Marató Vies Verdes Girona-Ruta del Carrilet

22 de febrer de 2015

-He de dir que em vaig apuntar a aquesta marató quasi per accident, ja que la meua primera intenció era córrer la marató de Barcelona, però per una incompatibilitat amb la data no la podia fer i, aquesta, per proximitat de dates (3 setmanes abans) i geogràfica, era la que millor se m'adaptava. 

 Ja a les 7 del matí ens dirigim a la zona de l'arribada a Sant Feliu de Guíxols on, un autobús ens traslladarà fins Girona, punt de sortida. Just a l'altra banda tinc assegut l'Arcadi Alibés, la meua primera marató va coincidir amb la seua 100, i ara, la meua vuitena, coincidirà amb la seua 125 més o menys, és evident que porta un ritme molt superior al meu, per això n'ha fet 100. 

Arribem a Girona una hora abans de la sortida i fem temps passejant per la vora del riu i comentant la cursa amb altres participants.

A les 9 es dóna la sortida, no hi ha alfombra, per tant el temps inicial és el mateix per tots, em pose dels primers perquè encara que només siguen segons, no estic per regalar, no crec que vaja molt sobrat. Els primers quilòmetres, pels carrers de Girona i el començament de la Via Verda, veig com no para d'avançar-me gent, supose que m'he col·locat massa davant i que la gent no sap el que li espera. A partir del quilòmetre 5 i el primer avituallament, ja s'estabilitza la cosa i comence a córrer pràcticament sol, fins i tot en alguns moments de la cursa no veig ningú ni davant ni darrere, menys mal que no tinc problemes amb la soledat, perquè psicològicament es podria fer molt dura. 

Els quilòmetres van passant, amb avituallaments cada 5 quilòmetres, tant líquids com sòlids, molt ben montat tot. Decidisc parar en cada avituallament i hidratar-me degudament, crec que serà important per compensar el just entrenament amb el que he vingut. El paissatge és envejable, molt xulo, per gaudir-lo, i el meu ritme m'ho permet. Al pas per Llagostera, quilòmetre 21 ens creuem amb la Rua de Carnestoltes, un autèntic espectacle que fa que passen 3 quilòmetres sense quasi ni adonar-nos. Seguim per aquella via verda que cada vegada sembla més negra i, passat ja el quilòmetre 30 comence a sentir aquell mal de cames tant característic de les maratons i tant general que no pots dir on et fa mal, però que t'avisa que, si no tens rampes, et queda una horeta de patiment. El fort vent no ajuda, quasi sempre bufa a favor, però ni així resulta agradable, diuen que han hagut de desmuntar tota l'arribada perquè queia. Els últims quilòmetres abans d'arribar a Sant Feliu se'm fan molt durs, he de baixar un poc el ritme, però veig que no són res en comparació de molta altra gent, no pare d'avançar gent caminant o quasi caminant, supose que són aquells que corrien tant al principi, ja ho deia jo. En arribar a Sant Feliu, una pujada terrible fins arribar davant del meu hotel, on m'espera Sílvia per fer l'últim quilòmetre i mig amb mi. Mal de cames però res més, ni una rampa ni signe d'esgotament, arribe a la meta molt sobrat i molt content, i amb la companyia de Sílvia, sempre recolzant-me. El temps, discret, 4h05'50'', però molt millor del que havia previst abans de començar.