Zurich marató de Barcelona

13 de març de 2016

Després de més d'un any sense fer-ne cap, arriba el dia de la meua novena marató, cinquena a Barcelona, on feia 4 anys que no corria, ara que he agarrat el gust a les curses familiars, no sé com em trobaré en aquest mega event. Enguany vaig amb Ricardo, aparquem dalt Montjuïc i baixem a vore l'ambient de la cursa. Per desgràcia, el nostre calaix està tan arrere que des d'allà no el vivim massa. L'única crítica a l'organització és que en el moment de l'eixida, ens van deixar

parats i van deixar que se'ns colaren tots els que arribaven tard, hi havia molt control de calaixos per als puntuals, però els que arribaven tard, foren del calaix que foren, passaven davant de nosaltres tranquil·lament, la qual cosa va fer que començara ja mosquejat la cursa. 

Més de 15 minuts després que eixiren els primers, arribem a la línia de sortida, i ens paren just allà, amb el dubte de si s'haurà activat el xip o no, dubte que no podrem resoldre fins hores després d'acabar la cursa, quan veiem les classificacions. Ens tenen un parell de minuts parats i per fi, amb la música de Barcelona interpretada per Freddie Mercury i Montserrat Caballé, es dóna la sortida. Tenim tota l'avinguda Maria Cristina per nosaltres, és la primera vegada que em passa, tenim la mateixa sensació que els primers, eixim sols, amb la gent animant-nos i fent-nos fotos. Els primers 10 quilòmetres, amb visita al camp nou i Diagonal i tornada a Plaça Espanyas ón per intentar agarrar el ritme, 5:35-40i vore sensacions, que no són massa bones, crec que deuria anar més sobrat. Poc a poc, quan agarrem la Gran Via i després Passeig de Gràcia, vaig entrant en carrera, passem per la Sagrada Família i pel carrer València fins Meridiana, on està la mitja marató i Mariano, Maria i Juanjo, els dos primers animant i Juanjo esperant per unir-se i acompanyar-nos en el que queda. Passem la sitja en 1h57', molt bé, perquè em trobe molt bé. Seguim avançant intentant no accelerar-nos i arribem fins el Fòrum, on passem un dels trossos claus, l'anada i tornada fins la torre Acbar per la diagonal, un dels punts amb més animació i, on cada any, han començat les meues crisis. Enguany ho supere molt bé i arribe al 30 prou sencer. Arribem al pitjor tros de la cursa, tot el que va arrimat a mar, on l'animació decreix molt i les cames comencen a pesar massa. Al quilòmetre 33 s'escolta Gloria Gaynor cantant I will survive i pense que no pot haver una cançó més adequada per aquell moment, ja comença a fer molt mal tot. Arribem a Arc de Triomf i, per ronda Sant Pere, a Plaça Catalunya, l'animació és espectacular i això em fa volar sense adonar-me'n, la qual cosa pague quan arribe a Via Laietana i pense que em queden

4 quilòmetres i no tinc quasi forces. Sobrevisc fins Colón intentant pensar en altres coses, Juanjo m'anima i m'ajuda, Ricardo s'ha quedat darrere perquè estava fotut d'una cama. Arribem al Paral·lel i només ens queda pujar-lo per arribar a la glòria, no puc amb l'ànima, el mal de cames és insoportable, però decidisc que lo millor és no pensar, comence a cridar i aplaudir perquè la gent també ho faça i la gent respon, això fa que el meu ritme augmente sense adonar-me'n, passe tot el paral·lel quasi sense aire de tant cridar, pel ritme de córrer per suposat que no és, la pujada sembla infinita, però com tot, s'acaba. Encare Maria Cristina mirant el rellotge i veient que fins i tot caminant compliré l'objectiu, ara toca gaudir, a riure per ixir dignes en el vídeo de meta, però al final no puc evitar-ho, el riure es barreja amb les llàgrimes, una pluja d'emocions com sempre en entrar en meta, penses en la recompensa per la feina ben feta i, supose que per l'esgotament, et venen al cap un munt de coses, persones, situacions, emocions en general que fan que plores i no pugues descriure el que sents, però saps que t'encanta i ja vols tornar-ho a viure. Demà quan no pugues baixar escales ja canviaràs d'opinio. 3h59'13'', així ho diu bé la classificació, el xip ha funcionat bé, la meua segon millor marca, per baix de 4 hores i sense rampes. Feliç!