divendres, 12 de desembre de 2014

V Marató de Castelló

7 de desembre de 2014:
 Després de dos anys de descans en esta distància per diferents motius, per fi arriba el dia de tornar a sentir eixe mar de sensacions que produeix la participació activa en un event d'aquest tipus. 
 Casualment, el meu retorn es produeix en la mateixa ciutat en la que havia disputat la meua última marató, senyal que el regust que m'havia quedat era bo. Uns minuts abans de les 9 del matí, m'acomiade de Sílvia, que em seguirà fidelment tota la cursa, cosa que mai li podré agrair prou, i m'incorpore al meu calaix, el de 3:45-4:00 (podré complir-ho? no ho tinc clar). Envoltat de corredors de totes les edats, note com la tensió va creixent en l'ambient, l'speaker alimenta les emocions amb el seu discurs amb la música de fons de Carmina Burana, faig saltets nerviosos, aplaudisc, mire als corredors que tinc al voltant, ric, m'emocione, m'entren ganes de plorar, és una espècie d'eufòria nerviosa prèvia al que penses que serà un gran moment. L'speaker comença el seu compte enrere: Deu, nou, uit, set....u: Puuum! sona un coet i després molts més que esclaten en l'aire, la massa de corredors es comença a moure i el públic dels dos costats del carrer a aplaudir i animar. Comença el viatge!
  Els primers 16 quilòmetres són pels carrers de Castelló, visita a la Universitat inclosa, la gent anima molt i l'ambient és molt agradable. Com sempre, els globos no són més que orientatius, vaig rodant a 5:35 i veig el globus de 4 hores molt lluny davant de mi (en teoria el meu temps seria per fer 3h55'). La temperatura és molt agradable pels corredors, no tant pels espectadors, que van ben abrigats, perquè a més fa prou aire. Des del quilòmetre 5, els avituallaments es succeeixen de manera espectacular, no passa un quart d'hora sense que et trobes amb voluntaris oferint-te com a mínim aigua, d'altres vegades begudes energètiques, fruita i gels, aspecte pel qual felicitar a l'organització. Al quilòmetre 16 abandonem els carres de la ciutat i ens dirigim per una llarga recta cap al grau, al principi d'aquesta recta em trobe de cara amb romanet, que em porta 7 km, a molt bon ritme, però no està fi, està a punt de deixar la carrera. L'absència de cases fa que notem molt més l'aire, que ara ens dóna de costat, si sumem que en estos quilòmetres no hi ha quasi gent animant, la recta es fa llarga i dura. Arribem al grau i torna l'animació, però l'aire augmenta i comença a bufar de cara. Passem la mitja marató, 1h58'20'', la qual cosa anima, però els 3 quilòmetres de tornada a Castelló amb l'aire en contra es fan molt durs, a més, no sé si és la sensació, però sembla que el camí fa pujada. 
 Quilòmetre 24, tornem a la ciutat, i torne a vore a Sílvia, em fan un poc de mal les cames però torne a estar molt animat, molta gent aplaudint i poc aire. Al quilòmetre 27 passem per un punt amb tanta animació que tinc el segon moment d'emoció quasi lacrimal, després del que he tingut en l'eixida. Al 29 repetim el pas per aquest lloc, un gran encert. Continue fins el 30 i em trobe amb Maria i Romanet que em donen molts ànims, definitivament ell ha abandonat. Poc després estan Sílvia i els seus pares, Xavi i Maria, i entre tots em donen ales, el temut mur del quilòmetre 30, amb gent estimada, s'escala molt fàcil Faig dos o tres quilòmetres eufòric, a 5:30, pensant que el temps que guanye ara el podré perdre al final
quan vinguen les crisis, i si no venen, millor. El mal de cames va a més però no m'impedeix seguir el meu ritme, fins que passe el quilòmetre 34 i el meu bessó esquerre em recorda que està ahí, i que no serà fàcil. Uns metres després és el dret, i des d'ara, no passaran 200 metres sense que uns dels dos em diga que en qualsevol moment l'amago serà una veritable rampa. Tot i la por i els diferents amagos, conseguisc mantindre un ritme de 5 quaranta i poc. En aquests avituallaments em plantege beure més beguda isotònica, i em reserve el prendrem un gel per l'últim, al 40. Al 36, després de tornar a vore Sílvia amb els seus pares, ens creuem amb els que van pel 40 i la gent els anima a ells, i a nosaltres no, és un tram molt dur, ens queden 5-6 km però sabem que seran llarguíssims. Quan conseguim passar aquest troç terrible, encarem la gran recta del 39-41, tot ple de gent als dos costats animant, semblem corredors del tour, els bessons no paren d'avisar-me, cada vegada més, però estic emocionat, no puc parar de córrer, a més no pare d'apropar-me al globus de les 4 hores, crec que l'agarraré, tot i que sé que sense agarrar-lo també baixaré de les 4 hores tranquil·lament. Arriba el 40 i busque el gel a l'avituallament, però no hi ha, pense que és igual, canvie de plans, però només uns metres després, no sé si per casualitat, l'isquio esquerre, del qual no estava pendent per culpa dels bessons, se'm queda totalemnt agarrotat. "Ara no, per favor!", és l'única cosa que puc dir. Em quede clavat, intentant estirar perquè torne al seu lloc, però amb compte perquè no s'enganxe cap altre múscul. No hi ha manera, mire el rellotge i pense.. "no arribaré", tinc ganes de plorar, de parar, de tirar-me en terrra, busque algun voluntari i en ve un amb una bici, li dic que pare i em tira reflex, torne a estirar i sembla que el múscul torna al seu lloc, són menys de dos quilòmetres, els faré coix. Calcule que fent-los a 6:30 encara tinc prou per l'objectiu. Em trobe amb Sílvia, preocupada, li dic que no patisca i seguisc correguent, o caminant coix, no sé què faig, però mire el rellotge estressat, la volta al parc Ribalta és eterna, la gent m'anima quan em veu amb la cara de dolor i em diu "va, que ja està", però no saben que l'objectiu no és només arribar, estic fent una contrarrellotge i que vaig molt just. Arribe al 42, mire el rellotge i veig que tinc quasi 2 minuts per fer els 192 metres que queden, em relaxe, alce els braços molt abans d'arribar a la meta, busque a Sílvia i els seus pares, els salude somrient i molt agraït, faig l'últim esforç, mire al cel, no puc ni pensar pràcticament, creue la meta i pare el rellotge: 3h59'29''. Sí!!!! ric i plore a l'hora, estic molt content tot i el dolor, més de 1000 persones han arribat abans que jo, però, una vegada més, he guanyat.

2 comentaris: