dijous, 1 de desembre de 2011

XXXI Maratón Divina Pastora Valencia

27 de novembre de 2011 
-La meua quarta marató, i la primera que no faig a Barcelona i, sinzerament, per molt que en València hagen canviat de data, que hagen montat la "llegada mágica" i hagen volgut augmentar molt la participació i el nivell dels corredors d'èlit, en aspectes d'organització, encara els queda molt per aprendre. 
 M'havia apuntat a aquesta carrera amb Fernando, que venia de fer la de Chicago, i, tots dos, veníem amb la idea que ací l'ambient seria molt més fluix i ens costaria molt més arribar al final i, er desgràcia, no ens vam enganyar.
 A les 9 e dona l'eixida just davant del Museu Príncipe Felipe. La veritat és que recorda a l'eixida de la Marató de New York, però supose que aquella déu ser prou menys caòtica. Sense saber ni com, ens hem trobat al calaix de 3h30' i la gent nerviosa perquè no cap comença a apilotar-se. Ens posem nerviosos, eixim d'allà i ens posem tranquil·lament al final. A les 9, amb una gran traca, que déu de deixar ben sorpresos els estrangers que hi ha, que no són pocs, es dóna l'eixida. 
 Comencem a un ritme suau, per arribar a la meta sobre les 4 hores i anem recorreguent els diferents barris de València, amb molta menys animació de la que ens agradaria, només els diferents grups de música, situats en diferents punts de la cursa, però poc acompanyats, i un fantàstic gurp de barrufets, els components d'una falla, disfressats, que animen amb moltes ganes. Passem per la mitja marató amb un temps de 1h58'30'', si el mantenim, complirem l'objectiu. De moment estem molt fresquets, però preocupats perquè als avituallaments només donen aigua, no en falta, però res de sòlid ni de begudes isotòniques. 
Van passant els quilòmetres i les sospites es confirmen, només aigua, jo comence a sospitar que, com estic avituat a acabar amb rampes, això ho puc acabar pagant. Al quilòmetre 29, després d'haver passat un parell de túnels, que amb les pujades i baixades ja m'han fet sentir els músculs carregats, passem les torres de Serrans, un punt on hi ha prou animació, entre d'altres, la meua família, em fa il·lusió, a més encara em trobe prou bé.  Al quilòmetre 32 comence a tindre rampes als bessons, estire una mica i continue, encara amb Fernando, però van repetint-se i li dic que se'n vaja que ja vorem com arribe. Els últims 10 quilòmetres són una agonia per mi, estic bé físicament però cada 300 metres més o menys he de parar a estirar perquè tinc rampes als dos bessons, perc el compte de les que tinc, però excessives.
 Patint i veient com vaig fracassant en els meus objectius: el primer, millorar la meua marca de 3h56'; i el segon, baixar de 4h, em centre en el tercer objectiu, acabar-la per poder dedicar-la. Al final el meu temps serà 4h08'36'', molt lluny del guanyador, el kenià Isaiah Kiplagat Kosgei, amb un temps de 2h07'59''. Fernando sí aconsegueix l'objectiu de baixar de 4 hores: enhorabona!.Al quilòmetre 41, en la baixada al riu, em dóna la sensació que vaig a desmontar-me, però aguante. Poc a poc, arribe al final, una arribada espectacular, però que per mi no ho és tant, m'he passat tot l'estiu correguent per ací. A pesar del dolor de cames i el cabreig terrible amb l'organització pel tema de l'avituallament, em centre en la recta final, veient com la gent no para d'aplaudir, com poc a poc vaig emocionant-me i com, al passar la meta, amb llàgrimes als ulls, mire al cel i pense: "Va per tu, papà. Gràcies per tot, allà on estigues".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada