-La meua quarta marató, i la primera que no faig a Barcelona i, sinzerament,
per molt que en València hagen canviat de data, que hagen montat la
"llegada mágica" i hagen volgut augmentar molt la participació i el
nivell dels corredors d'èlit, en aspectes d'organització, encara els
queda molt per aprendre.
M'havia
apuntat a aquesta carrera amb Fernando, que venia de fer la de Chicago,
i, tots dos, veníem amb la idea que ací l'ambient seria molt més fluix i
ens costaria molt més arribar al final i, er desgràcia, no ens vam enganyar.
A les 9 e dona l'eixida just davant del Museu Príncipe
Felipe. La veritat és que recorda a l'eixida de la Marató de New York,
però supose que aquella déu ser prou menys caòtica. Sense saber ni com,
ens hem trobat al calaix de 3h30' i la gent nerviosa perquè no cap
comença a apilotar-se. Ens posem nerviosos, eixim d'allà i ens posem
tranquil·lament al final. A les 9, amb una gran traca, que déu de deixar
ben sorpresos els estrangers que hi ha, que no són pocs, es dóna
l'eixida.
Comencem a un ritme suau, per arribar a la meta sobre les 4 hores i anem recorreguent els diferents barris de València, amb molta menys animació de la que ens agradaria, només els diferents grups de música, situats en diferents punts de la cursa, però poc acompanyats, i un fantàstic gurp de barrufets, els components d'una falla, disfressats, que animen amb moltes ganes. Passem per la mitja marató amb un temps de 1h58'30'', si el mantenim,
complirem l'objectiu. De moment estem molt fresquets, però preocupats
perquè als avituallaments només donen aigua, no en falta, però res de
sòlid ni de begudes isotòniques.
Van passant els quilòmetres i les sospites es confirmen, només aigua, jo comence a sospitar que, com estic avituat a acabar amb rampes, això ho puc acabar pagant. Al quilòmetre 29, després d'haver passat un parell de túnels, que amb les pujades i baixades ja m'han fet sentir els músculs carregats, passem les torres de Serrans, un punt on hi ha
prou animació, entre d'altres, la meua família, em fa il·lusió, a més
encara em trobe prou bé. Al quilòmetre 32 comence a tindre rampes als
bessons, estire una mica i continue, encara amb Fernando, però van
repetint-se i li dic que se'n vaja que ja vorem com arribe. Els últims
10 quilòmetres són una agonia per mi, estic bé físicament però cada 300
metres més o menys he de parar a estirar perquè tinc rampes als dos
bessons, perc el compte de les que tinc, però excessives.
Patint
i veient com vaig fracassant en els meus objectius: el primer, millorar
la meua marca de 3h56'; i el segon, baixar de 4h, em centre en el tercer
objectiu, acabar-la per poder dedicar-la. Al final el meu temps serà
4h08'36'', molt lluny del guanyador, el kenià Isaiah Kiplagat Kosgei,
amb un temps de 2h07'59''. Fernando sí aconsegueix l'objectiu de baixar
de 4 hores: enhorabona!.Al quilòmetre 41, en la baixada al riu, em
dóna la sensació que vaig a desmontar-me, però aguante. Poc a poc,
arribe al final, una arribada espectacular, però que per mi no ho és
tant, m'he passat tot l'estiu correguent per ací. A pesar del dolor de
cames i el cabreig terrible amb l'organització pel tema de
l'avituallament, em centre en la recta final, veient com la gent no para
d'aplaudir, com poc a poc vaig emocionant-me i com, al passar la meta,
amb llàgrimes als ulls, mire al cel i pense: "Va per tu, papà. Gràcies
per tot, allà on estigues".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada