent no ajuda, quasi sempre bufa a favor, però ni així resulta agradable, diuen que han hagut de desmuntar tota l'arribada perquè queia. Els últims quilòmetres abans d'arribar a Sant Feliu se'm fan molt durs, he de baixar un poc el ritme, però veig que no són res en comparació de molta altra gent, no pare d'avançar gent caminant o quasi caminant, supose que són aquells que corrien tant al principi, ja ho deia jo. En arribar a Sant Feliu, una pujada terrible fins arribar davant del meu hotel, on m'espera Sílvia per fer l'últim quilòmetre i mig amb mi. Mal de cames però res més, ni una rampa ni signe d'esgotament, arribe a la meta molt sobrat i molt content, i amb la companyia de Sílvia, sempre recolzant-me. El temps, discret, 4h05'50'', però molt millor del que havia previst abans de començar.

III Mitja Colomenca

8 de febrer de 2015 

-Segon any consecutiu que vinc a esta cursa, perquè l'any anterior no sabia que existia, perquè si no, hauria vingut a totes les edicions. Una inscripció amb un preu molt assequible i un ambient molt familiar, els principals atractius. 

Aquest any, a més, fa molt fred. Només arribar, deixe la roba al guardarroba i me'n vaig a fer 5 km pel riu per escalfar, ja que el que vull és entrenar per la marató. Torne i em col·loque. A l'eixida no hi ha massa gent, tot i que estem els de la mitja i els de 10km, per tant, no hi ha cap pressa per posar-se davant, em pose darrere i isc al meu ritme, un poc més ràpid que a l'escalfament. El recorregut comença vora riu i amb lleugera pujada, fins que arribem a Montcada i tornem de baixada, aquí ja es pot anar un poc més ràpid. Passem per la meta i baixem a fer uns

quilòmetres per dins del riu Bessós, un parc preciós tal i com l'han arreglat en aquesta zona. Només eixir del riu, últims quilòmetres pels carrers de Santa Coloma, menys mal que no és la primera vegada i ja sé que el que m'espera són pujades i baixades, ni 100m seguits plans. Amb paciència i l'ajut dels voluntaris, un en cada cantonada perquè no ens perdem, arribe a la meta amb un discret temps de 1h56'50''. Aquí, a esperar la roba i l'entrepà de butifarra i la cervesa. Única crítica, i gran, a l'organització. Al fer una cua única, ens van tindre quasi mitja hora allà esperant, volguéssim l'entrepà o no, sense la nostra roba, suats i amb molt fred. 

Mitja marató de Granollers

1 de febrer de 2015

-Després d'uns anys sense vindre, he tornat a Granollers, la mitja més multitudinària de Catalunya i la meua primera mitja. Algunes coses no canvien, molt bona organització i ambient, però d'altres sí: el fet de voler encavir tanta gent, ha fet que hagen hagut de canviar el recorregut, amb la conseqüent pèrdua d'un dels principals alicients de la cursa, que era trobar-se amb els primers classificats.

Ara la tornada es fa per la carretera, com sempre, però l'anada ja no, amb la qual cosa s'eviten aquestes aglomeracions. El recorregut, com ja sabem els que hem vingut abans, és per gent precabuda, l'anada cap a la Garriga fa pujada en general i és dura, això vam fer Juanjo i jo, pujar molt poc a poc per guardar forces. Després, ja a la Garriga, amb el gran ambient que hi havia, vam començar a accelerar, per fer una tornada molt més ràpida. L'eterna recta final, ja dins Granollers, que mesura més de 3 quilòmetres, se'ns va fer més eterna que mai, perquè volien mantenir el molt bon ritme que portàvem de baixada. Al final, 1h51'10'', contents però amb regust agredolç, no sé si m'agrada córrer amb tanta gent, l'ambient és molt bo, però en alguns moments es fa difícil.

Mitja marató Terrassa

18 de gener de 2015:

  Per fi arriba el dia en que puc acabar la meua mitja 25, fins ara n'havia començat 25, però una d'elles no l'havia pogut acabar per lesió. El destí ha volgut que siga en la mateixa ciutat on em vaig instal·lar per viure quan vaig començar el meu periple per Catalunya. D'alguna manera, per aquest motiu, li tinc un cert carinyo. En quan a la cursa, té un perfil terrible i el recorregut no és excessivament agradable, però no sé si és per l'ambient o per què, la veritat és que m'agrada molt, l'any passat la vaig fer i enguany he repetit. 

 Pocs minuts abans de les 10, m'acomiade de Sílvia, que farà la cursa de 5 km i em col·loque. No sé molt bé ni quin calaix tinc assignat, tampoc m'importa. Abans de la sortida, els castellers fan dos pilars, un a cada costat, molt xulo. Els primers quilòmetres són d'un perfil "trecacames", pujant i baixant sense parar, decidisc anar poc a poc i deixe que el globo de 1h55' se'n vaja, encara que en principi aquest era el meu objectiu. Després d'aquests quilòmetres, ve la llarga pujada de 5 km més o menys en la qual, si no vas preparat, pots acabar desmoralitzat, alguns dels corredors caminen fins i tot A partir del quilòmetre 12, i fins el 17, ve la part més favorable de la cursa, una baixada que, en alguns moments, és massa pronunciada i tot, aprofite per recuperar temps i soltar músculs per arribar al començament de la Rambla a punt d'agarrar el globo de l'hora 55. La Rambla torna a ser de pujada, però l'ambient i l'animació, a part que ja no queden més de 4 quilòmetres fan que puguem pujar a bon ritme. Passat el 18 i acabada la Rambla, ja només queda el Passeig 22 de juliol, allà em trobe amb Sílvia, que està amb Noèlia, Laura i Maria, m'animen molt, la qual cosa em va molt bé, perquè després de pujar la Rambla em falta un poc l'aire. Passe pel costat de la meta, ja queda poc més d'un quilòmetre, però es fa llarg perquè ja has vist l'objectiu i no l'has pogut tocar. Al final arribe a la meta en un temps de 1h53'10'', la segona meitat m'ha anat molt bé per recuperar el temps perdut, ara l'entrepà de botifarra i la cervesa i fins l'any que vé!.

Sant Silvestre Sabadell 2014. La nostra.

31 de desembre de 2014:

-Ja fa uns quants anys que, primer amb el meu cosí Juan Andrés, després sol, i ara amb Sílvia, intente córrer la Sant Silvestre allà on em trobe. Tinc clar que és una cursa més festiva que competitiva i en la qual vas a passar-ho bé i despedir l'any correguent. 

 Com que aquest any passàvem el cap d'any a Sabadell, ens vam apuntar a la Sant Silvestre. Només és la quarta edició, abans se'n feia una extra oficial al riu que jo ja havia corregut un any. No sabíem com seria, però, com cada any, nosaltres ens vam posar les nostres disfresses i ens vam dirigir cap a la plaça de la Creu Alta on, a les 17:00, es donava l'eixida de la cursa.

 Ja de camí véiem que la gent ens mirava raro, però volíem pensar que

era perquè ni sabien que es feia la cursa, però quan ens apropàvem al lloc d'eixida i véiem la gent vestida en plan professional, només alguns amb el barret del Pare Noel que donaven a la bossa del corredor, vam veure que a Sabadell la gent es prenia la Sant Silvestre d'una altra manera. Ens vam situar al final i vam decidir que, si ningú més es volia disfressar, allà ells, nosaltres a passar-ho bé. 

 El recorregut, de 5 km, transcorria pel centre de Sabadell, Rambla inclosa i, només començar ens vam trobar amb Isabel i les seues dos amigues, les altres tres disfressades de la cursa. He de dir que la gent de fora ens animava més que a ningú, els feia gràcia veure que alguns ens preníem les coses d'una manera menys serioses. Al final, meta en 30:54 i amb algunes calories cremades per tal de poder-les recuperar al sopar de la nit. Bon any a tots!!!